La revista degana en valencià

Orfeó d’Aldaia: enhorabona!

25/07/2022

I tant que sí, 50 anys! De constància, de treball, de fer música, de regalar felicitat: quin llarg camí el vostre, quanta constància la vostra, quantes hores d’assajar, de treball d’aquell que no es veu. A l’assaig, ara repetim aquesta melodia o aquest motet que no ix bé; una altra volta… És hivern, quin fred fa, en tornar a casa; la setmana que ve, altra vegada. I així, 50 ANYS! Com no vos ha de felicitar qualsevol persona que senta una mínima estima per la música o en tot cas per Aldaia?

Ara farem una lleugera pinzellada per la vostra trajectòria, per aquells que no vos coneixen  i direm alguna cosa del concert de celebració que féreu el diumenge dia 17 de juliol.

L’any 1972 es va fundar l’Orfeó d’Aldaia al que començaren dirigint Antonio Andrés i posteriorment Mariano Segura (als qui després seguirien diversos professionals) fins a arribar a Francesc Valldecabres qui porta ja anys dirigint aquesta formació. L’Orfeó d’Aldaia (a partir d´ara, L´ODA) ha aconseguit premis en els Certàmens de Sagunt, Torrevella, Egea de los Caballeros, Cocentaina i altres.

Ha participat en muntatges simfònics corals amb diverses orquestres. Ha enregistrat tres CD. Ha viatjat a països com Holanda, República Txeca, Itàlia, França i altres. Ha fundat l’Escola Coral Aubada i l’Escola de Música. Ha creat la publicació de la revista A contratemps vers l’actualitat musical i social del País Valencià. La qualitat musical dels seus components, li permet a L´ODA, enllestir la interpretació d’obres de compositors com: Fauré,  Vivaldi, Orff, Pergolessi, Britten, Casals, Buxtehude (gran compositor per a orgue), Purcell o qualsevol que ells troben interessant encara que els hi supose un repte. El 2013 van fer una flashmob de grans proporcions, amb la música de Carmina Burana, que va mobilitzar mig poble. Va ser fantàstic. El personal es va integrar i participà tot gaudint d’una festa que L´ODA havia sabut muntar i engrescar a la gent. Preciosa moguda pròpia de persones que saben encomanar als altres el que porten ben endins: la música!

I al Teatre Auditori Municipal d’Aldaia (TAMA) el 17 juliol de 2022 L’ODA es disposa a celebrar –dins les festes del poble- el seu 50é Aniversari. L’auditori a rebentar (servidor en la fila 12 de l’amfiteatre), dos orfeons, L’Orfeó Universitari de València i l´Orfeó d´Aldaia, un grup de percussió, una coreografia, dos pianos, dos pianistes, tres solistes i Francesc Valldecabres director. L’obra a interpretar Carmina Burana de Karl Orff.

Comença la interpretació que des del principi fins al final va ser un regal. Aquesta, és una obra molt interpretada i algunes persones ens la coneguem molt bé. A l’amfiteatre se sentia bé, però és que els pianos, semblava que els teníem allà dalt mateix: bons pianos, millors pianistes! Els solistes varen tindre la talla tot i que la soprano per poc trenca un cristall de la paret que dóna al Cinturó Verd.

Però trobe, hi va haver una cosa desmesurada en el conjunt del què podríem dir-li «espectacle». Estic referint-me a la coreografia. Al meu parer fou desmesurada, excessiva i mal situada. Però també ben executada!

Anem a pams. Que una innovació ocupa mitja caixa d’escenari, en principi em sembla un poc destarifat. Una innovació; que no un element o peça necessària. Per als aficionats a la música, als concerts, la presència permanent, és a dir constant, de la coreografia al llarg de tota l’obra pot semblar un excés; a no ser que la composició de la peça així ho contempla.

D’on jo estava –ja ho he dit abans- es veia la caixa d’escenari mitja il·luminada –la primera meitat- i mitja a fosques. El no poder veure a cap dels intèrprets –exceptuant els solistes- li resta a l’aficionat entrar en detalls que ocorren entre els músics i que formen part de la casuística del concert, seguir quina part del cor està cantant, o observar com de vermell és posa el solista de la tuba en un moment determinat, o com un músic l’ajuda a posar-li bé la partitura a un company en un moment delicat. O siga que veure l’orquestra i els cors també forma part del concert. No estic en contra d’anar incorporant iniciatives noves en el món de les manifestacions artístiques clàssiques. És clar que cal incorporar elements i maneres noves al que sempre s’ha fet d’una determinada forma. Jo mateixa vaig gaudir-ne molt en el concert que féu L’ODA en una ocasió a l’església de l’Anunciació  quan actuà amb Bajoqueta Rock. I tant que cal arriscar, per a obrir camins nous que facen avançar les manifestacions artístiques. Però caldrà anar amb compte, mesurar bé i no deixar-se enlluernar pel que és nou, i que per la seua novetat sembla que ho justifica tot.

I pel que m’he referit al fet que estaven mal situades les dues meitats a l’escenari, tal volta no s’hi ha contemplat la possibilitat d’una altra alternativa existent que, en la meua modesta opinió, hagués estat més equilibrada i equitativa.

Bo, espere que no malinterpreteu el que he esmentat. No vull aigualir-vos l’aniversari, ans al contrari. Jo, aixeque la meua copa de cava ben content i tot dient: «Llarga vida –molt llarga- a l’Orfeó d’Aldaia i a tots els qui treballen per la cultura de la gent; com féu vosaltres!»

Inscriu-te al nostre butlletí

Top