Palma de Mallorca

El preocupava no saber per què no trobava solució en aquell petit problema, per altra banda, per més quotidià no menys difícil de resoldre. On eren les ulleres? S’havia posat nerviós per una qüestió que creia que ja tenia superada. No havia de donar importància als fets; aquests s’havien de solucionar tard o d’hora; la intervenció només provocava més preocupació. Ho havia de deixar anar, ja. Al cap d’una estona, tanmateix, aparegueren les ulleres davall un llibre. Seria ruc!

El professor no podia viure d’aquella manera, oblidant i cercant objectes casolans tot el dia. Però ell era així, i ja no era a temps de canviar. L’edat de la mitjana vida havia arribat i l’havia trobat en una posició de desconcert, d’astorament i de pardaleria alhora. Era un preocupat despreocupat. Si hagués volgut descriure la seua personalitat no n’hagués sabut. Soc bona persona, però no m’agrada la gent; soc altruista, però no m’agrada deixar el que és meu… No sé com soc, que em jutgen els altres. Tant se me’n dona, idò. Ja era massa tard per a moltes coses. Pensar, hi era de més.

Feia anys que feia escola, i el cuc que alimentava la seua esperança de docent decent no havia mort encara. Era un obrer de l’ensenyament. No gaires teories, no gaires pretensions i anem per feina, senyors i senyores. La feina li suposava una rutina que el fixava a la vida, com un quadre ben posat a la paret: l’escola era un clau-ganxo. No li costava la feina i era dels que pensaven que alguna cosa treia al final de la correguda. No calia plantejar-se molt les coses. Fer-ho, hauria estat de beneits.

La matèria d’estudi que ensenyava era per llogar-hi cadiretes: Llengua Catalana i Literatura. En un país que es desintegrava a tota màquina explicar el funcionament d’una llengua i la història d’una literatura minoritàries, era de suïcides o d’imbècils. Quin interés podia tenir la llengua, que la normativa i les institucions anomenaven com a pròpia, si començava a ser de tot menys pròpia, entre tantes llengües pròpies com havien arribat a aquella terra de promissió els darrers anys; això pareixia una incongruència. L’allau immigratòria la darrera dècada havia estat brutal. Els autòctons no devien representar més del 40 % de la població. En una aula parlar de Ramon Llull, de la formació del plural o del lèxic genuí era una barbaritat, que els plans d’estudi programats pels pedagogs s’entossudien una i mil vegades en repetir. Pensaven que la millor manera de crear ciutadans arrelats era aquesta: la llengua i la cultura els identificarà, els farà ciutadans conscients. No es diluiran en el no-res més absolut si tenen on sentir-se segurs, per això Ramon Llull ens ajudarà, la sociolingüística els farà reflexionar, els pronoms hi tenen molt a dir també. Déu meu, dois i mes dois, que ell –xotet de cordeta– repetia i repetia dins classe cada dia, automàticament i sense gaire reflexió.

Amb els anys havia notat que se li ajuntaven les cares dels alumnes. Era un fet que havia constatat des de feia ja una bona temporada. Aquell nin se sembla a aquell altre, aquella nina té la mateixa fesomia que una altra – ara no record ni com era – que vaig tenir fa anys. Eren com a arquetipus. Aquells caràcters, fesomies, gestos feien que dins la marea humana que era una classe sobresortiren illots de personalitat coneguda. No és que aquests alumnes foren més interessants que els altres, ni més intel·ligents. Eren un entreteniment, una coincidència curiosa, ben real, per altra banda. Ben igual que, quan feia un examen, s’entretenia a observar quants alumnes escrivien amb la mà esquerra i quants ho feien amb la mà dreta. Eren estratègies per a passar el temps i treure’s de damunt l’ensopiment.

Un dia a l’aula era pujar escales, entrar, dir bon dia, obrir el llibre de text i, ala!, arranca el cotxe. Bla, bla, bla. Alguns alumnes escoltaven, altres feien com qui escoltar, d’altres estaven simplement en una altra banda, en el seu món particular. Aquest era el panorama al qual s’enfrontava. No era infeliç, sabia, que al final del descontrol tot es componia, igual que quan perdia les coses i després les trobava, al cap d’uns anys, fins i tot, dins un calaix o un moble ignorat, fent dissabte. Algun d’aquells presumptes estudiants serien qualque cosa el dia de demà i trobarien el seu espai dins l’ordre universal de les coses.

