Tens 0 productes a la teua cistella
Ho conta Paco. Quan va rematar la primera casset de música per a xiquets, visità Fuster. I l’homenot, després d’escoltar-la, sentencià amb aquella veuota que semblava procedir de l’interior d’una gerra: «No tornes ací fins que no en faces una altra».
I no en va ser una altra, no. En van ser deu, de cassets, amb un total de 110 cançons dedicades als xiquets i xiquetes del País. Caldria explicar que la casset 3 recull onze nadales populars i la número 10 és una col·lecció de temes de collita pròpia barrejats amb composicions d’amics i d’amigues del món de la cançó, des de Jaume Sisa a Marina Rossell, passant per Els Quatre Z, Maria del Carme Girau, Joan Manuel Serrat, La Trinca, Uc, Música Nostra o Ara Va de Bo.
Pel temps, aquelles deu cassets es van transformar en quatre CD, dels quals el tercer és doble. Fins ací la informació, diguem-ne, bàsica del material, d’unes petites joies conseqüència d’un treball callat que recuperen una part d’allò que ens ha fet poble, que ens fa País; tota una tasca impagable, una llavor d’impossible valoració.
Però, quines van ser les causes per les quals Paco Muñoz va dedicar bona part de la seua producció als xiquets? Crec que en van ser diverses i, fins a algun punt, convergents. Una d’elles, la seua manera de ser i d’actuar. Perquè Paco és persona que dóna importància a aquelles coses que, a ulls dels tractadistes encotillats, són simples i poc transcendents. Com si treballar per a la canalla ficant-se dins de la mentalitat d’un xiquet fóra cosa de bufar i fer ampolles! Doncs, bé. El cantautor, des que va començar la singladura musical, es va dedicar a espigolar melodies populars i cançons infantils i, amb lleugeres adaptacions tant de lletra com de música, les va posar a l’abast dels xiquets i de les xiquetes abans que la boira de l’oblit les difuminara dels plecs de la memòria. Com asseguren els entesos, «una tasca feixuga, sense rendibilitat econòmica, però necessària i que, si més no, constitueix el més preuat llegat per a la xicalla d’hores d’ara i la de les generacions a venir».
Una altra causa la podríem trobar en el seu compromís personal envers la gent jove dels pobles en què, temps era temps, va exercir la tasca de capellà. Ho conta, amb un somriure entremaliat, propi d’un xiquet que habita dins la pell d’un home adult, el mateix Paco: «Quan vaig arribar a Montserrat em va passar pel cap organitzar una escolania. Fet i fet, allà vaig començar a treballar amb nanos i, mira per on que, en un moment determinat, l’escolania va prendre volada. Li vam posar nom i tot: Escolania de la Mare de Déu de Montserrat. Els dissabtes, en acabar la missa, els xiquets entonaven el Virolai, l’himne de la Mare de Déu de Montserrat. Exacte, la del Principat. Mare meua si en férem de sonades! Fins i tot vam renyir amb l’alcalde perquè no volia que els xiquets tragueren l’anda». Un compromís personal amb la xicalla manifestat al llarg dels anys a les Trobades d’Escoles en Valencià, fins que, ningú no sap com ni per què —en aquestes coses sempre hi ha misteris indesxifrables— deixaren de demanar-li la seua participació. La de vegades que l’he vist damunt de l’escenari gaudint tant o més que els xiquets, engrescant els majors i, sovint, demanant la col·laboració també desinteressada d’altres companys i companyes del món de la cançó! Cal recordar l’actuació a la plaça de bous de València l’any 1986 —16.000 xiquets de 110 escoles—, o l’actuació al passeig de l’Albereda, el 1995, l’any del Mural per la Llengua de Xavier Mariscal.
Diuen i conten que aquesta tasca de recollida de cançons infantils, aquesta feina plena de dificultats, sovint acompanyada d’incomprensió i d’indiferència, va ser una de les raons principals que van empényer Paco a crear el seu propi segell discogràfic, PM Produccions, per tal d’assolir la independència i la llibertat suficient per a enregistrar les cançons —repetim, més de cent— per als xiquets i les xiquetes del País. Temes tradicionals, populars, dels de tota la vida, enregistrats en la desena de cassets bellament editades. No ho sé de certes, però tenint en compte com és Paco Muñoz, no m’estranya.
