La revista degana en valencià

Pablo Casado i l’apologia de la ignorància

04/08/2020

Si algú ha gosat intentar realitzar l’aventura mítica d’arribar a Elx amb tren, s’haurà trobat, al costat de l’estació del parc, amb una fàbrica de farina que sembla haver eixit d’un decorat descartat de Blade Runner. Es tracta d’un edifici que té un encant decadent i fora de lloc al mateix temps, ja totalment integrat en el nucli urbà de la ciutat. I, és clar, també és una mostra que, temps era temps, allà hi havia molt de poder. Mostra insigne de la força de la indústria elxana de l’alimentació, com els caramels Damel (Dama d’Elx), que tots nosaltres hem mastegat més d’una, més de dues i més de milers de vegades en la nostra vida (Palote, xiclets Cheiw, etc.). No massa lluny, hi ha el conegut hort del Cura, que just davant allotja un hotel exclusiu amb el mateix nom en ple cor del Palmerar. De la mateixa manera, en el que podria ser la primera corona periurbana que envolta la zona més identificativa d’aquesta joia patrimoni de la humanitat, hi ha diverses cases amb tanques que marquen una clara delimitació entre un fora i un dins que són correlats de classes socials i econòmiques, de mons completament deslligats uns i altres, de fronteres entre poders adquisitius que no cal que anem a buscar a Rio de Janeiro o São Paulo. Doncs bé, tot açò són propietats de la família de la dona de Pablo Casado, de qui es va dir durant aquest congrés provincial de València del Partido Popular que, per això mateix, tenia una “sensibilidad levantina. La parella sembla que es va conéixer quan ella va anar a Madrid a fer els estudis, ciutat que ja és quasi àrea metropolitana per a algú de Palència com el dirigent popular i populista. És a dir, una feliç història d’amor tradicional per a les classes benestants “de provincias.

Tornant també enrere, en la primera legislatura de Zapatero, es va posar en marxa al Senat allò que es va batejar com a polèmica dels “pinganillos; és a dir, la possibilitat que en la cambra alta, que es diu de representació territorial (al Congrés no, és clar, que allà som tots u i u més espanyol que ningú), en algunes sessions solemnes es puguen usar les “lenguas vernáculas. Però no massa, no ens emocionem. El llavors President de la Generalitat valenciana, Francisco Camps i Ortiz, que no mai s’havia plantejat que a la metròpoli imperial es pogués parlar cap altra cosa que no siga la “lengua del imperio, de sobte, en veure que uns altres indígenes com ell podrien fer-hi servir el seu “dialecto, va patir un sobtat un atac de banyes. Així, va reivindicar a capa i espasa que, si els catalans hi podien parlar català, ell hi havia de poder fer-ho en valencià, que, com tots sabem, són dos codis lingüístics que no s’assemblen en res. I, efectivament, allà els teníem, amb dos equips de traducció diferents (conten les males llengües que, per ironies més que poètiques del destí, l’equip valencià era d’origen català i viceversa, l’equip català era d’origen valencià; si fos així, seria sublim). Francisco Camps, després de tot el canyaret que havia muntat, va fer tot el discurs en castellà, per més que descomptadíssim, i només va usar el vernacle per a una frase, aquella en què deia que el valencià i el català no tenien res a veure, que eren com la nit el dia. 

Aquesta mateixa pràctica ha tingut lloc en aquest congrés provincial del PP de València, que s’ha fet aquesta setmana després que haja estat un parell d’anys suspés, ja que no hi havia manera de trobar la pau entre les famílies, que sembla que tenien uns comportaments d’aquells que els cosmopolites qualifiquen pejorativament de “tribals”, però en les accepcions descriptives referents a com s’hi manifesta l’odi. Quan el pastís a repartir està esquifit, totes les peces són massa menudes. En aquest congrés, però, es va fer ostentació, segons en reporten les cròniques, d’un “valencianismo moderado. Tan moderat que no es coneix cap referència a allò mateix que no fóra el moment estel·lar que glossem, aquell en què el gran cap madrileny va explicar que ell ho sabia molt bé, que la seua família política de tant en tant menjava encarnelles o encomanaven un arròs i costra per a una ocasió especial, sans costums regionals que no menystenen de cap de les maneres la gloriosa i indestructible unitat nacional, i, bé, que sí, que ell en podia donar fe: el valencià no tenia res a veure amb el català, per molt que ho digueren les acadèmies que volgueren, fins i tot aquelles blindades en l’Estatut d’autonomia i creades i nomenats la majoria dels integrants per… pel mateix PP. 

Samuel Johnson va deixar escrit cap a final del segle XVIII que el patriotisme era l’últim refugi del canalla. Doncs bé, per a la dreta espanyolista endèmica de les comarques centrals valencianes, el “valencianismo moderado, és a dir, l’antivalencianisme ferotge i agressiu, és el primer, el segon, el tercer, el quart, etc. fins aarribar a l’últim dels infinits, refugi del més miserable i fastigós cinisme també canalla. Cosa que, almenys, és una mostra d’una dèbil, però encara present, vitalitat. A les comarques del sud, però, cosa que és ben interessant, per les implicacions conjugals que té, aquest subterfugi hi és desconegut. Allà l’espanyolisme se sent molt més avançat en els objectius i no li cal amagar-se en res: el valencià i el català són la mateixa llengua; la llengua que no són, però, és la llengua nacional i, per tant, com si volen ser xinés, ha de ser aniquilat i eliminat sense contemplacions. Això, fet i fet, és el que ens diu Pablo Casado quan, des de la seua càtedra de romanística de la Universidad Juan Carlos I i ens il·lustra amb la seua taxonomia de les llengües neollatines: “tranquils, espereu una miqueta, que tenim a tocar el dia que podrem deixar-nos de foteses i anar  per ells amb glòria de caserna de la guàrdia civil la vespra d’un primer d’octubre.

La clau de volta de tot plegat, però, és que aquesta operació els funciona. Espanya és allà on l’apologia de la ignorància té fecundsrèdits polítics. La diferència amb Europa en aquest aspecte -com en tants altres- és remarcable. I els polítics espanyols en són ben conscients i tracten el poble amb la més brutal absència de vergonya possible. Per exemple, allà on el teniu, Manuel Valls té 11 llibres publicats. Sí, Manuel Valls. Vull dir, a França, si algú vol fer una mínima carrera política, ha d’ordenar i exposar les seues idees en forma de llibre. Això per a començar. Si, com déiem, algú de la gloriosa talla intel·lectual de Manuel Valls té eixe currículum, imagineu qui més o menys sàpiga fer una frase en subjuntiu. Doncs bé, així funciona la democràcia exemplar a Espanya. Mentre els polítics europeus fan la impressió de ser capaços almenys d’haver escrit els llibres que se suposa que han escrit, els espanyols no es creuria ningú ni tan sols que foren capaços de llegir-los.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top