Tens 0 productes a la teua cistella
Una de les problemàtiques inherents de la història com a ciència és que, a diferència d’altres, com les naturals, com la física o l’astronomia –amb l’estudi de les galàxies, els planetes i els forats negres que hi ha allà fora– el seu objecte d’estudi –el passat– no existeix. No el pots observar, ni mesurar, ni analitzar directament. I això és una dificultat afegida respecte d’altres disciplines que es regeixen pel mètode científic. La necessitat de fer ús de les petjades o indicis que ens deixa el passat, a causa de la no-existència de l’objecte d’estudi en qüestió, provoca que sempre els resultats que aporten les investigacions historiogràfiques no siguen mai concloents al 100 %. Sempre hi romandrà la desconfiança a causa de la impossibilitat de no poder conèixer amb plena exactitud la naturalesa dels individus, societats i fets que ens precediren en el passat.
Dins d’aquest pecat original, en la historiografia podem trobar temàtiques que es presten més o menys a la suspicàcia del personal. El rescat dels comptes municipals de la ciutat de València durant l’any 1485 –posem per cas– et permet conèixer amb un grau de fiabilitat força elevat la despesa total que el govern municipal gestionava durant un exercici polític complet. Ara bé, quan passem de l’objectivitat i materialitat de les xifres a la immaterialitat de les identitats nacionals en època medieval, l’empresa es complica considerablement. Qualsevol que tracte d’aproximar-se científicament a l’estudi dels imaginaris nacionals que pogueren existir en èpoques tan llunyanes com l’Edat Mitjana, en què ni el nacionalisme existia ni les enquestes del CIS publicaven els resultats sobre les adhesions identitàries de la ciutadania, comprovarà la magnitud de la problemàtica. Una problemàtica que ve donada, fonamentalment, per la naturalesa de les fonts històriques que ens han arribat i que ens permeten reconstruir parcialment el passat; en aquest cas, rastrejar els orígens d’allò que coneixem com identitat valenciana.
Una advertència abans de seguir, però. La forma de sentir-se valencians i valencianes al País Valencià del segle XXI té un origen molt recent en el temps, si fa no fa, des de mitjan segle XIX, en el marc de la construcció de l’Estat espanyol, així com del nacionalisme espanyol o, en el seu defecte, del nacionalisme valencià. Ara bé, sí que podem rastrejar des de quan la població del Regne de València va començar a identificar-se com una comunitat humana diferenciada. Una forma de fer-ho –n’hi ha d’altres– és consultant algunes de les cròniques medievals més importants escrites des que el Regne de València existia com a regne diferenciat i consolidat dins de la Corona d’Aragó –açò és, des de la segona meitat del segle XIII. El caràcter netament propagandístic i ideològic que desprenen aquest tipus d’escrits ens permet penetrar en el món de les idees imperants, que circulaven entre els cercles de poder, a través de les mencions i les omissions intencionades per part de l’autor, siga el rei, membres pròxims a la cort, o individus connectats al món de la política. Així mateix, també ens permet observar la coexistència i friccions entre les diverses identitats nacionals que coexistiren dins de les fronteres, no sols del Regne de València sinó al conjunt de les terres sota sobirania del rei d’Aragó.
Seguint un ordre cronològic, al Llibre dels Feyts, en què se’ns presenta el regnat del rei Jaume I, lògicament no trobem cap referència identitària que ens puga fer identificar la població del Regne de València, ja que només els catalans i els aragonesos protagonitzen els capítols de les memòries del rei conqueridor, en un moment en què el regne encara es troba immers en procés de conquesta, colonització i construcció. A la Crònica de Bernat Desclot, redactada, aproximadament, mig segle després de la conquesta de la ciutat de València, trobem un primer indici, gens clar pel que respecta al seu significat, de la presència de població valenciana; és a dir, habitants cristians del Regne de València. Al capítol LXXIX, quan l’autor realitza una definició de qui eren els almogàvers, després d’assenyalar que es tractaria d’individus que freqüentaven la frontera, trobem: «E són molt forts gents e lleugers per fugir o per encalçar; e són catalans e aragonesos e serrans».
