Oposició dels científics a les armes nuclears

Robert Oppenheimer

By Department of Energy, Office of Public Affairs – Taken from a Los Alamos publication (Los Alamos: Beginning of an era, 1943-1945, Los Alamos Scientific Laboratory, 1986). Attribution: https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=63668

Inicialment, molts físics, per por que l’Alemanya de Hitler desenvolupés la bomba, van tindre una actitud favorable a la recerca en armes nuclears, i alguns d’ells participaren en el Projecte Manhattan. Fins i tot Einstein, pacifista militant, va signar la carta al president Roosevelt, encara que després no hi va participar. Un altre dels líders de la física, Niels Bohr, sí que hi va prendre part, però va tractar que els nord-americans compartiren les recerques amb els soviètics, els seus aliats en la II Guerra Mundial, cosa que no van fer, ja que no volien renunciar a l’avantatge que els proporcionaria en la postguerra davant l’URSS.

Però, la unanimitat dels científics a favor de la bomba atòmica comença a trencar-se quan el 1944 se sap que els nazis no aconseguiran la bomba i Józef Rotblat abandona el projecte. Va ser acusat d’espionatge i se’l va mantenir sota vigilància durant anys. Altres científics, com Bohr, Szilard, Franck, redacten informes i recullen firmes contra el llançament de les bombes al Japó, mentre que Lawrence, Compton i Oppenheimer, director científic del Projecte Manhattan, van donar suport públicament el bombardeig. Això evidencia que no és tan senzill passar-los la responsabilitat només a polítics i militars.

Però, un cop llançades, i en vista que el propòsit era intimidar els soviètics, hi ha moltes iniciatives contra la producció de bombes i les proves. El 1946 es constitueix el Comité d’Emergència de Científics Atòmics, destinat a recaptar fons per a causes antinuclears, constituït per Einstein, Urey, Bethe, Morse, Pauling, Seitz, Weisskopf i Szilard. Quan els soviètics van fer explotar la seva pròpia bomba el 1949 (gràcies a l’espionatge exercit per físics com Klaus Fuchs, no partidaris del secretisme), Teller i Lawrence van recolzar davant del govern la idea de produir una bomba més poderosa, la d’hidrogen. També va haver-hi científics, com el mateix Oppenheimer, que es van oposar a la seua producció.

Aquests anys, l’oposició segueix a càrrec de científics importants, que denuncien els perills de la proliferació nuclear i assenyalen que aquestes armes amenacen l’existència de la humanitat: el Manifest d’Einstein i Russell del 1955, subscrit entre altres per Pauling, Born i Bridgman, o el Manifest del Grup de Götinga del 1958 promogut per Born. Han tingut molta continuïtat les conferències Pugwahs sobre desarmament convocades per iniciativa de Russell (que va presidir la primera el 1957), Einstein i Frédéric Joliot-Curie. Rotblat va ser secretari d’aquestes conferències entre 1957 i 1973 i president entre 1988 i 1997, motiu pel qual va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1995. Pauling, Bethe, Rotblat i altres investiguen i denuncien la radiació a l’atmosfera produïda per les proves; Krutze, Turco i altres investiguen sobre l’hivern nuclear en 1982.

En conseqüència, l’FBI (Federal Bureau of Investigation) va obrir dossiers a Einstein, Urey (Nobel de Química el 1934), Weisskopf (fundador de la Union of Concerned Scientists i director del CERN), Szilard i molts altres. A Edward Condon se li va negar el passaport el 1945 i va haver de testificar davant del Comité d’Activitats Antiamericanes. Oppenheimer es va oposar, com hem dit, a la producció d’una bomba H i, per això, l’Atomic Energy Commission, després d’un procés que va recordar el de Galileu i en què va testificar Teller en contra, el va apartar el 1954 dels seus càrrecs i investigacions en declarar-lo un risc per a la seguretat nacional. A Pauling, Premi Nobel de Química del 1954, li van retirar el passaport el 1952 per la seua participació en campanyes contra les armes nuclears i pel llibre No more war. Això el va convertir en una de les poques persones que han tornat a rebre un segon Premi Nobel, el de la Pau del 1963.

Frédéric Joliot-Curie va ser nomenat per De Gaulle el 1945 alt comissionat per a l’Energia Atòmica. En 1948 va supervisar la construcció del primer reactor atòmic francés. El 1950, en ple auge de la Guerra Freda, el primer ministre Bidault el va destituir com a alt comissionat i uns mesos més tard (1951) també va ser destituïda de la Comissió Irène Joliot-Curie. Andrei Sàkharov, que va jugar un paper essencial en el desenvolupament de la bomba H soviètica, en la dècada dels 1960 va tindre un rol actiu contra la proliferació d’armes nuclears i de les proves nuclears en atmosfera. El 1968 se li va prohibir investigar als centres i laboratoris de l’URSS i el van desposseir dels honors adquirits. El 1975 li fou atorgat el Premi Nobel de la Pau, no li permeteren eixir de l’URSS i fou la seua muller l’encarregada de recollir-lo. David Bohm, autor d’una tesi doctoral sobre protons i deuterons útil per al Projecte Manhattan, va haver de comparéixer el 1949 davant del Comité. En negar-se a declarar, va ser acusat de desacatament al Congrés; no li van renovar el contracte a la Universitat de Princeton i, en no trobar feina en cap altra, va haver d’anar el 1951 a São Paulo.

En la mesura que aquests científics van aplicar el pensament crític a les concepcions establertes sobre els armaments, es van veure involucrats en problemes amb el poder, en aquest cas l’estat. Altres, simplement per les seues idees d’esquerra. Això ens mostra que la ciència és metodològicament crítica, però perquè es puga considerar com a pensament crític ha d’eixir de les parets del laboratori i incidir en qüestions socials, cosa que pot implicar enfrontaments amb el poder dominant a cada època: religiós, polític, econòmic.