Otranto: somni i realitat

Otranto

Magda Añon Espert

Tabarca Llibres, 2022

Amb el relat Veladures, amb què va guanyar el XXI Concurs Literari de Narrativa de Dones (2020), convocat i editat per la Generalitat Valenciana, l’escriptora d’Alginet, Magda Añon Espert, iniciava la seua trajectòria literària en el panorama de les nostres lletres, que ara continua amb la seua primera novel·la Otranto, obra amb què va  aconseguir el XIX Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent (2021), publicada per Tabarca Llibres.

El títol de la novel·la pren el topònim d’un poble de la costa sud-est italiana, província de Lecce, regió de la Pulla, que també dona nom a un estret de la Mediterrània que separa les penínsules Itàlica i Balcànica i uneix les mars Jònica i Adriàtica. Per tant, un títol d’àmplies ressonàncies marines que ens obri la porta al somni, al viatge oníric, cap al goig de navegar per les aigües literàries d’una aventura vital amb un relat de llarg recorregut. Otranto esdevé punt de confluència no solament física sinó, sobretot, emocional: és punt de partença d’un personatge i de destinació d’altres, el tancament d’un cercle iniciat per Alessio que clourà Om, de trobament de pobles i de cultures, de vida i mort, de desencís i d’esperança. Per això tindrà una càrrega simbòlica dins del relat.

Els protagonistes s’emmotllen inexorablement als esdeveniments i ofereixen als lectors un espill on mirar-se, la possibilitat d’identificar-se amb la veu narradora d’una mare que acompleix els designis del fill per l’amor que li té, designis que no són altres sinó anar desgranant-li els misteris que envolten la història de la seua pròpia família, carregada de grans amors però també de grans tragèdies. La mare esdevindrà el nucli per a recuperar la memòria perduda. La de la família, la del poble i els seus veïns, la d’una època.

La narració teixirà una història que atrapa i enlluerna. La d’Otranto és una història que ens endinsa en el passat, en la por i en la injustícia. És un al·legat antibel·licista, una història d’amor i també una història de fúria i venjança. És tantes coses que cal llegir-la assaborint-la amb calma.

L’itinerari que ens marca l’autora és cargolat, laberíntic, intrigant des dels primers capítols fins al final, on l’esclat de les emocions, de les impressions que ens ha generat la lectura ens sorprén tant com ho fa l’art final d’una maga encisant els espectadors.

S’avança en la seua lectura amb la velocitat que ens atorga la veu d’una narradora, una mare que ensinistra el fill en això que és la vida com qui ens obri camí i ens demana aturar-nos i tornar la vista enrere per a verificar això que ara és, segons allò que va ser, desgranant la història com qui conta un viatge. El viatge vital dels protagonistes que rauen en la memòria per a manifestar-se en el que ara són.

Otranto, poble meridional d’Itàlia com ja he dit, és el poble d’Alessio, un brigadista que ha lluitat en la Guerra Civil Espanyola al costat del govern legítim republicà, qui després de desertar del front bèl·lic, fuig i busca refugi, per a viure, en el poble del personatge Roure, amb qui havia compartit les desventures i el desànim en el front i a qui acabarà admirant. La malaurança l’enxampa allí mateix, on és acusat d’un assassinat que no ha comés. El final d’Alessio-Jonc permetrà mostrar una multitud atemorida que clamarà venjança, moment per fer aflorar la por i la irracionalitat, que són altres protagonistes no desitjats de la postguerra. Rosella, mare i memòria viva, esmicolant els fets, enramant records i emocions, pors, il·lusions i la passió de viure, enlluerna el fill, Om, a qui descobrirà els secrets que guarda al rebost de la memòria, la família i el poble on viuen. Un camafeu d’ònix és la clau de volta de la novel·la, que es manifesta com un lligam imprescindible que tanca el cicle.

Els lectors d’Otranto transitaran de la mà de Rosella, com ho fa Om, pels vials d’una narració que els atraparà fins al final, quan el desenllaç capgira les primeres impressions i on l’autora acabarà desmadeixant el conjunt d’una història que, de segur, no oblidaran.

De prosa acurada, rítmica i enlluernadora, la novel·la ens aporta un feix de reflexions amb una veu plena de matisos. Magda Añon ha construït, amb forts fonaments, una novel·la que classificar-la de juvenil no li fa justícia. És més aviat per a lectores i lectors avesats a transitar per llegides intenses i contundents, perquè la novel·la deixa un soll impossible d’esborrar.

Reitere això que ja he dit: és un llibre que, com l’aigua, per on passa banya. Paga la pena perquè el seu pes específic és, dins la seua densitat, d’una lleugeresa contundent. Un dels millors llibres que vaig llegir enguany passat.