Qui són aquests serrans? Sant Vicent Ferrer, gairebé un segle després, tornaria a emprar una expressió semblant, «els de la Serrania», per a referir-se a les poblacions que estan entre Catalunya i Castella, les quals prenien «un vocable castellà e un altre català». Trobem ací una referència a les poblacions de l’interior del Regne de València? Potser sí, encara que no exclusivament, ja que per serrans també pot estar referint-se a les poblacions de la serra de Terol o, fins i tot, a almogàvers d’origen castellà, que també podien ser coneguts com a serranos. Difícilment saber-ho sense més dades. En cas de ser així, Desclot també inclou les poblacions valencianes catalanoparlants en el gentilici català? La resposta queda oberta.
La següent gran crònica per ordre cronològic, la Crònica de Ramon Muntaner, escrita ja a la primera meitat del segle XIV, és sens dubte la primera de les quatre grans cròniques catalanes que fa referència clara a habitants del Regne de València. Com a valencians? Encara no: com a catalans. Recordem alguns dels passatges més coneguts, com el del record de la conquesta i posterior colonització del regne:
«E, com la dita ciutat hac presa, poblà-la tota de catalans, e eixí mateix Oriola e Elx e Alacant e Guardamar, Cartagènia e los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món, e són tots bons d’armes e de tots fets.»
O el passatge en què lloa el «pus bell catalanesc» de Conrad Llança i Roger de Llúria, qui l’haurien aprés: «[…] de cascun lloc de Catalunya e del regne de València tot ço qui bon ne bell era, e així cascun d’ells fo lo pus perfet català que anc fos e ab pus bell catalanesc». A més a més, Muntaner demostra a la seua crònica un extraordinari coneixement de la naturalesa identitària i política de la Corona d’Aragó, així com de les problemàtiques que se’n derivaven, com el fet de compartir una mateixa senyoria dues comunitats etnolingüístiques –nacionals– diferents: «E, si ben catalans e aragoneses són d’un senyor, la llengua no és una, ans és molt departida». Òbviament, dins de catalans Muntaner també hi comptava els cristians del Regne de València i del Regne de Mallorca, que junt amb el Principat de Catalunya conformaven la «nació catalana».
La quarta gran crònica, la del rei Pere el Cerimoniós, ens narra els regnats d’Alfons el Benigne i la del seu protagonista, tot i que només fins als fets de l’any 1369. Si en la crònica de Ramon Muntaner apareixen per primera vegada els habitants del Regne de València com una comunitat catalana més, és precisament en la crònica del Cerimoniós quan el gentilici valencians apareix per primer cop en la historiografia medieval catalana. Concretament, en el passatge en què el monarca rememora el jurament que els tres braços del Regne de València feren a l’inici del seu regnat a la ciutat de València: «E, aprés, partim d’aquí e anem a la ciutat de València e, de continent que fom en la dita ciutat, tenguem corts als valencians e aquí nos juraren per llur rei».
Ara bé, altres passatges de la mateixa crònica ens obliguen a prendre amb certa cautela aquesta primera aparició d’una primerenca identitat valenciana, ja que un gentilici per se no vol dir necessàriament l’existència d’una identitat nacional –en el sentit vigent a la cristiandat llatina del Tres-cents: linguae seu nationes de sant Tomàs d’Aquino. De fet, no serà fins a ben entrat el Quatre-cents que la idea de nació comence a abandonar el component fonamentalment etnolingüístic per a assimilar-se progressivament a la idea de Res pública, és a dir, de regne. Una mostra d’açò és el següent passatge de la crònica de Pere el Cerimoniós en què narra la conquesta de Sardenya, l’empresa militar de la qual va estar protagonitzada per alguns valencians, com Gilabert de Centelles, Alfons Roger de Llúria, Olf de Pròixida o Ramon de Riusec. Tots ells acompanyats de llurs tropes. Quan l’Alguer va caure en mans del rei, la crònica diu:
«[…] fom entrats en lo dit lloc, estiguem aquí alguns dies e donam e partim a pobladors de nostra nació, ço és, catalans e aragonesos, totes les possessions, ço és, cases e terres e vinyes del dit lloc e de son terme».