Aquell dia, emperò, un alumne li havia cridat l’atenció. De cop s’havia fixat en ell. No se semblava a ningú, era diferent. No l’havia notat encara, dins el maremàgnum del brou humà que constituïa el conjunt d’alumnes. Tal vegada, seria un alumne silenciós, d’aquells que quan comença el curs passen totalment desapercebuts, fins que no dus una bona colla de dies. Pensà, un poc empegueït, que seria un autòcton, una raça pura, un d’aquells que van deixant el lloc als nouvinguts.

Un dia l’alumne es dirigí a ell. Vergonyós i en veu baixa li formulà una pregunta. No li solien fer preguntes. Les classes s’havien convertit en jo dic, i vosaltres calleu. Per això el fet el sorprengué ja d’entrada. El to emprat per a formular la pregunta el deixà descol·locat. Unes frases ben construïdes i ben matisades, tot d’una el feren reaccionar. La qüestió que l’alumne presentava no era banal. Per què les paraules reflectien la realitat i no una altra cosa? Per què no es podia parlar, per esport, sense necessitat d’imatge, de referent? Es quedà aturat, sense sabre què dir. Els colors li pujaren a les galtes i intentà trobar una resposta útil i raonada a aquella qüestió; ara ja dubtava, sí formulada amb mala intenció. Però, al mateix temps pensava, brillant intervenció, la d’aquell punyeter alumne. Li contestà amb la teoria del signe lingüístic de Ferdinand de Saussure, que ja sabia pel cap dels dits: significant, significat i referent. L’alumne callà i ell sortí del pas, però una suor freda li regalimava clatell avall, i en abandonar l’aula no feia més que donar-li voltes a l’assumpte. Podem parlar dins el buit? Parlar i no dir res? Aquella idea el tingué obsessionat tota la tarda, no deixava de donar-li voltes. Era segur que parlàvem, pensàvem i referíem coses, fets, situacions, idees abstractes. Però quantes vegades no havia sentit a dir allò de parlar per parlar. I si era així la cosa, que parlàvem per parlar. El dir era l’important, no el que es deia. Quantes vegades sentia parlar i no escoltava al dia?, moltes. Aquell alumne havia plantejat la pregunta idònia, la pregunta necessària que ningú no s’havia atrevit mai a formular. La resposta només podia ser una: parlàvem per eludir el buit immens. Per construir un edifici que ens protegís de l’absurd, que ens salvàs momentàniament del nostre destí. No es podia viure de la malenconia, del sentiment tràgic de la vida. Calia refermar-se amb la paraula. En aquells moments se sentia com un místic després de la revelació. Il·luminat, posseït per un esperit que el guiava, ara estava segur, a la consecució del descobriment d’una veritat oculta. En acabar la seua jornada laboral es dirigí nerviós cap a casa, en arribar s’assegué a la butaca de la seua habitació, tancà els ulls i es delectà amb les seues pròpies idees. Prengué unes quantes copes per celebrar-ho, més del compte. Emboirat com estava, els pensaments fluïen indòcils i mesclava ara sentiments de ràbia, ara sentiments d’eufòria o d’impotència. Tant de beure li provocà fam i decidí comanar una pizza. Trucà per telèfon i demanà una quatre estacions. Després de vint minuts sentí com tocaven de baix. Esperà la pujada de l’ascensor i preparà els doblers. En obrir la porta se sorprengué en veure un al·lot jove, que se semblava molt a l’alumne que li havia fet la pregunta a classe. Pensà que serien coincidències provocades per l’alcohol. Aquell al·lot el mirà fixament. Li entrà pànic. Una sensació terrorífica l’envaí. El jove li digué: les paraules ja no et serveixen, has arribat al límit, necessites una desconnexió urgent.

L’ordinador central de la gran ciutat havia registrat feia dies l’intent d’un subversiu de produir pensament més enllà de la paraula. Amb un parany ben calculat la prefectura havia decidit acabar amb les temptatives de maquinació per part de l’individu documentat amb el número d’identificació personal 42006099Q. La clau identitària remetia a l’autòmat MPF. L’home en qüestió fou un dia Miquel Payeras Fornés, un ciutadà. Després de la reconversió tornaria a ser reprogramat per a seguir amb la seua feina habitual.

 

*Xotet de cordeta: Persona que es deixa dur, sense reflexionar, i obeeix tot el que se li ordena.