La revista degana en valencià

I finalment el País Valencià va prendre partit

En els últims dies molts ens queixàvem del nul posicionament dels polítics valencians pel que fa a Catalunya. Només quatre polítics valencianistes havien donat un pas endavant i havien parlat -o millor dit, escrit (a Twitter) – denunciant el que estava succeint: Enric Morera, Vicent Soler, Joan Baldoví i Jordi Sebastià. Però ahir la cosa va canviar.

El xoc de trens que es va viure a Catalunya va fer que sí o sí els polítics valencians hagueren de pronunciar-se, posicionar-se. Van tardar, i el descontentament entre la militància d’algun partit era evident. Com era possible que foren les 11 del matí (des de les 8 estaven ocupant les conselleries catalanes) i ningú haguera dit res?

El president de les Corts Valencianes va encendre la metxa -que a Isabel Bonig no li va agradar molt, què se li va a fer! – i va ser el primer d’una cascada de tuits de polítics de Compromís en contra de la repressió i a favor de la llibertat de les persones. El silenci els havia fet còmplices durant unes hores de cara a la ciutadania. Mentrestant, la gent del carrer rebíem per totes vies possibles la convocatòria a concentrar-nos per la vesprada a Delegació de Govern en solidaritat amb els nostres germans del nord.

I sí, finalment Mónica Oltra va haver de parlar. Ella que sempre està a favor de les “causes perdudes”, i que al seu dia va dir estar a favor d’un referèndum, però legal. I que dissabte va dir que a ella no li interessava la independència, sinó la dependència -òbviament a tots ens importa la dependència, però en un moment com l’actual no pots mantenir-te al marge i dir que no t’importa el que passa a Catalunya. Doncs bé, ahir va afirmar que “amb l’excusa de defensar la Constitució no es poden vulnerar drets fonamentals”.

Tot i la incertesa dels últims dies, la postura de Podem sorprendre i per bé. Tan sols cal fer-li una ullada al Twitter del seu líder, Antonio Estañ, per observar com no va tenir cap problema per denunciar obertament -en castellà- la repressió que s’estava vivint.

Al marge de les peripècies polítiques, que han deixat un regust amarg en part de la població, els valencians vam sortir al carrer. Va sorprendre la quantitat de gent en una concentració que s’havia anunciat tot just unes hores abans. Alacant, Castelló, Elx i molts més municipis es van unir i es van reunir per manifestar el seu suport al poble català. La ràbia era present, però les ganes de lluitar per les llibertats i la il·lusió d’una nova etapa per als germans del nord també.

No vaig a esmentar els polítics que van anar a la manifestació a València (de Compromís, Podem, Esquerra Unida, Esquerra Republicana…), ni tampoc les grans absències. Lamentablement el silenci fa còmplices a molts d’un estat repressor. I no crec que el socialisme estiga jugant un gran paper. S’ho hauran de mirar.

Però sí, finalment, els valencians vam prendre partit. Perquè ja ho deia Gramsci: viure vol dir prendre partit.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top