És a dir, la nació projectada pel rei d’Aragó, encara en la segona meitat del segle XIV, estava composta, al seu torn, per dues comunitats nacionals cristianes: l’aragonesa –habitants cristians del Regne d’Aragó– i la catalana –habitants cristians del Principat de Catalunya, del Regne de València i del Regne de Mallorca.
Per poder rastrejar evidències més clares i nombroses de la identitat valenciana concebuda netament com a nacional, i no només com una referència de caràcter jurídic o administratiu, per tal de diferenciar-se de la resta de territoris i regnes, cal anar a les cròniques de la segona meitat del segle XV, com el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, escrit per Melcior Miralles. Abans, però, trobem la Crònica Universal de 1427, d’autor anònim, tot i que possiblement d’origen valencià. L’interés d’aquesta crònica són les puntuals, però transcendents variacions entre alguns dels seus manuscrits conservats en relació amb alguns passatges en què es veuen involucrats valencians, però apareixen inclosos dins del gentilici catalans. Així, mentre la còpia 17.711 de la Biblioteca Nacional de Madrid –possiblement la més antiga, ja que només narra fets fins a 1427– manté les referències catalanes, el manuscrit 400 de l’Arxiu de la Catedral de València, més tardà segurament perquè inclou fets de principis de la dècada dels anys 30, encara que no en tots els casos, introdueix dues modificacions significatives que poden parlar-nos de la «insatisfacció» que hauria tingut l’autor a l’hora d’incloure-hi valencians sota l’etiqueta de catalans. Vegem-ne alguns exemples:
«Enaprés, en l’any MCCCCIX, lo rey en Martí de Cicília vench en Cerdenya e lo rey d’Aragó, son pare, tramés-li gran navili de cathalans e gran socors de cavallers e barons e gent d’armes». (BNM)
«Enaprés, en l’any MCCCCIX, lo rey en Martí de Cicília vench en Cerdenya e lo rey d’Aragó, son pare, trames-li gran navili e sucors de molts barons, cavallers e gent d’armes». (ACV)
Novament:
«Enaprés, lo dit rey (Alfons el Magnànim), a VII del mes de juliol de l’any MCCCCXXI, passà en lo dit regne de Nàpols ab grans navilis de naus e galeres de cathalans e ab molta gent d’armes de cavall e de peu». (BNM)
«Enaprés, lo dit rey (Alfons el Magnànim), a VII del mes de juliol del dit any XXI, passà en lo dit regne de Nàpols ab gran navili de naus e galeres e ab molta gent d’armes de cavall e de peu». (ACV)
La dècada dels anys 30 i 40 del segle XV, el moment de confecció d’aquesta darrera crònica, és el moment clau i definitiu de la consolidació d’allò que Agustín Rubio Vela va definir com «particularisme valencià». Una voluntat de diferenciació i reivindicació dins de la Corona d’Aragó impulsada fonamentalment pel patriciat de la ciutat de València en la seua pugna per la preeminència política. Naixia, així, una consciència de valencianitat a finals de la baixa Edat Mitjana que hauria de pugnar per la seua supervivència amb l’inici dels temps moderns i el canvi d’escenari de fons d’una monarquia confederal com la Corona d’Aragó per una Monarquia Hispànica, de matriu castellana, en què els territoris de l’antiga nació del rei Pere el Cerimoniós quedaven relegats progressivament a la perifèria política i econòmica. Però, això, ja és una altra història.
