Notes sobre el País Valencià: llauradors i comerciants

Josep Franco i Giner

I. “El llaurador prefereix una fira perduda que una terra eixuta”, afirma Bernat Capó al volum primer del seu Costumari Valencià (Edicions del Bullent, 1994; 2ª edició 1999), recull d’articles publicats al diari Información d’Alacant al llarg de molts anys. Aquesta cita, que tanspua un fet inqüestionable, podria ser la porta que explicara la dicotomia que sempre ha existit al nostre país entre la gent que viu del camp, aquells que produeixen els fruits que després li vendran al comerciant, i els botiguers, en general, i els comerciants de productes manufacturats a casa, en particular. Una dicotomia que explica com el nostre país encara fa el plemigjorn mentre la indústria i el sector terciari del turisme avancen cap al futur irremeiablement.

Els móns del llaurador i del comerciant són tangencialment oposats. Quasi diria que el llaurador i el comerciant viuen temps diferents, d’una durada distinta. Mentre que el primer treballa arrecerat en la seva solitud camperola, a l’aguait que el temps atorgue el tempo que li pertoca a cada producte, el segon, el comerciant, viu a les envistes de tothom i transforma el temps d’esbarjo de la gent en consum d’allò que ha elaborat. Mon pare, de tradició orxatera que recull de sa mare i s’allarga durant tot el segle XX, i encara abans, sempre ens deia quan venien festes del poble, les fires i els porrats, “ahí fora –referint-se a la terrassa del local- hi ha gent sentada que fa un any que no veig”. L’any següent deia el mateix. El llaurador i el comerciant per no coincidir no coincideixen tampoc ni en l’espai habitable. El consumidor per excel·lència dels productes manufacturats de lleure prové bàsicament del món industrial, d’altres comerços o bé de professions liberals. Mai del món del llaurador que a molt estirar va al casino dels pobles on encara n’hi ha.

II. La cosa no passaria de ser anecdòtica si no fos perquè aquesta dicotomia prenya tots els camps de la vida del nostre petit país. I això des de la constitució mateixa del regne per part de Jaume I, a contracor dels nobles aragonesos. Fins i tot el gust pels banys dels musulmans són traslladats únicament a la part mercantilista i burgesa de la part ciutadana del Regne, però no arriba al llaurador, moriscs encara, i cristià després, però sense donar-se cap substitució demogràfica, sinó canvis en la contextualització religiosa, batejos per força. Aquella herència musulmana no passa la ratlla del món que viu tancat al redol del tros, senzillament perquè el món clos del llaurador no socialitza els usos i els costums a la mateixa velocitat que l’exposat al consum dels comerciants i burgesos en general.

Precisament a les terres del reialme del regne la indústria i el mercadeig va permetre de fer avançar un país que altrament no haguera deixat de ser una prolongació d’un estat feudal inscrit a l’imaginari col·lectiu, on el llaurador cristià substituiria el morisc en dues fases bàsicament, el segle XVII durant l’expulsió, que modula la relació entre el llaurador i el senyor i el segle XIX durant la desamortització, que allibera una mica més aqueixa dependència. Si no, continuarien les ideologies repetides provinents d’aquella aristocratitzant allau de cavallers aragonesos, ben contraries a les polítiques autonomistes de Jaume I.

Aquesta dicotomia de què parlem ens permet d’introduir encara un element decisiu en l’oposició llaurador – comerciant: bàsicament el primer s’adscriu des de sempre a l’exterioritat de la ciutat o del municipi. No és que a determinats municipis –València inclosa- no hi haguera llauradors; la cosa és que no participen obertament del fet ‘ciutadans’; viuen i habiten el camp i és al camp on desitgen morir. Passen com aus migratòries pels llocs de decisió municipal on solament hi arriben comerciants, professions liberals, lletraferits, etcètera, que això sí, quan han de fitar un terme o anomenar un lloc del terme requereixen de la presència del llaurador, únic dipositari del saber toponímic i de pertinences de cada tros de terme.

III. Aquesta exterioritat quasi diríem que els manté lluny de furs, els Usatges de Jaume I, que miraven de donar prioritat a una aminçada renaixença procedent del dret romà d’un temps més que no pas a la mentalitat feudal que rau a la base de la manera de viure del llaurador i del seu senyor. Perquè parlem d’un llaurador –l’actual- que amb prou feines té cent cinquanta anys de propietari amb exempció de delmes i una justícia pública més o menys de qualitat. L’oposició llaurador (morisc versus cristià) i burgesia ciutadana (comerciants, jutges, liberals, menestrals i pagesos de ciutat) jau a la base de la constitució del regne. En els llocs on hi predomina i hi té feu l’aristocràcia o el clero els tributs són gestionats i aplicats per aquests, al marge del reial patrimoni. D’aquests territoris és d’on naix el llaurador que avui coneixem, directament procedent dels antecessors sarraïns, cada cop més estesos pel regne fins la seva expulsió el segle XVII. El mer i mixt imperi és l’origen de la relació i l’educació del llaurador envers la terra i el senyor o clergue. D’ençà de l’acord alfonsí (1323) i de la butlla papal de 1330 tot el territori comença, encara que no s’universalitza fins el segle XVI, a sotmetre’s a fur valencià; això vol dir ésser sotmés directament a les exigències del rei prèvia consulta dels prohoms de cada lloc i no solament als desitjos del senyor o clergue.

En el cas de La Valldigna sembla que aquesta dependència directa del monestir o senyor feudal dura molt més que a altres llocs del territori. El llaurador de la Valldigna té viu en el seu record com de dura era l’exigència del monestir envers els seus súbdits, que amb prou feines tres generacions anteriors n’eren encara dependents directes. Fins ben passada la segona meitat del segle XX hem vist aquest tracte vigent, a la plaça on es llogaven dia per dia els treballadors del camp, als magatzems de taronja on les hores que es feien eren incomptables, als caps cots dels bracers en coincidir amb l’amo, en fi, en la forma de consum tan diferent del temps, l’espai i la butxaca de cadascú d’aquests estaments. Altra cosa era el nivell econòmic, que també era evident entre el propietari de la fàbrica i qui hi feia feina, que, però, podien seure al mateix local, frec a frec, tampoc sense barrejar-se, cosa que en el cas del senyor de la terra i qui la treballava no passava quasi mai, i quan succeïa l’evident incomoditat posava de manifest l’equivocació de la tria, no cal dir per part de qui.

Venim d’un País i d’uns temps fets a cops de regirar i regirar la terra per menjar, una terra massa sovint esquiva de la qual hem hagut de pagar delmes a tort i a dret, en forma de peatge de neteja de llinatge, de lluita per conservar com a pròpia la força del treball, una terra en condicional des dels primers dies de la nostra catalanitat, sempre en suspens, sempre hipotecada, sempre en trànsit, quasi bé sentenciada a lliurar-se en forma d’ofrenes, i ja seria ben hora de sentir-la nostra, d’on venim i cap on volem anar. Dictar-nos hereus universals del nostre camí, el que escollim.