País

19/06/2020

La transició i Emèrit Bono/ Emili Marin Soriano (Coord. i Ed.), Torrent, Imprès Puchades, 2019, 247p.

Les vint-i-tres col·laboracions al voltant (o prenent com a excusa) de la trajectòria de l’economista i intel·lectual-polític Emèrit Bono en permeten de “radiografiar” de manera versemblant paratges, espais, impressions iactituds. La majoria dels articles remeten al tema que vol enquadrar el volum: la “transició”. Emperò, el llibre va més enllà.

La trajectòria de qui fou director de Saó, Emili Marin, permet denotar espais i contextos humans d’ampli abast ideològic i polític (l’esperit de Saó) que serveixen per a recórrer les vides del teoritzador del model d’”economia-creixement cap enfora”.

Amb tot, hi ha uns articles que plantegen, potser més sociològicament, la qüestió de fons que articula les semblances de qui fou militant del PCE: l’abast d’allò que historiogràficament es denomina ‘transició’.

En les aportacions de Carles Dolç, sobre els partits extraparlamentaris (“Els que no foren convidats”); Alfons Cervera sobre el missatge/codi cultural transgressor i realment transformador que  donava sentit al període 1968-1976 –el “llarg” esperit del 68– (“Els somnis també tingueren el seu moment”) i l”entrevista a Antoni Miró”, a càrrec d’Emili Marín, es concreten ambients generals que permeten, si més no, de qüestionar la contingència i abast real d’un tipus de transició (aparent). Les potencialitats estratègiques connotades en l’article de Dolç tenen un cert paral·lelisme amb el disseny d’”imaginació intel·lectual” contingut en el context concretat per Cervera. “Imaginació”  ben present en l’estètica i revelacions del pintor alcoià Antoni Miró.

Dit això –i malgrat que algun article expliciti la més que discutible afirmació (Adolf Bertran) que “la transició a la democràcia es va fer pacíficament a l’Espanyol” (p. 113)– hom en podria extreure un esbós d’hipòtesi: que la transició cultural sí que existí, però que fou, primer abaltida, i després integrada –desnaturalitzada–, en un procés de transformisme polític més que no pas de transició real. Precisament es tracta d’esclarir el que diu a continuació el periodista, autor del capítol  “quan la modernitat es va fer oficial”:  l’abast de la mateixa hipotètica transició, que “va implicar també que els canvis en alguns àmbits resultaren llastats per herència del franquisme que van endarrerir i problematitzar l’evolució de la societat cap a estàndards democràtics i de progrés equiparables als de l’entorn europeu” (p. 113). Tot plegat platejaria el debat sobre la identriable dimensió política de la societat civil.

En aquest sentit, la reflexió de Beltran aporta, novament, un element de debat (necessari) per a acabar d’acotar el caràcter polític d’un període històric (1973-1979) que, de fa uns anys, es comença a conèixer com de ‘transacció”. En aquest sentit, reprenent el sentit de la col·laboració d’Adolf Beltran, quina fou la “modernitat” que accedí a l’”oficialitat”? Un debat, necessari, per a un altre espai.

És, és clar, una de tantes lectures que es poden fer d’aquest text miscel·lani que, per la seva encertada orientació calidoscòpica, permet desenvolupar d’altresperpectives: la microhistòria dels estudis d’arquitectura exressada per Juan Calduch (“L’arquitectura valenciana durant la transició”), que vincula el bastiment d’una “fàbrica d’idees” a l’entorn d’espais que identificaven treball de recerca amb treball civicointel·lectual.

L’espai de reflexió cultural, amb un evident ressò polític, pot contrastar amb l’exposició del propi Emèrit Bono i de Víctor Fuentes (“El jardí es converteix en roser”), l’orientació optimista de la qual possibilita, com a contrast, d’aprofundir encara més en el “negatiu” del tardo/postfranquisme especificat en les reflexions esmentades adés.

Del text cal valorar, sobretot, l’òptica globalitzadora en què s’immergeixen les situacions assumides per un polític, el qual, per aquest motiu, ha estat ben escollit per a retre-li un reconeixement públic. Ho dic perquè l’època cultural i política viscuda per Emèrit Bono és un món de referències significatiu per a refer tessel·les i reprendre qüestions que semblen ser “velles”, però que tard o d’hora tornen a sorgir: l’assignatura no gens resolta, i demostrativa de la textura real d’aquella transició (sic), del terrorisme d’estat [GAL] precisament sota un govern-estat (PSOE)‘modernitzador’.

Fonamentalment, però, l’aportació general del text de textos té una significació “interna”, valenciana. És en aquest sentit que els testimoniatges aportats –sigui en forma de memòria històrica, objecte del volum, sigui en forma de testimoniatge polític i sindical en referència a concepcions diverses (Josep Guia, Vicent Àlvarez, Joan Lerma, Ramon Lapiedra, Jesús Huguet, Joan Sifre)– defineixen escenaris polítics i institucionals protagonitzats pel propi “biografiat”. Recullen idees i propostes que o bé estigueren, i són, presents en el debat d’idees –esquerra i qüestió nacional–, o bé situen legislacions –La LUEV i Autonomia universitària– que poden ser objecte de revisió crítica. El vast marc polític del qual Emèrit Bono és protagonista, i que Marin sap extreure en la seva entrevista amb l’exconseller (“una conversa amigable amb Emèrit Bono”), és polièdric i permet de fer “lectures” contraposades. I aquest doble aspecte és el que trobo que cal destacar de la feliç iniciativa de Marin, la qual hauria de ser concretada en d’altres trajectòries, com mostra la bona idea de bastir editorialment una “col·lecció memòria històrica”.

Perquè l’altre factor que el llibre en qüestió planteja, un cop més, és quin model de “memòria” (tan ideològicament dúctil) se socialitza. En principi, el llistat de monografies publicades de la col·lecció dedicada a la difusió de referents –o a episodis molt significatius: Concili Vaticà II– com  mossèn Espasa, Josep-Lluís Bausset, Ovidi Monllor, o el mateix Emili Marin, aporta una necessària heterodòxia de vies i experiències que contribueixen a replantejar qüestions que, per llur pregon significat de base, esdevenen etern retorn.