Tens 0 productes a la teua cistella
Quan nasqué Canal 9, s’obriren expectatives de normalització lingüística, de creació de llocs de treball especialitzat i d’oportunitat de crear un relat que ens identificara com a poble. Durant els primers anys, malgrat alguns casos ben coneguts, la idea va funcionar. Que Canal 9 podria servir per a altres coses molt menys honroses es va veure en la deriva en què caigué els últims anys: la manipulació, el balafiament, la baixa qualitat lingüística i de continguts… feren que molta gent no s’indignara com hauria sigut esperable quan tancaren un mitjà de comunicació amb el qual ja no se sentien identificats.
El nou model de radiotelevisió valenciana ens ha de servir per a reflexionar sobre el model anterior, avaluar els models actuals de llengües amb el mateix estatus que la nostra i aprofitar el nou paradigma, no només de les xarxes socials, sinó també del canvi en el concepte d’aprenentatge, compartició de continguts i drets d’autor que han comportat les TIC en l’anomenada web social.
El model de la nova ràdio i televisió valencianes ha d’apostar per la qualitat en primer i últim lloc i per la llengua com a element vertebrador de la nostra identitat. Això ha d’implicar de bestreta un estàndard recognoscible per tots —amb el paper de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja s’han fet molts passos en aquest sentit— i també ha d’implicar una presència normal quant a temps i quant a registres d’ús de les altres varietats de la nostra llengua.
Qualitat per damunt de tot
El segell de la qualitat ha de ser la marca de les produccions pròpies i també ho ha de ser en els criteris de compra d’altres produccions. La ràdio i la televisió de 2017 no té el mateix context de la de 1988. Ara estem competint contra televisió per cable, televisió a la carta, ràdio per internet, programes encapsulats que pot escoltar o visionar a través de múltiples dispositius, quasi tots mòbils. La nostra programació no pot incloure pel·lícules de l’oest de sèrie B ¡i en castellà! Això és un suïcidi.
Qualitat en les traduccions i en els doblatges i subtitulats. La situació actual, també en aquest àmbit és molt diferent a l’anterior. Hui disposem de tres universitats públiques amb grau en Traducció i Interpretació: la Jaume I de Castelló, la Universitat d’Alacant i la Universitat de València. És del tot imprescindible aprofitar aquest coneixement, la nova RTVV ha de poar de la universitat; ¿per a què estem preparant graduats en filologia, en traducció i en periodisme si no comptem amb ells?
Pel que fa a l’elecció entre doblatge i subtitulat, entenc que hem d’apostar per les dues. El subtitulat és una eina integradora, no només per a persones amb discapacitats auditives, s’ha demostrat també que és una eina ideal per l’aprenentatge de llengües. I això ens du al moment del reconeixement de l’autoria i de les condicions de compartició dels materials. Si la RTVV és un ens públic i se sufraga dels recursos dels impostos de tots, tots hauríem de tenir accés lliure als continguts —tot citant-ne l’autoria, també de qui ha fet la traducció— per a poder fer-los servir, com a mínim, en projectes educatius o sense ànim de lucre.
Un mitjà que naix en 2016 no pot estar concebut com els nascuts en el segle passat. No pots pensar només en termes de difusió en directe o un diferit controlat. Parlem de mitjans que superen la barrera del temps: la gent consumeix sèries senceres en un cap de setmana, comenta en temps reals en altres plataformes com ara Twitter fets que estan passant en una retransmissió en directe i comparteix en el seu mur de Facebook una entrevista que li han fet a la ràdio. Escull, intervé, afig valor i comparteix. La nova RTVV ha d’estar imaginada per a permetre fer tot això i més.
Els recursos d’un ens públic són limitats i han de ser gestionats escrupolosament i sàviament. Potser si escoltem els usuaris potencials de la nova RTVV descobrirem que s’estimen més escoltar la música de les bandes dels nostres pobles. Els concerts al Palau de la Música, al Palau de les Arts amb aforaments a vessar pot donar-nos alguna clau. No voler veure el públic que arrossega la música en valencià és l’únic motiu per no programar en ràdio 9 grups amb legió de seguidors.
Creem un imaginari col·lectiu
Coneixem l’humor surrealista de les pel·lícules del germans Marx per unes traduccions fetes a corre cuita i —amb tot genials— durant els anys quaranta. En realitat no tenien un humor tan absurd, però les condicions en què es feren aquelles traduccions ocasionaren aquells diàlegs hilarants que hui formen part de la nostra cultura i ens causen perplexitat quan escoltem els diàlegs en anglés.
Els Simpson són un fenomen que durant més de sis-cents episodis han fet una mirada burleta, cínica i tendra alhora de l’actualitat, els clàssics i els mites. Molt sovint he explicat alguna història i m’han respost: «¡Ah!, ¡sí! Ja ho he vist als Simpson». Molta gent coneix que són fruit de la ment de Matt Groenning però no saben que darrere de cada «Adiós, pringaos», «Multiplícate por cero» o «badulaque» hi ha el treball de qui fa la traducció, en aquest cas és a María José Aguirre de Cárcer a qui devem tot un imaginari en castellà.
Els meu germà i jo jugàvem amb els seus clics: ell, amb el seu amic Luís, imaginant aventures en la selva i amagant-los entre les plantes del terrat de ma mare, i jo disposant-los en una post del pa on, amb fustes de l’alcavor, havia creat una estació lunar a imatge de la d’Espacio 1999. Tots tres jugàvem, tots tres parlàvem en valencià i tots trets jugàvem en castellà, reproduint els diàlegs de la sèries, de les pel·lícules, dels nostres dibuixos animats. Els meus fills tingueren l’ocasió de créixer amb les aventures de Les tortugues ninja i de Bola de Drac principalment i han pogut jugar al pati d’escola imitant Son Goku o Donatello; però els meus nebots de 8 i 6 anys no poden.
Se’ns presenta un moment únic. Poques vegades tens una segona oportunitat de començar. Aprofitem per a repensar quin relat volem que conte la nova RTVV: ¿Connexions locals amb gent major dels pobles i hipsters de la ciutat?, ¿volem superar els estereotips?, ¿volem cohesionar el territori?, ¿quina història volem contar-nos com a poble valencià?, ¿en quina llengua?
Fem del defecte virtut, ¡aprenguem del passat per a millorar el futur!
Article publicat al nº 420 (novembre 2016: “Com ha de ser la nova RTVV?”). Ací pots fer-te amb un exemplar
