La revista degana en valencià

Paco Muñoz: un cantant del poble i del País

“Vaig decidir cantar perquè l’Ovidi em va emprenyar, m’hi va animar”

L’edat sembla que té eixes coses, i Paco Muñoz, com que ja no és un xiquet, ha adquirit el grau de doctor d’història i històries del nostre País Valencià en general, i de la música i cultura en particular: un pou d’experiències i de saviesa. Vam anar a la casa on viu a Real, poble tranquil. Ens va rebre amb l’estufa de llenya encesa i amb eixa cara de bona persona que sempre ha tingut, disposat a riure’s fins i tot del seu cor malalt. Tot un homenot que acaba de traure un nou disc.

–Per què vas començar a cantar?

–Per culpa d’una enciclopèdia s’ha estés una cosa que és errònia, i és que no va tindre res a veure la mort de ma mare en el fet que jo deixara de ser capellà. Ma mare es mor i passen sis anys –que són els que passe a Montserrat– fins que jo deixe de ser capellà. Tampoc és cert que vaig deixar de ser rector per ser cantant. Quan deixe el sacerdoci em pose a fer classe, el que passa és que Don Jesús Pla em tenia una estima especial i va dir als escolapis que la religió que jo ensenyava no era molt fiable. Com que sabia de música, em van posar com a professor d’història de la música. El fet d’interessar-me per la cançó ve de l’època com a rector de Montserrat, però realment vaig decidir cantar perquè l’Ovidi em va emprenyar, m’hi va animar.

–«Tinc ganes de fer història i escriure-la en valencià» cantaves fa 40 anys en «Què vos passa, valencians?» Per què?

–Fins que jo arribe a Montserrat em considerava esquerrà, però era prou tradicional. En arribar a Montserrat conec el tio Plácido, qui comença a explicar-me la història del País Valencià. Quan em vaig assabentar que Fernando III no era rei de València i que a mi m’havien pegat bescollades a l’escola per no recordar-lo em vaig indignar. Quina història m’havien contat? Això va ser un escàndol molt fort per a mi… A més a més, estava cabrejat perquè al seminari em prohibiren i em castigaren per parlar valencià: a qui pillaven li donaven una moneda i qui la tenia a la nit, eixe cobrava. Al final ens organitzàrem per torns: cada dia «rebia» u i així ja podíem parlar tranquil·lament en valencià. Per això Toni Mestre posa precisament eixa frase en la lletra: perquè ens havien contat una història que era falsa.

–En quina mesura ha influït Montserrat i el vell Montgó en la teua trajectòria musical?

–Vaig anar amb companyia del rector de Godelleta a Portugal i coincidí amb la Revolució dels Clavells. De sobte, ens tallaren la frontera i no vam poder eixir en dos dies. D’eixa situació naix la cançó de «Montserrat». Respecte de la meua trajectòria musical, crec que ha influït més el Montserrat de Barcelona, on anava tots els anys i passava llargues temporades. També és evident que el Montgó m’ha influït molt.

–Per què optares pel cançoner infantil?

–Això va ser un fet casual. Una discogràfica de Barcelona em va demanar que li fera una casset de cançons tradicionals per a xiquets. Vaig tindre la mala ocurrència de mostrar-la a Fuster (perquè els músics teníem molta relació amb ell) i aquest, després d’escoltar-la, va alçar el seu dit índex de la mà esquerra –el que utilitzava per a «pontificar»– i em va dir que fins que no fera deu discos com aquell que no tornara per sa casa! I és quan vaig començar a treballar en això. Per altra banda, era el moment en què la Cançó estava patint un baixó de contractacions i vaig fer els primers recitals per a xiquets. He pogut fer sempre el que he volgut gràcies als cançoners infantils, que m’han proporcionat un treball molt estable i m’han permés gravar els discos de majors, entre altres coses.

–Com has pogut viure sense infraestructures musicals al país?

–Bàsicament, gràcies a les actuacions de xiquets, que m’han permés poder viure de la música. Lluís Llach em deia que dedicar-se a la música és com una militància.

–Els cançoners infantils t’han reportat una de les satisfaccions més grans com a músic?

–Com a músic i com a persona. No hi ha millor satisfacció que se t’acoste un tio amb pinta de punkie, amb cresta i tot, i que molt alegre et diga que t’escoltava de xicotet i que si pot donar-te una besada. Evidentment, ha sigut una de les satisfaccions més grans en la meua vida. L’altre dia, en un concert, un xiquet que tenia al costat –que sabia que estic malalt del cor– cada cinc minuts em deia: «Paco, no t’emociones…».

–Frechina explica que has treballat per dotar la música valenciana d’una indústria cultural que permeta la professionalització dels intèrprets i autors. Quins han estat els grans assoliments en el panorama musical valencià?

–Les coses han canviat totalment. Avui qualsevol jove que comença té un estudi de gravació a casa. A més, ara tenen una formació musical brillant. Però la situació actual de la música està malament des del moment que et claven un 21 % d’IVA! Això t’afona totes les possibilitats. L’altre dia Serrat deia que no solament és l’IVA, sinó que per a compensar-ho tanquen teatres. Tanmateix, en l’aspecte artístic la música en valencià viu un moment extraordinari perquè mai hi ha hagut tanta varietat de camps musicals i amb tanta qualitat. L’escàndol més fort és Alcoi, on hi ha tres grups i quatre solistes! Però Alcoi és un altre cantar…

–En algun concerts demanaves al públic que si algú arribava a la presidència de la Generalitat posara «Què vos passa, valencians?» i «Serra de Mariola». Encara ho veus possible?

–Serrat deia «Bienaventurados los que están en el fondo del pozo porque de ahí en adelante sólo cabe ir mejorando…». Malauradament, estem tan malament que cap avall no podem anar; hem de tirar cap amunt.

–Alguna vegada has tingut la sensació d’estar lluitant en el bàndol equivocat per ser fidel als teus principis?

–Sí, eixa sensació l’he tinguda; sempre perdem els mateixos.

–Encara tens ganes de fer història i escriure-la en valencià?

–Quan el metge em digué que no havia de cantar si m’emocionava és perquè el meu cardiòleg no m’havia vist cantar mai. Aquest home no es podia fer una idea del que em passava, i em va deixar fer un concert més –a Bocairent–, però amb la condició que ell hi anara. Per a mi era especial el concert de Bocairent: no havia pogut cantar mai allà perquè sempre guanyava el PP. Quan començà «Serra de Mariola» em vaig asseure i vaig mirar com el públic la cantava. El cardiòleg em va dir que havia de deixar de fer concerts i ho vaig passar fatal. Fins que els amics, sobretot Serrat, em van dir que malgrat no poder fer concerts podia continuar escrivint i gravant.

–Hi haurà unes memòries de Paco Muñoz?

–L’Enric Lluch està entusiasmat, el que passa és que prefereix que no li faça una cronologia, sinó que li vaja contant coses i ell anirà col·leccionant històries i escrivint.

 

 

Entrevista publicada al Quadern “Paco Muñoz: llibertat” (nº 401), corresponent a febrer de 2015