Ona XXXVI

Per “desallunyament” com a forma de l’ésser de l’“ésser aquí” en allò que fa referència al seu “ésser en el món”, no entenem allò que anomenem “llunyania” (“proximitat”), ni molt manco “distància”. Usem el terme “desallunyamenr” en un sentit actiu i transitiu. El terme esmenta una estructura de l’ésser de l’“ésser aquí” pel que afecta a la qual l’allunyar alguna cosa, per exemple apartant-ho d’enmig, és únicament una manera determinada, fàctica. “Desallunyar” vol dir fer desaparèixer la llunyania d’alguna cosa, és a dir, apropament. L’“ésser aquí” és essencialment des-allunyador: en quant és l’ens que és, permet que en cada cas facen front ens en la seua proximitat.

L’Ésser i el Temps. Martin Heidegger

 

          1

 

Cinc anys des d’aleshores i hom pren consciència del valor del temps, el de l’ús i el de canvi, l’ús que se n’ha fet i a canvi de què, un ús que sempre ha d’implicar, en major o menor mesura, un retrobament, un retorn a casa, un bitllet de reconstrucció del “se”, per bé que hom es declare sa i estalvi a perpetuïtat dels estralls que el món, amb seguretat, li prepara, i un canvi que, crec, porta a sobre una progressivitat en positiu que permeta protegir la fletxa unívoca de la direcció d’aquell dels embats que a les voreres del camí, amb certesa, ens trobarem, una via, l’única, l’escollida en alguns, els més afortunats, casos que possibilite mirar enrere i respirar, que els marges estiguin farcits d’obra assenyada, feta en plenitud, acabada amb les mans pròpies i l’esforç íntim de cadascú, de tot plegat un valor, el del temps passat des d’aleshores que ha d’haver servit per compartir altre cop l’estar al món, amb la serenor que aquesta acció es mereix.

 

        2

 

Estar en el món, aquesta és la qüestió, però com és estar al món, i encara, com s’està, si s’està, al món, per ventura es pot estar i prou, i com s’estaria en aqueix cas, és possible això, o, en canvi, estar al món implica una certa intervenció, una, alguna, modalitat d’implicació en el decurs del món, ni que siga una mínima constatació d’haver-hi propiciat alguna millora, un bri d’esperança entre tanta mediocritat, sense que açò porte aparellat automàticament poder titllat de superb, sobrat que en diuen els acotats, imbècil que se sent amb la superioritat moral de jutjar els altres, no, senzillament prendre consciència que estar en el món és, justament això, ésser viu entre els diferents, distingir el detall, permetre que en cada cas es facen front ens en la seua proximitat, la d’aquell que aspira a ésser-hi al món.

 

        3

 

Es requereix, de tot plegat, un determinat aire respirable, deixar el món en la seua immensa i angèlica expressió, per bé que conèixer les seues arestes no li atorga cap aspecte diabòlic, en tot cas serà l’ens de què es tracte qui haurà de gestionar com de pròxim a aquell hi vol intercanviar els matisos, deixar el món en la seua inconcebible varietat, que li és pròpia per ser món, i per tant mai li pot ser atribuïda maldat alguna, malgrat la percepció de qui en rebre-la manifeste un dolor suprem justament, deixar el món obert enmig del bosc i aplegar-s’hi respectuosament, com qui es torna invisible d’avant l’altre precisament perquè aquest hi puga comparèixer enmig del bosc, el mon ho agrairà, aquesta capacitat de deixar pas, deixar el món en el seu transcórrer deífic, geologia d’aritmètica que els primers ordenen i guaitar la bellesa que s’albira al final de la corrua, la de cadascú de nosaltres en acomiadar-nos del món, que l’haver comparegut es convertisca en un final digne de qui ens va acollir absolutament, sense demanar cap cosa a canvi, tot el temps que ha estat possible, i, en tot cas, si s’ha de doldre d’alguna cosa que siga per no haver sabut ésser un hoste més atent.