País Valencià, eixir i emergir

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: País Valencià. Eixida d’emergència

Autor: Ricard Chulià Peris

Editorial: Afers

Any: 2024

 

Ricard Chulià busca una eixida a l’atzucac en què es troba el País Valencià, governat ara per l’extrema dreta després de huit anys de Botànic, on era Compromís, i que, malgrat la innegable lluita pels drets socials de les persones, s’ha avançat molt poc en la creació i defensa de la identitat valencianista i, fins i tot, assestant un colp duríssim en eliminar les línies d’immersió en valencià. I Chulià ho fa, com diu Josep Escribano, amb una mirada des del sud, i no des del valencianocentrisme habitual.

El llibre fa un resum dels greuges envers el País Valencià: després de «40 anys fent país», l’únic país que s’ha continuat fent és Espanya. La nostra economia ha anat perdent posicions fins a situar-se entre les autonomies més pobres, amb una continuada desindustrialització, l’abandonament de l’agricultura i  una aposta pel «turboturisme» i la rajola que ens ha convertit en els cambrers dels madrilenys i els geriatres dels nord-europeus. Amb una de les majors taxes d’abandonament escolar dins de l’Estat espanyol, la depredació del territori, l’extenuació de recursos, la precarització laboral, la desigualtat i la descohesió social.

Ens parlen del país més descentralitzat del món, però en realitat només recaptem els recursos tributaris en nom de l’Estat, que després reparteix entre les comunitats autònomes per a fer front a les despeses en Sanitat, Educació, Serveis Socials, Dependència… i quantes competències tinguem delegades com a mers administradors. Un repartiment del qual eixim perdent amb un infrafinançament que ens obliga a endeutar-nos per poder mantindre un estat del benestar òptim, mentre financem altres territoris més rics que el nostre per un principi de solidaritat. I tampoc no és per una administració sobredimensionada, perquè som la penúltima en percentatge de treballadors públics per població. Per tant, el deute no és per mala gestió; és simplement escanyament. És a dir, no som pobres, sinó que ens han empobrit. Els valencians paguem per ser espanyols. «Si no tenim autonomia financera, no tindrem capacitat d’autogovern ni de planificar una política econòmica. Sense autonomia econòmica, no hi haurà autonomia política».

Les comunitats autònomes no tenen autonomia legislativa, ni tan sols en les seues competències exclusives. En ple procés recentralitzador i de creixement del nacionalisme espanyol més agressiu, els diferents òrgans judicials de l’Estat, sentència rere sentència, esmenen l’estat de les autonomies, que és vist com una imposició dels nacionalismes basc i català, i en el qual mai van creure i sempre van combatre mantenint una arquitectura política, econòmica, social, cultural… radial. Tot ha d’eixir i passar per Madrid. El Corredor Mediterrani n’és un exemple molt clar. Que d’Oriola a València siga més ràpid anar en un tren que passe per Madrid diu molt d’eixa política.

I com podem reclamar a l’Estat el que ens pertoca si no pintem fava? Representem el 10,69 % de la població espanyola i generem el 9,33 % del PIB espanyol, però som irrellevants a Espanya. Mai hem tingut representants en el govern espanyol per a defensar els nostres drets, ni presidents de la Generalitat que pensaren abans en el País Valencià que en els seus propis interessos o en els dels seus partits amb seu a Madrid. Els mateixos partits que governen eixa Espanya castellanocèntrica que incompleix pacte rere pacte, pressupost rere pressupost, infraestructura rere infraestructura.

Si l’Estat és injust amb els valencians, és perquè dins d’Espanya sempre serem l’altre, i això que la majoria dels valencians se senten ideològicament espanyols. Els nostres polítics i les nostres institucions no han fet país. Parlar valencià es converteix, sovint, en un problema, també davant d’una administració valenciana obligada per llei a defensar-la, promocionar-la i a atendre’ns en ella. L’ecosistema mediàtic està dominat per mitjans amb seu a Madrid que parlen més d’Ayuso o de l’alcalde de Madrid que dels nostres líders, i els mitjans valencians –ja no dic valencianistes– han sigut ofegats, fins i tot, per governs que podríem haver semblat propers. “Els valencians, tal com reivindicava Carlos Mazón, hem demostrat sobradament lleialtat cap a Espanya. Ara bé, i Espanya? Ha demostrat lleialtat amb nosaltres?, rebla Chulià.

Compromís no ha de renunciar a ser nacionalista. Els seus millors resultats electorals, els de 2015, es donaren amb un programa netament nacionalista. No vol dir que tots el qui li votaren foren nacionalistes, però sabien que Compromís ho era i sabien el que votaven. Si només volien castigar el PP, tenien altres opcions. Total, per al nacionalisme espanyol sempre serem separatistes, com ho eren Faustí Barberà, Teodor Llorente o Lo Rat Penat perquè distorsionaven la seua idea d’una Espanya uniformitzada que, segons Ortega y Gasset, només les ments castellanes poden governar. Per això, quan Àgueda Micó parla de fer pedagogia i valencianitzar l’Estat, faria bé de recordar que els catalans fa dècades que ho intenten i mireu on estan ara.

I si la política lingüística despertava tanta animadversió, especialment al Baix Segura, ¿com és que en el 2019 fora aquesta una de les comarques amb més creixement percentual de Compromís, i quan perdé vots, la caiguda no fou molt diferent de la resta del país?

El valencianisme ha d’aconseguir conflictivitzar la política valenciana, com deia Ximo Puig, qui difícilment ho podia fer des d’un partit amb seu a Madrid. No podem lligar el nostre futur a pactes electorals amb forces espanyoles com Podemos, Más Madrid o Sumar. Si aspirem a ser un moviment contrahegemònic, cal trencar les dinàmiques de l’esquerra espanyola per a consolidar el nostre propi espai electoral valencianista. Mónica Oltra, que deia que no era nacionalista, estava fent país quan desplegava una política que xocava amb l’Estat.

Cal que la gent siga conscient del que significa estar infrafinançats per a la nostra vida diària i per als serveis que rebem. Que sàpiga que el deute naix, en gran part, d’eixe infrafinançament i que destinem bona part dels nostres recursos a amortitzar-lo. Cal crear poble confrontant la idea de nació espanyola. De fet, els nacionalistes espanyols ja ho fan quan s’autoanomenen patriotes i ens diuen a nosaltres nacionalistes, com si fora res pejoratiu, sense adonar-se que són sinònims. Eixa Espanya castellana que desconfia de nosaltres perquè sap que, malgrat dir-nos espanyols, no som ben bé com la resta d’espanyols. Ja ho deia Mónica Oltra: nosaltres no som separatistes, ens estan separant ells.

De moment, el nacionalisme espanyol va guanyant per golejada, mentre el valencià perd, sovint per incompareixença. La independència del País Valencià és una utopia, però cap nació és en essència eterna, per molt que totes s’ho pensen així. Al final es tracta que la gent entenga que el País Valencià és viable per si sol.

Revista número 500. Març 2024.