La revista degana en valencià

El pacifisme del referèndum versus terrorisme

Al final, l’entossudiment carpetovetònic pepero i psoeista acabarà convertint en herois els independentistes. I això que no tenen la majoria absoluta. Em pregunte si no deu ser el que volen els nacionalistes espanyols per acusar els nacionalistes catalans de terroristes.

Un bon exemple de l’entestament espanyolista és la seua actitud davant ETA. Per una banda, el que va significar el GAL quan el PSOE tenia el poder. Per l’altra, el talant del PP, que encara ha demonitzat més ETA des que aquesta encetà negociacions i decidí abandonar la lluita armada. Just quan no hi ha terrorisme a Espanya, és quan les lleis més assetgen els ciutadans. I, si no, aquí tenim el cas Cassandra.

Potser es pensen que encara n’hi poden traure guanys polítics? “Poseu un terrorista casolà al qual atacar a taula i els del PP no us quedareu amb les vergonyes a l’aire: corrupció, legislació repressiva, retallaments econòmics…”

Però, en aqueix sentit, ho tenen dur amb l’independentisme català, perquè va de pacifista. Ja els agradaria, ja, que se’ls muntés un terrorisme català! Però els independentistes no es deixen…

Un altre problema és la forma en què alguns lletraferits espanyolistes en parlen als mitjans de comunicació. Caldria que els lectors els exigírem una actitud científica i reflexiva més seriosa. O deixar de llegir-los.

Un primer pas suposaria informar-se millor sobre les teories relacionades amb el nacionalisme. Així doncs, caldria partir del que s’entén per “nació” i ens hi trobaríem amb un ampli ventall de definicions. No podem negar que les nacions són ens subjectius que sorgeixen en funció de creences compartides per un cert nombre de persones i que prenen com a fonament un seguit de valors, obligacions i lleialtats que generen una identitat que desenvolupa un sentit de pertinença a la susdita nació. És igual que aquesta siga certa o falsa. El que importa és el poder constitutiu que crea i els efectes polítics que origina.

A continuació, caldria escorcollar el terme “nacionalisme”, perquè naix del concepte de nació. I una primera classificació ja seria la d’establir l’existència de nacionalismes amb estat i sense.

Els defensors del nacionalisme amb estat –com, per exemple, el cas d’Espanya– es vanten del seu cosmopolitisme i internacionalisme i ataquen els altres de ser provincians i “poc viatjats”. Estan mal informats, però. De fet, si hom li dediqués més temps a la lectura amb substància, descobriria que hi ha nacionalistes mundials sense estat amb una trajectòria internacional (a més d’intel·lectual) prou més destacada que la de personatges com Rajoy, González, Sabater o Azúa. Davant els fets, es una fal·làcia afirmar que ser nacionalista és viatjar poc i no ser-ho, viatjar molt.

Insistint en la manca de seriositat intel·lectual dels portaveus i ideòlegs antiindependentistes, ens hi trobem amb un desequilibri respecte de les reflexions elaborades pels intel·lectuals que han estudiat el nacionalisme català. Ni un sol de qualitat a la banda espanyolista…

Encara que no sóc independentista, els pobres i minsos arguments dels nacionalistes espanyols potencien un bon armament a l’abast dels independentistes. Mireu, per exemple, l’actitud dels primers davant el dret a l’autodeterminació. Els el neguen als segons perquè diuen que el seu territori no ha estat envaït ni és botí de guerra ni una colònia ni fruit d’una opressió greu. Llavors, els segons poden perfectament defensar el secessionisme com un projecte polític nou; ben legítim a nivell democràtic.

És cert que els arguments proindependentistes que es basen en la història passada o en la desigualtat econòmica no són massa presentables. Ja sabem com s’elaboren les llegendes i del suport al Parlament espanyol que els ara independentistes conservadors han donat al PP gairebé sempre. Però no podem obviar que el procés pot ser fruit de la voluntat d’una majoria que vol separar-se’n. I tenir un desig és perfectament democràtic, sobretot perquè sempre s’ha manifestat pacíficament i  cívica.

Quin problema hi ha, doncs, a plantejar-li un referèndum o una consulta al poble? Que no és un mètode excel·lent per saber quanta gent hi ha a Catalunya realment partidària d’aqueixa separació?

Inscriu-te al nostre butlletí

Top