La revista degana en valencià

País amb futur negat

17/01/2022

El país que, a les seues autopistes, els camions ocupen dos dels tres carrils dissenyats, té tota la pinta de no saber acarar el futur amb solvència. Si a més d’això es troba infrafinançat per l’estat de referència, tot fa pensar que el tracten com un país subordinat. Però si a aquestes dues qüestions, afegim que disposa de comunicacions de rodalia ancorades en l’època de la invenció del ferrocarril o poc més, aleshores, fa la sensació que des del lloc del món polític en què es troba, li prenen els cabells.
Han estat massa els anys, que han discriminat aquest territori, això no obstant, ningú ha gosat a alçar la veu davant dels poderosos que dissenyen un Estat en què no hi ha respecte ni pels pobles, ni per la cultura, ni per la llengua, ni per les persones que habiten les nacionalitats i països que el componen.

No hi ha respecte, ni als telediaris estatals, ni als informatius radiofònics que es dicten des de l’epicentre, ni als diaris impresos que provenen de l’altiplà. Fins tal punt és així, que quan a l’espai de l’oratge, parlen de “península ibèrica” mai no tenen en compte ni Lusitània, ni Andorra, ni molt menys Gibraltar… amb la qual cosa, la manca de respecte, ratlla la imbecil·litat. No es pot parlar de “península ibèrica” si no es tenen en compte tots els territoris que la configuren.

Hem estat massa anys discriminats en lo laboral, en el fet econòmic i, fins i tot, en el disseny radial de les comunicacions ferroviàries o vials. Un país que no pensa més que a “ofrenar glòries” dona mostres de ser un país genuflex i, fins i tot tenallat; per molts anys que passen, sempre adoptara aquesta posició de silenci i submissió.

Perquè un Estat que es troba presidit per un monarca, que ha tingut com a referent un “rei d’ors” i un “general de bastos” capaç de mantenir tenallat a base de silenci i desmemòria, no pot oferir mai, una visió de futur bastida sobre noves tecnologies, investigació científica i progrés social; no resulta fàcil recórrer aquests caminals.

Una organització estatal, a la que un comissari retirat, és capaç de treure-li totes les vergonyes de les clavegueres fosques de tots els temps, no aguanta el cotó-en-pèl de la democràcia. Si a més d’això, la ciutadania observa com els poderosos obtenen més poder, els rics, més riquesa i els polítics més immunitat, metre el conjunt de la societat viu amb impotència la deriva autoritària i el carreró sense eixida al qual es veu abocada.

Perquè clar, ¿com podem explicar a la resta de països en què diuen que la gent és més culta, rica espavilada i feliç, que ací un alt percentatge del transport, funciona cremant dièsel a base de camions i que es menysprea el transport per ferrocarril? Que continuem ampliant autopistes, que s’omplen de vehicles al dia següent, en compte d’aplicar polítiques de foment del transport públic. Que es prima més l’alta velocitat per connectar viles situades a 350 quilòmetres, amb parades el mig del camp i del “no res”, però romanen en l’oblit els pobles de la rodalia…

Resulta inexplicable com un territori que diu disposar d’autonomia, els seus responsables polítics no la fan valdre per millorar l’ocupació i el treball digne, el model comercial, l’habitatge, la salut, els recursos socials, la justícia social i les famílies que viuen en emergència, l’urbanisme, l’atenció a la població migrant, les polítiques d’equitat i de suport a les víctimes de violència, l’ensenyament, la cultura, les arts escèniques, les biblioteques, els esports, la política juvenil… i un llarg etcètera que tenim despendolat i necessitat de restaurar.

Conclusió: em fa la sensació de viure en un país negat per al futur, si no canviem el pas i comencem a organitzar-nos pel nostre compte.