Tens 0 productes a la teua cistella
«La personalització ha jugat un paper clau en la campanya: Illa el gestor, Puigdemont l’heroi i ERC ha tingut una bicefàlia –Aragonès i Junqueras– que han desplegat pel territori»
Les eleccions catalanes han deixat un escenari amb moltes dificultats per a encaixar les peces del puzle. Per una banda, un PSC victoriós, però que, paradoxalment, no té aquella «força per governar» que reclamava al seu eslògan de campanya i ha de buscar necessàriament socis que li faciliten, almenys, la investidura. Per l’altra, Junts torna a ser la primera força independentista, però sense poder formar un govern independentista (almenys a priori) perquè aquest no suma. I una Esquerra Republicana que pot ser decisiva malgrat haver patit una forta davallada per punxar la bombolla independentista i tenir una estratègia pragmàtica i antirepressiva –assimilada des de les eleccions generals del 23-J per Junts– que no ha agradat al seu electorat i aquest l’ha castigat quedant-se a casa.
Possiblement, serà necessari més temps per a fer una anàlisi reposada de les causes d’aquest resultat, que implica un canvi d’escenari català amb menys diputats independentistes al Parlament i més diputats de dretes i d’extrema dreta. Una tendència –la de la dretització de l’electorat– que no sols s’ha vist a Catalunya, sinó també al País Valencià, a les Balears i a nombrosos parlaments d’occident. En aquest sentit, cal assenyalar que el socialistes catalans han fet en els darrers anys un gir al centre-dreta, incorporant a la seua agenda temes –com ara la seguretat o la immigració– i projectes –com, per exemple, el Hard Rock o l’ampliació de l’aeroport del Prat– que respondrien a un partit de dreta, probablement per interpel·lar el votant de Ciutadans, que finalment ha acabant atraient.
És rellevant destacar la importància del context i els tipus de campanyes que s’han dut a terme. Mentre el PSC i Junts han apostat per la personalització dels seus líders (el PSC també, projectant molt a Pedro Sánchez, en ocasions fins i tot més que a Salvador Illa), ERC ha parlat de propostes i ha volgut explicar i traure pit dels assoliments del Govern. Però no són bons temps per a la racionalitat política, i la persuasió dels líders, les emocions que aquests podien despertar (per una banda, il·lusió per un canvi d’era política, i per l’altra, per la tornada de Puigdemont i la suposada reactivació del Procés) han guanyat la partida. Així ho volia Junts, quan amb la convocatòria de les eleccions deia que aquestes anaven de Puigdemont o de Sánchez, i tot i que no es va espanyolitzar la campanya, i per tant amb qui confrontava era amb Illa, no anava desencaminat, atés que els mitjans de comunicació van amplificar aquesta idea.
La personalització ha jugat un paper clau en la campanya: Illa el gestor, Puigdemont l’heroi. I mentrestant, a ERC han tingut una bicefàlia –Aragonès i Junqueras– que han desplegat pel territori i que, així i tot, no ha aconseguit mobilitzar aquelles persones que pensaven optar per l’abstenció.
Val a dir que no ha sigut una gran campanya, comunicativament parlant: en termes generals, hem vist poca innovació, pocs elements cridaners que facen parlar, i cap colp d’efecte. El PSC ha apostat per grans mítings –que el que fan és mobilitzar l’electorat ja convençut–, i ERC, tot i que també, s’ha centrat més en la micropolítica: visites a fàbriques a les 5 de la matinada per parlar amb treballadors en el canvi de torn, trobades a les estacions de rodalies per informar sobre la mala gestió que fa el govern de l’Estat… Possiblement, una de les accions que ha pogut generar interés del públic no polititzat ha sigut l’aterratge dels republicans ens pòdcasts de creadors de contingut, com per exemple l’entrevista de Junqueras en El sentido de la birra, del valencià Ricardo Moya.
Les eleccions del 12 de maig eren importants i han canviat l’escenari polític. Ara bé, més enllà del suport ciutadà que ha rebut cada partit, allò realment rellevant és la conformació de govern. Potser serà un govern del PSC en minoria, potser un del PSC i Junts sense la figura de Puigdemont, o fins i tot un tripartit d’esquerres. El que s’hauria d’evitar és la repetició electoral, perquè si les xifres d’abstenció a Catalunya són significatives, més ho seran si ens fan tornar a votar a l’octubre, amb tot el descontentament que hi haurà per la incapacitat política d’arribar a acords. Esperem que els negociadors de cada formació treballen incansablement perquè això no passe.
Revista número 502. Maig 2024.
