Paco Camarasa: un editor com els d’ara

Óscar Gual Boronat. Professor associat al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València

A dia d’avui, quan podem dir que estem acostumats a llegir als diaris, de tant en tant, notícies relacionades amb els còmics, i quan els consumidors habituals de cultura, entenen la historieta com un mitjà d’expressió adult tan vàlid com qualsevol altre, es difícil imaginar que no fa tan de temps, les coses eren ben diferents. A mitjans de la dècada dels noranta, el panorama del tebeo d’aquí era ben trist, i el que es trobava majoritàriament als quioscos (perquè la gran majoria de llibreries estaven vetades per a aquest tipus de productes) eren adaptacions d’obres estrangeres. La rica tradició de les vinyetes valencianes, que s’allargava des de les editorials dels anys quaranta i cinquanta (Valenciana i Maga) fins la modernitat de la línia clara (Daniel Torres, Mique Beltrán, Mariscal), semblava doncs trencada. En aquest context sorgiren determinades empreses encaminades a configurar una mínima estructura editorial que donés sortida al mateix temps als il·lustradors veterans i a les joves promeses, refugiades aleshores en plataformes no professionals, en una mena d’edat d’or de l’autoedició.

Una de les que va aconseguir el difícil propòsit de consolidar-se fou Edicions de Ponent. Fundada a l’any 1995 pel valencià Diego Ruiz de la Torre, més conegut com a MacDiego, i l’alcoià, recentment finat, Paco Camarasa, debutà amb l’eloqüent nom de Joputa, encara que anys després el canvià per la seua denominació definitiva, ja amb Camarasa en solitari. Des de bon principi el nou segell va mostrar les seues intencions: edicions acurades, un contingut agosarat i una aposta pels autors nacionals. Les primeres obres presentades, Ruïnes de Sento i Vint-i-quatre hores de Micharmut, foren difícils de definir. A mig camí entre el relat il·lustrat , el còmic i el llibre d’art, aquests treballs eren fruit de l’experimentació i l’exploració de nous camins. Prompte varen estar acompanyats per altres dibuixants de la mateixa generació i amb inquietuds similars, Max i Pere Joan, amb, respectivament, Monòleg i al·lucinació del Gegant Blanc, i 16 novel·les amb homes blaus, editades ambdues en castellà i valencià, amb traduccions de l’escriptor Antoni Torregrossa. Unes primeres passes que va explicar amb bona vista el crític Álvaro Pons a Viñetas a la luna de Valencia: Historia del tebeo valenciano: 1965-2006.

Al llarg del primer lustre de vida, amb un ritme controlat de pocs títols per temporada, el catàleg de l’editorial creixia amb noves col·leccions (Mercat, Crepúsculo, Solysombra), nodrint-se de noms ben reconeguts, reivindicant sovint a aquells artistes obligats, per les lleis del mercat, a romandre en silenci. Miguel Calatayud (El peu fregit, 1997), Miguel Gallardo (Un largo silencio, 1997), Felipe Hernández-Cava i Ricard Castells (Lope de Aguirre: La expiación, 1998), Laura Pérez (Las habitaciones desmanteladas, 1999) o Federico del Barrio (Simple, 1999), trobaren en De Ponent el lloc perfecte on fer allò que desitjaven. Títols i autors que, malgrat l’aparent distància entre ells, compartien l’envit per un grafisme nou, personal, íntimament lligat a allò que volien contar. Els estils es barrejaven amb una absència total de límits expressius, trencant amb els formats i les temàtiques tradicionals. Volia dir això que rebutjaven el passat? Tot el contrari, l’utilitzaven en la seua recerca de nous llenguatges. Però també les veus més joves hi tenien cabuda: Maria Colino (Heptameron, 1999), Nacho Casanova (…Y te diré quién eres, 2000), Santiago Valenzuela (Horizontes lejanos, 2001), Pablo Auladell (El camino del titiritero, 2001) o el volum col·lectiu Cambiovida (2000), realitzat per alguns dels responsables del “fanzine” Como vacas mirando el tren (David Heras, Vanessa Idiáquez y Gerardo Sanz), foren exemples molt evidents d’aquesta tendència.

Des de bon principi, Camarasa, criat entre Alcoi, Castalla, Ibi i Almansa, i licenciat en periodisme per la Universidad de Navarra, tenia clar que com a editor havia de creure en els còmics que ningú més volia publicar. Eren aquella classe d’obres de qualitat que ell consumia via França o Bèlgica i que ací no trobava. En una entrevista concedida al diari Información del 6 d’abril de 2010, reflexionava al voltant de la seua tasca d’editor després de 15 anys de treball. “No es una qüestió de vèncer als enemics –deia- sinó de posicionar a autors i productes que han estat rebutjats pels lectors de còmics. Arrisquem molt, perquè som dels pocs editors que encomanem l’obra. Aquest és el gran risc d’esser una editorial d’avantguarda, que és com ens defineixen”. Al nou segle, De Ponent ja no està sola a la primera línia, ha marcat una senda per on han continuat altres que cerquen un mateix objectiu (Fulgencio Pimentel, Sins entido, Apa-apa). Malgrat una última etapa erràtica, que desmereixia en certa manera allò que s’havia desenvolupat prèviament, Edicions de Ponent s’ha de reconèixer com a pionera de la novel·la gràfica, una corrent acceptada i reconeguda a hores d’ara, però inèdita en molts aspectes quan Camarasa decidí aventurar-se. Com a resultat, entre el seu fons es poden destacar títols imprescindibles per entendre l’evolució del còmic espanyol contemporani.

Quan la historieta no era precisament una moda i les gran editorials l’ignoraven perquè no veien en ella cap negoci, sorgí una iniciativa coratjosa amb un futur imprevisible. Ara, quan Planeta, Random House, Roca o Salamandra tenen les seues pròpies marques de tebeos, i que fins i tot El Corte Inglés en té una secció exclusiva, és complicat mesurar el perill. Per fortuna, Camarasa no va ser un editor com els d’abans, fou senzillament el primer editor d’uns temps nous.