La revista degana en valencià

Pablo Hasél com a símptoma de l’Estat del Malestar

19/02/2021

Reduir les protestes que estem veient aquests dies pels carrers de les ciutats valencianes a una defensa de les lletres de Pablo Hasél és no entendre res. Per descomptat que els manifestants ixen al carrer a defensar la llibertat d’expressió d’un artista que ha estat empresonat de manera injusta, radicalment injusta. Però si només estiguérem parlant d’això, no veuríem les imatges que estem veient. Totes les imatges, no només unes poques. De la mateixa manera que -ara fa 9 anys- les protestes que es varen conéixer com la #PrimaveraValenciana no es reduïen a seure a terra i tallar el carrer de Xàtiva de València perquè els instituts no tenien calefacció (de fet, un diari valencià que es presenta com a molt respectable va titular en portada que l’IES Lluís Vives sí que en tenia, com si eixa dada tinguera ni tan sols la més mínima rellevància).

Ho estem tornant a veure. Si et manifestes en favor de la llibertat d’expressió d’una persona concreta vol dir -automàticament- que comparteixes, defenses i aplaudeixes totes les manifestacions que haja fet. Així és com s’entén la “cultura democràtica” a Espanya: o blanc o negre. Si no t’agrada què diu algú, a la presó. Però, de la mateixa manera que l’humor sense gràcia no és un delicte del Codi Penal, una opinió política no delinqueix segons s’hi estiga d’acord o no. Així no és, però així hauria de ser.

Pablo Hasél ha esdevingut, doncs, un símptoma -a més d’un símbol. Les protestes d’aquests dies van més enllà. Tota generació té dret a cremar uns quants contenidors, a expressar la seua ira, perquè del conformisme i la resignació no ha sorgit cap canvi en la història que haja fet progressar la societat cap a un camí de més llibertat i plenitud. El que veiem ací és una ràbia contra un sistema que està fet per blindar els poderosos i entendre els dèbils com a carn de canó i majordoms mesells dels seus amos. Un règim -el de la segona restauració borbònica- que empresona un raper per dir que els Borbons són uns lladres quan -efectivament- els Borbons són uns lladres; i el cap de la trama s’ha posat a recer d’una satrapia àrab gràcies a l’ajuda del Gobierno-más-progresista-de-la-història, que li va facilitar la fugida.

Així estan les coses. Qualsevol anàlisi pretesament seriosa sobre la llibertat d’expressió a Espanya no pot resultar més que cínica quan tenim militars que es jacten de voler afusellar 26 milions de persones i ací no només no passa res, sinó que la portaveu de Vox al Congrés diu que “son de los nuestros”. Quan perfils verificats de la Guàrdia Civil exalten un torturador i un cap del terrorisme d’Estat, com Galindo, i no es planteja ningú ni el més mínim conat que ací puga passar alguna cosa. Quan el ministre d’Interior d’eixe mateix Govern estatal més d’esquerres de la galàxia està condemnat reiteradament pel Tribunal Europeu de Drets Humans per emparar tortures.

La injustícia d’aquest sistema clama al cel. I ho veiem cada dia. És la llei de l’embut atàvica a Espanya segons la qual “a los amigos, favores; a los enemigos, la ley”; per això tu has de vigilar fins a l’última nota a peu de pàgina del contracte de la hipoteca, que, d’altra banda, pots acabar desnonat de casa a colps de porra, mentre que el senyor Florentino Pérez pot rebre una indemnització milionària per la fallida d’un projecte com el Castor, que va provocar els terratrèmols que els mateixos informes d’impacte ambiental ja advertien que provocaria i, tot i això, va anar avant. Perquè el negoci estava a cobrar la indemnització que va pactar amb els governs estatals de PSOE i PP, no en un projecte que es veia d’una hora lluny que no tenia gens de trellat ni forrellat. I el pagament als bancs d’eixa indemnització -1.350 milions de €- el cola el nostre estimat Govern de coalició amb ministres comunistes en un Decret d’urgència que tenia com a justificació l’Ingrés Mínim Vital. Que Florentino i Ana Botín ho estan passant molt malament.

Que això no té res a veure amb la condemna de Pablo Hasél? No és de veres. Sí que hi té a veure. Hi té a veure tot. Perquè despulla de manera crua per a la defensa dels interessos de qui està muntat aquest règim i aquest Estat. Només cal veure les imatges de la policia durant les manifestacions en ple Estat d’Alarma al Barri de Salamanca de Madrid i comparar-les amb les que es varen veure ahir a València. Tot un símptoma, sí. Com Pablo Hasél.

Posar el focus en quatre contenidors cremats (cap dels quals, a propòsit, a València, però tant hi fa, que la Delegada del Govern estatal va declarar que se n’havien cremat a la plaça de l’Ajuntament; una plaça on entenem que els haurien posat a posta per a la falla, perquè, de normal, no n’hi ha) és la metonímia tramposa i estafadora que fa un sistema mediàtic per a protegir-se, perquè, entre altres coses, és allò que fomenta. No en varen haver-hi el primer d’octubre a Catalunya i els colps de porra varen volar més alt encara. El divorci entre les imatges que podem veure tots a Twitter i el que després ens conten els mitjans de comunicació pretesament seriosos és total. Però ací no passa res i ja sabeu que #SensePeriodismeNoHiHaDemocràcia.

Sí, pot semblar -perquè ho és- un totum revolutum, però així esclaten les coses quan no hi ha cultura democràtica, quan l’enemic mereix la destrucció i “o s’està amb mi o s’està contra mi”. Les protestes d’aquests dies passaran i tot tornarà a una normalitat angoixada per culpa d’una pandèmia i la gestió autoritària que n’està fent un Govern que abans vacuna els cossos i forces de seguretat que no els cuidadors de persones amb dependència o el professorat. Fins a la pròxima. Perquè la màxima aspiració que es pot tindre a Espanya és a sobreviure en un Estat de Malestar, per a la qual cosa es necessita molta policia amb moltes porres.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top