Hi ha altres circumstàncies convergents que, potser, hagen incidit, si més no de manera involuntària, en la decisió vital del cantautor. I una d’elles està relacionada amb la seua infantesa —anys de penúria i de fam—, amb el tracte amb el seu germà Martín, del qual en parla sovint, tot i que sempre en petit comité: «Jo vaig nàixer tres anys després de Martín, però vaig començar a parlar abans que ell ho fera. Els metges de l’època deien que tenia un endarreriment mental, però possiblement hui el diagnosticarien d’autista». D’aquella etapa de la seua vida, tot i les circumstàncies, Paco guarda uns records inesborrables. Hom diria que, en alguns aspectes, sent una profunda melangia que, en determinats moments de la seua vida, intenta compartir, aflorar i reviure. L’anècdota val el seu pes en or: «A l’hora del dinar, mon pare va dinar amb mon tio i ma tia a banda, i al meu germà i a mi ens van posar una tauleta perquè dinàrem junts. I ma tia Rosario, amb tot el candor i la seua innocència —aquella dona era del cel—, li va preguntar a Martín si volia una truita o un ou fregit. El meu germà va contestar: “Huevo frito”. Li va posar unes creïlletes i un ou fregit, i al meu germà Martín només se li va ocórrer una pregunta que m’ha marcat durant tota la vida: “Tía, ¿el huevo frito es todo para mí?”. En tota la seua vida havia vist un ou fregit per a ell a soles. Recorde que vaig haver de cridar-li l’atenció perquè quasi es va menjar una quarta de pa sucant al voltant de l’ou, sense tocar-lo. És un dels moltíssims records del meu germà Martín».
Per rematar la desfilada de les circumstàncies i, com sempre, la seua família més apropada, més íntima, la Pepa i la Mireia, l’esposa i la filla, a les quals, encara que no ho semble, sempre ha dedicat la seua obra. No hi ha projecte ni conversa, cap ni una, en què no apareguen aquests personatges tan centrals en la seua vida. El caràcter de Paco Muñoz, repetim, un xiquet amb embolcall de persona gran, necessita la protecció maternal de la Pepa i de les bregues paternofilials, sempre entre somriures trapelles, amb la Mireia.
El mateix caràcter inquiet i desimbolt de Paco Muñoz l’ha fet navegar per altres territoris relacionats amb la infantesa. I va considerar que escriure per a xiquets seria una bona manera de retroalimentar l’esperit d’infant que sempre ha mantingut. No li va resultar fàcil, no. Ni per la mecànica pròpia d’aquest tipus de relat ni pels condicionants editorials que hi havia allà pels 90 del segle passat. Però, tot i això, escassos obstacles per a una persona que sempre ha sabut arribar a port enmig de les tempestes. Així doncs, des d’un segon pis desballestat del carrer de Llevant de Benifaió —dos ordinadors, fred glacial, bona voluntat i moltes hores— van veure la llum El vinater, Jeroniet i El llop Pinxo dels Estrets, tres narracions firmades per Paco Muñoz i il·lustrades per Rafa Gómez en el segell de Baula-Edelvives. Al rerefons, i com sovint manifesta, històries per a xiquets que fan l’ullet a la terra, als costums i a les tradicions de la seua terra i de la seua gent.
Una ànima de xiquet, la de Paco, que en els moments solemnes que dóna la vida ens parla des de la seriositat i la maduresa d’una persona adulta, plena de conviccions, lluitadora. Aquestes són les seues paraules a propòsit d’una de les últimes actuacions a la Universitat. Potser siguen el paradigma d’allò que realment és i significa: «Els meus records em fan pensar, sovint, si no hauré equivocat els passos i hauré elegit malament el camí de la vida, perquè, caram!, sempre he estat en el costat equivocat i mai de la vida he aconseguit els meus somnis i ni tan sols que els meus guanyen una sola vegada. Tot i que, en realitat, i pese a qui pese, els meus són les persones que caminen per la vida amb el cap ben alt, amb la veritat per davant, amb la sinceritat que naix d’unes conviccions que recolzen en l’estima per una terra, per una cultura, per una llengua i per unes tradicions que no necessiten, de cap de les maneres, barons, comtes o aspirants a la noblesa que facen mans i mànigues per tal d’imposar els seus desitjos personals sobre la voluntat sobirana de les persones de bé. Sí. És possible que siga una actitud, la meua, equivocada a ulls de les idees que dominen majoritàriament un món on els diners i la doble o triple moral niuen, coven i s’engreixen sense cap tipus d’impediments. I si és així —com el dia a dia ens demostra que és—, acabaré pobre, com vaig nàixer, però digne com he viscut fins ara i, a més, content, perquè si no he aconseguit vestir-me amb toga de colors, he retornat a la Universitat, potser un dels pocs espais on la llibertat i la dignitat s’enfronten, dia a dia, contra la injustícia que sembla ser l’ama del corral en una terra, la nostra, que no es mereix de cap de les maneres ser la Cendrosa d’un conte carregat a caramull de tantes madrastres».
Enric Lluch. Escriptor
Article publicat al Quadern “Paco Muñoz: llibertat” (nº 401), corresponent a febrer de 2015
