Tens 0 productes a la teua cistella
“Uns xiquets en els quals féu que niuara un embrió ocult que potser ha posat també el seu granet de sorra per a l’actual esclat creatiu de la música valenciana”
L’any 2008, i apel·lant a la seua delicada salut, Paco Muñoz anunciava la retirada dels escenaris —que no de l’escena. Des de llavors ha publicat dos discos que es poden llegir en clau de balanç i comiat: Com suau adéu (2008), un repàs en directe de la seua dilatada trajectòria, i el recentíssim Amics poetes (2014) en què, aprofitant altres veus que sent molt properes —Antoni Prats, Maria Ibars, Jacint Mustieles, els seus estimats Estellés i Martí i Pol—, pondera líricament la senectud.
Aviat farà quaranta anys de la publicació dels seus primers discos —La llibertat la picaren (1977), Vindrà un vaixell (1978)— en què imperava l’esperit de reivindicació social que animà bona part de les propostes musicals coetànies. Paco Muñoz havia irromput amb força en aquells anys d’eufòria civil, quan el franquisme enfilava les seues últimes raneres de mort i tot semblava possible. La seua veu, fina i melosa, la seua imponent presència física i una cançó que esdevindria ràpidament himne popular —«Què vos passa, valencians?», amb lletra de l’enyorat Toni Mestre—, li atorgaren un lloc preeminent dins del moviment de la Cançó Popular del País Valencià, al costat dels Al Tall, Pavesos, Carraixet, Lluís Miquel, Lluís el Sifoner i tants altres d’aquells que omplien les places valencianes amb el seu missatge d’esperança en la rehabilitació nacional del país.
A poc a poc, però, Paco Muñoz anà decantant la seua obra cap a terrenys més personals i buscà congregar en un sol discurs artístic la sensibilitat poètica i el sentiment popular. Amb aquest propòsit, ben aviat es va saber rodejar d’un equip de treball còmplice en què destacava la presència dels germans Murillo —Enric, Cèsar i Josep Àngel—, responsables de bona part de les melodies i els arranjaments que la veu de Paco Muñoz ha fet nostres. Ells han sabut connectar les seues composicions amb els ambients sonors, els ritmes i els frasejos definitoris de la música valenciana i, per extensió, de la de tota la Mediterrània —amb especial predilecció per alguns gèneres en particular com l’havanera o les tonades d’inspiració grega.
Fent escrutini ara del nodrit cançoner de Paco Muñoz, sembla bastant evident que la seua rosa dels vents s’articula sobre quatre poderosos punts cardinals.
Primerament, el septentrió, el nord de la brúixola: una estima fervent pel país, la seua geografia física, les seues gents, la seua cultura. Són moltes les cançons que l’evidencien: des de la joiosa i memorable «Romanç del Penyal» fins al «Gegant de pedra», dirigida al Penyagolosa, sense oblidar-nos de les que glosen les contradiccions sentimentals que genera la ciutat de València —«Érem xiquets», «La meua terra»— o les que expliciten el seu enamorament de la comarca de la Marina: «Mirades», «Cap prim», «Hi ha una ciutat», «El vell Montgó». També els homenots de la cultura són mereixedors d’homenatge cantat —«Joan Fuster»— o el moviment de la Cançó, al qual dedicà un espectacle monogràfic al costat de Lluís Miquel —materialitzat en el magnífic disc Cançons de la Cançó (2003)— i d’on provenen dos dels seus principals referents, Ovidi Montllor i Lluís Llach, reiteradament invocats, explícitament o tàcita, al llarg de la seua obra. Del primer versionarà, per exemple, «Montserrat» o «Tot esperant Ulisses» i promourà la publicació de dos treballs inèdits: El dia menys pensat us tornaré a emprenyar (2005) i A dos de val (2012). Del segon farà seues «Per un tros del teu cos» i «A cavall del vent», compartida amb el mateix autor.
