La revista degana en valencià

Del sud al nord, una autopista cultural

«El País Valencià és la punta de llança de la música als Països Catalans»

Sempre anirem obrint pas

Mai un nom ha estat millor escollit. Ells van obrir pas sobretot en dos camps: cantar en valencià, aconseguir arribar a un públic de masses i obrir la via musical entre el País Valencià i Catalunya.

A finals dels 90, l’ús de la nostra llengua en la música era una rara avis arreu dels territoris de parla catalana, costava trobar apostes que arribaren a grans públics més enllà del rock català. Encara era més estrany trobar una banda que parlés explícitament de temes polítics com ho feien ells. De fet, crec que ni ells esperaven que quatre amics d’institut obrissin una autopista cultural tan gran com han fet, ni que gràcies a ells altres bandes tinguessin l’espai que tenen o han tingut dins el món de la música catalana. La Gossa Sorda, Sva-ters… eren propostes molt consumides al nord del Sènia, fent fins i tot que d’aquesta onada valenciana apareguessin bandes musicals que fessin seu aquest estil.

 

El rap: millor cantant que al forn

Haig de confessar-ho: m’encanta. Quan era adolescent era un marrec que anava amb la roba més ampla possible, amb gorres i auriculars ben grans, escoltant música de Nach, Zenit, ZPU, Violadores del Verso… Només tenia una pega: no hi havia rap en la meva llengua (sí, Crim ho va intentar, el Disop va fer un tema, però molt poc i d’un nivell millorable). Somiava en un dia on podria escoltar conjugar verbs catalans ballant sobre de bases de hip hop.

I això també va arribar des del País Valencià, començant a rapejar sobre altres estils musicals, fent més gran la paraula mestissatge, i poc després amb propostes de rap amb totes les lletres. Aspencat, Arrap, Atupa i molts altres van ser l’inici del somni d’aquell adolescent que somiava saltar a ritme de rap en català.

Actualment, el rap arrasa entre un públic adolescent i jove que no forma part de la tribu urbana dels rappers (sense vestir com ells ni actuar com ells). Fa uns anys, el rap tenia unes fronteres sociològiques grans i, per sort, això s’ha trencat. A més, les bandes que fan d’aquest el seu estil, acostumen a afegir més instruments al directe, fugen de la imatge del DJ i dels cantants sols a l’escenari.

Podria parlar del trap fet a casa nostra, però em van demanar un article de música.

 

L’indie, la nova onada valenciana

Potser és un cas diferent de la resta, ja que aquest cop el camí ha anat del nord al sud del país. Fa uns sis anys al Principat vam viure l’explosió de l’indie català, sobretot impulsat pels Manel, Mishima i Els Amics de les Arts, però ben escudats per grups com Mine!, Quart Primera, La Iaia i molts més. Actualment, al País Valencià es viu un moment molt semblant a aquell 2011 al Principat: Tardor, Gener o bandes amb un punt més rocker com Smoking Souls o Inèrcia.

 

El País Valencià: punta de llança de la música als Països Catalans

Tampoc és estrany aquest fet: el País Valencià és el territori de l’Estat amb més músics, que més aposta per ella, i això dóna els seus fruits. Això no només es veu en els qui estan sobre l’escenari; m’atreveixo a afirmar que també està en els hàbits de consum. Una de les converses que abunden en els músics és la dificultat d’omplir sales de concert, ja que la gent té el costum de pagar només pels concerts de grups que coneix, cosa que a Europa no passa i la gent pot, sense problema, pagar per un concert en què no coneix la banda. Tot això ho dic perquè, en certa manera, crec que al País Valencià la gent té un caràcter una mica més europeïtzat, malgrat la dificultat de trobar espais per fer concerts (abans del canvi de govern, gairebé cap espai públic) i la manca de voluntat d’alguns programadors de fer-ho.

En aquest article m’he centrat en un període de temps recent, des dels finals dels 90, però abans va haver-hi moltes bandes com Raimon o Al Tall que també van fer tant o més.

Ja per anar concloent, la música no només és cultura: la música és una eina imprescindible en tota societat, una eina cohesionadora molt potent, que fa país, fins hi tot quan més difícil és fer-ne. Més i tot en el nostre cas, quan tenim un país dividit en diferents comunitats, amb governs que han anat repetidament i contínua en contra nostra: contra la nostra llengua, la nostra cultura i sobretot la nostra gent. Per una persona vinculada al món de la música, és un orgull que aquesta sigui un eix vertebrador del nostre país, els Països Catalans, que trenqui un cop més una frontera que molts ens volen imposar.

 

Article publicat al nº429, corresponent a setembre de 2017

Inscriu-te al nostre butlletí

Top