La revista degana en valencià

Pac qui deu!

Això cridaven els pagesos al segle xvi, cansats de pagar impostos per mantenir la monarquia de Carles I, i s’aixecaren en armes. Començaren les Germanies, encapçalats per Joan Crespí i, posteriorment, per Joanot Colom, a qui esquarteraren i en penjaren el cap dins una gàbia a la cèntrica plaça de la Porta Pintada. Els mallorquins estaven farts de pagar i de no rebre res a canvi. Com ara. Però ara feim powerpoints

Cada cert temps, apareix a la premsa de les illes i al parlament el discurs que cal revisar el REB (Règim Especial de les Illes Balears) per a compensar els costos de la insularitat. Bauzá en pactà un amb Rajoy. Armengol en parlà amb Rajoy i ara amb Sánchez. De moment, poca cosa… Veurem si n’hi haurà abans del maig o no.

Per a entendre per a què serveix el REB, hem de tenir en compte que les exportacions i importacions de cada illa, i en som quatre, s’han de fer per mar i no per carretera o ferrocarril. Amb la qual cosa, els productes exportats a Barcelona o a València són més cars i, per tant, menys competitius que els que arriben d’altres zones d’Europa. De la mateixa manera, és més car allò que importam i, per tant, un ciutadà de les illes paga més per un producte que un ciutadà valencià, lleidatà o extremeny.

Un estudi de la UIB publicat l’any passat indica que les importacions marítimes són un 370 % més cares que les que es fan per carretera (370 %: no és un error de transcripció). És a dir, quasi quatre vegades més. Un cost que, com podeu imaginar-vos, repercuteix en el preu final que el consumidor paga. La UIB, en el seu estudi Cap a un nou REB presentat al gener de 2017, calcula que aquest cost és d’uns 800 milions d’euros anuals en béns de consum, el que equivaldria a pagar un aranzel d’entre un 13 i un 17 %. És per això que, en aquest mateix informe, proposa que les Illes Balears tenguem un IVA general específic d’un 15 %, i un de reduït del 5 %, com passa a les Canàries, Ceuta i Melilla, o com passa a França i Grècia amb les seves zones insulars.

A més d’això, el cost per a béns d’equipament és de 1.500 milions d’euros anuals, cosa que desincentiva les inversions tecnològiques de les empreses i ens resta competitivitat, tot condemnant-nos al turisme de sol i platja… Perquè hi hem d’afegir que, quan exportam tecnologia, la diferència del cost és de 4.000 milions d’euros anuals. Amb aquests costos és comprensible que el 70 % de les operacions dels ports siguin d’importació i només un 30 % d’exportació. Unes xifres que demostren que som un territori amb una forta dependència de l’exterior.

Aquestes només són algunes dades macroeconòmiques, però són suficients per a demostrar que viure a les Illes és car i que tenim unes dificultats extra per qüestions geogràfiques. El REB aprovat el 1998 és totalment insuficient, igual que l’actual sistema de finançament, amb un dèficit fiscal de 2.500 milions d’euros anuals (segons dades oficials del govern Rajoy; la majoria d’estudis eleven la xifra als 3.000 milions), un 14 % del nostre PIB, un fet que ens converteix en el territori del món que més paga al seu estat. I ja no parlarem de les inversions pressupostàries del govern espanyol de torn, que sempre ens deixen a la coa i que ni s’arriben a executar del tot…

És ben necessari que el govern espanyol i el govern balear pactin un nou REB per a poder diversificar el nostre model econòmic, per a reduir la pobresa i les desigualtats socials, que han augmentat arran de la crisi i de les polítiques neoliberals del PP, tant al govern propi com al de l’Estat, i per a poder generar riquesa. Ja és ben hora que ens deixin de tractar com a ciutadans de tercera, d’una terra que només serveix per anar de vacances, a cercar diners i vots.

El regne d’Espanya exerceix una deixadesa de funcions clamorosa amb les Illes Balears. Els som completament igual. Podríem crear molta més riquesa, cosa que ajudaria a millorar la situació de molta gent de l’Estat si no ens posassin pals a les rodes, si analitzessin objectivament quin tracte ha de tenir cada territori per a poder contribuir i donar el millor, si ens deixen de tractar, en definitiva, com si fóssim Castella, perquè no ho som. Potser ja és hora que la deixadesa de funcions l’exercim nosaltres i abandonem aquells que fa temps que ens han abandonat. Potser hem de recuperar l’esperit de Crespí i Colom per cridar ben fort: Pac qui deu!