Molt estretament vinculat amb aquest primer punt cardinal, hi ha el segon: el compromís civil enarborat en els primers treballs i al qual tornarà sistemàticament per insistir en les velles denúncies i les renovades frustracions —«Qui dirà la nostra història?», «Jo vull un país», «Land of València», «Tu creus»… Aquest compromís civil es troba al darrere d’una vocació secreta que descobrirà, ben bé de casualitat, a principis de la dècada dels vuitanta: el cançoner infantil, que li reportarà alguna de les seues majors satisfaccions com a músic i el farà popularíssim en l’àmbit escolar. Des de llavors anirà alternant la publicació de la seua obra personal —Promentença (1984), D’una terra dins la mar (1990) o el magnífic Cançons de la mar en calma (1994)— amb la d’una col·lecció musicassets i, més tard, discos compactes de cançons infantils titulats genèricament Paco Muñoz canta per als xiquets. Uns xiquets en els quals féu que niuara un embrió ocult que potser ha posat també el seu granet de sorra per a l’actual esclat creatiu de la música valenciana.
Sembla clar que el tercer punt cardinal el constitueixen els poetes, als quals ha dedicat treballs exclusius com el que ara per ara tanca la seua discografia, o l’enregistrat amb Juli Mira i Lluís Miquel —Els nostres poetes (1998). Ací trobem dos indiscutibles noms de capçalera: Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol, els quals començà a musicar amb Anem anant (1980) i que, anys a venir, protagonitzaran dos dels seus treballs discogràfics més reeixits: Amor i amor (1986) i Collarets de llum (2001). Estellés i Martí i Pol comparteixen amb Paco Muñoz la inclinació pel sabor popular i l’estima pel país, amb la qual cosa el cantautor es troba bona part de la feina feta: assumeix fil per randa la ideologia del poeta, la seua particular estètica lingüística, la seua sentimentalitat, i els germans Murillo completen la jugada transformant els versos en cançó. Resulten especialment venturoses, per la compenetració de llenguatges que mostren, peces com «Romanço» o «No hi havia a València», on melodia i arranjaments baixen a peu de carrer i es barregen amb l’enrenou festiu que l’habita. L’operació es repeteix amb semblant fortuna en episodis més íntims o de major càrrega cívica, i la nòmina de poetes interpel·lats és llarguíssima: des de clàssics de la poesia catalana del segle XX —Joan Salvat-Papasseit o Màrius Torres— a autors valencians contemporanis com Antoni Prats o Vicent Salvador, passant per poetes andalusins —Ibn Jafaya— o els pioners a trencar les inèrcies jocfloralistes i introduir una certa modernitat en la poesia del país: Jacint Mustieles, Enric Navarro…
I, per fi, hi ha un quart camí del vent que canalitza una de les obsessions més persistents i de més llarg recorregut de Paco Muñoz: una intensa i punyent nostàlgia de la mar que s’escola pels títols dels discos —Vindrà un vaixell, Cançons de la mar en calma, D’una terra dins la mar— i apareix representada una i altra vegada en les cançons pròpies o en les versions d’altri que interpreta: «Mare si fos mariner», «Sóc un peix», «Peix enamorat», «Cançó de la marinera fidel», «Una caragola fon» —del recordat Carles Barranco—, «Cançó amorosa», «La vella barca», «Nabab»…
Tots quatre punts cardinals tracen un paisatge hospitalari i ufanós, d’una gran coherència estètica i ideològica, com si al llarg de tota la seua trajectòria haguera estat treballant en un únic i monumental disc. Amics poetes constitueix, en aquest sentit, un brillantíssim, i esperem que provisional, colofó: ací hi tornen a comparéixer nítidament les constants que hem comentat, les propensions mediterrànies —eixes músiques amb olor de sol i salobre—, l’estima pel territori —«La bellesa del riu Xúquer»—, Estellés i Martí i Pol, la mar omnipresent —«Tendror», «En el fosc espill del port»— i, com a principal argument conductor, la vellesa i la proximitat de la mort viscudes amb una vitalitat serena i desafiant, que assumeix íntegrament la declaració inicial manllevada al poeta amic de Roda de Ter: «Sé que em faig vell, ho dic sense temences / que és bo saber que el temps s’escapoleix / i no podem fer res per deturar-lo».
Amb aquest disc —si és el darrer, que amb l’autor mai se sap— Paco Muñoz arredoneix la seua producció musical al dalt de tot i posa potser punt final a una etapa de la nostra història recent, en la qual la seua veu càlida i afectuosa ha deixat una empremta profunda, ben perfilada i definitivament entranyable.
Article publicat al nº 401, corresponent a febrer de 2015
