La importància de dir-se Oscar Wilde

FITXA BIBLIOGÀFICA

Títol: Pensaments, articles i assaigs

Autor: Oscar Wilde

Editorial: Quid Pro Quo

Any: 2024

Traductor: Joan Antoni Cerrato

El nom d’Oscar Wilde no admet discussió. Es tracta d’un clàssic consolidat. Algunes de les seues obres es compten entre els textos que han aconseguit crear un tòpic per si mateixos. Per exemple, aquest és el cas d’El retrat de Dorian Gray, una reescriptura del mite de Faust en clau romàntica i decadentista pròpia de l’Anglaterra victoriana que, de fet, podríem dir que ara, en l’era d’Instagram, és més vigent encara que quan es va publicar. Wilde hi reflexiona sobre les relacions humanes mentre elabora una investigació filosòfica sobre el poder de la bellesa. Les aparences, però, enganyen. O, millor encara, amb una formulació ben wildeana, diríem que les aparences són l’única i autèntica veritat que existeix.

El nom d’Oscar Wilde no admet discussió i s’ha consolidat plenament com a clàssic perquè, a més de la seua obra literària, Wilde va excel·lir encara més en la construcció del seu mateix personatge. Oscar Wilde va ser el millor personatge d’Oscar Wilde. I aquesta no és cap afirmació de la banalitat de l’obra de Wilde, tot i que ho semble, perquè, de fet, l’obra de Wilde respon a aquesta mateixa paradoxa: estem davant d’una obra fermament compromesa dins d’una aparença de frivolitat i lleugeresa, una obra complexa i profunda precisament per la seua presentació simple i superficial. Però “tan sols els superficials no jutgen per les aparences”, tal com ens diu el mateix Wilde.

Aquest recull de Pensaments, articles i assaigs que ara ens presenta l’editorial mallorquina Quid Pro Quo, traduïts per Joan Antoni Cerrato, és una fantàstica porta d’entrada cap a l’obra d’Oscar Wilde perquè ens hi trobarem les mostres del seu millor enginy. En aquest sentit, les màximes i els aforismes, tot i que s’hagen pogut veure com a mostres menors, o simplement com a eixides enginyoses d’una vetlada mundana —sense negar que ho siguen— són la millor representació de l’autor irlandés perquè hi concentren tots els seus encerts i, precisament, com a aparents instruments de frivolitat, esdevenen càpsules corrosives de filosofia sàtira i crítica, la major part de les vegades.

Wilde va cultivar, d’altra banda, l’art de la contradicció. És el seu principal mecanisme de joc literari, però és que, a més, va fer-ne un art de viure. I ja sabem, perquè ens ho va dir el mateix Wilde, que “la vida imita l’art més que l’art imita la vida”. L’art de Wilde va ser la seua vida. Una vida que, plena d’aquesta aparent frivolitat, va ser una vida compromesa. Políticament compromesa, com a contradicció màxima, de fet. Només cal llegir De profundis, la carta confessional que escriu des de la presó en què compleix condemna per homosexualitat —“indecència pública greu”, en el Codi Penal anglés: empresonament amb treballs forçats—, així com el poema La balada de la presó de Reading, per a adonar-se’n. De fet, Wilde morirà només uns pocs anys després d’eixir de la presó, perquè es podria dir que el sistema el va assassinar. Hi va entrar just després de fer el cim de popularitat amb l’obra de teatre La importància de dir-se Frank. Ho semblava, però, com que era en aparença un èxit mundà, no era un èxit frívol.

En aquest volum, a més dels aforismes i les màximes, també trobem textos mordaços de crítica artística i literària en què podem trobar el millor Wilde, que teoritza i posa en pràctica la seua visió poètica. Així mateix, hi trobarem un text fonamental: La decadència de la mentida, compost en forma de diàleg socràtic. Per a Wilde, la mentida és l’objectiu de l’art perquè conta la veritat; és a dir, crea la bellesa. Com hem dit, Wilde és ara, en l’era d’Instagram, més vigent encara que quan va viure. De fet, si estigués viu, s’ho passaria pipa, no en tinc cap dubte.

 

Revista número 505, pàg. 58. Setembre 2024.