Pandora, Trump i els altres

Donald Trump, Dana White (president de la UFC) i Elon Musk en la festa que va celebrar Trump durant la nit de les eleccions presidencials dels EUA, mentre es feia el recompte de vots. Aquesta foto la va compartir Musk a les xarxes socials. Font: X (Twitter).

D’entre els dotze de l’Olimp, els més feliços, a hores d’ara, són Hermes i Ares. El primer perquè és Déu de mentiders i lladres, i d’aquest gènere n’abunden als governs. El segon (Déu de la guerra), perquè Mariúpol i Gaza ja són en ruïnes, i són les primeres entre les que cauran. Al panteó no es parla d’altra cosa: sembla que Pandora ha tornat a obrir la capsa. Comenten que el món s’acaba perquè s’esgoten els recursos naturals i canvien les condicions climàtiques, perquè s’anuncien més conflictes bèl·lics i ha reviscolat l’esperit del fanatisme. I potser tenen raó, les deïtats gregues.

És ben sabut que al neoliberalisme d’Elon Musk i companyia no li cal la democràcia per a extreure benefici econòmic. La prova és que el primer país on va experimentar-se un sistema ultracapitalista va ser Xile i que va ser la CIA qui va organitzar el colp d’estat i l’assassinat d’Allende, per tal d’imposar la doctrina del capitalisme ferotge.

A hores d’ara, mitjançant el vot, als Estats Units d’Amèrica mana un polític autoritari i maniàtic que és fidel a les empreses transnacionals i els seus interessos. Amb Donald Trump al poder mai no sabrem quin és el futur que ens cal esperar a la resta dels humans. A la seua primera gestió a la presidència va escenificar la signatura de més de cent decrets vergonyosos, que igualen en grau d’obscenitat a les polítiques que van impulsar, al seu temps, Goebbels i Hitler. I ho va fer amb total impunitat, sense preocupar-se pels límits legals que va traspassar i sense que la resta del món emeta cap mena de resposta en forma de condemna diplomàtica.

El cas americà no és un fet aïllat. La prova hi és a l’Argentina de Milei (disfressada de democràcia, però amb un fanàtic al cap del govern). Europa també comença a patir la deriva autoritària. A Alemanya, per primera vegada, els conservadors de la CDU han recolzat les exigències dels nous nazis per tal de tancar les portes a les persones que migren. I no cal que parlem d’Itàlia, on ja governa Meloni, o de la creixent acceptació popular de les idees de l’estirp Le Pen, a França. També despunten partits ultres a Hongria (de la mà d’Orbán), a Àustria, als Països Baixos, a Bèlgica i, clar, a Espanya. Tot açò ha propiciat que els partits d’extrema dreta sumen al Parlament Europeu a prop del 25% dels representants de la Càmera.

Més enllà del Bòsfor hi trobem altres autoritarismes, com els vinculats als partits religiosos al Pròxim Orient i el radical hebreu de Netanyahu. I a l’Àsia-Pacífic es mouen al voltant d’índexs de democràcia molt febles.

També hi és la qüestió xinesa, que ocuparà molts titulars de premsa en el futur. La Xina és, teòricament, un sistema econòmic de mercat socialista. Açò vol dir que l’estat és qui lidera el desenvolupament econòmic, tot i que accepte la col·laboració privada. En aquesta situació excepcional ens trobem, novament, amb la figura d’Elon Musk. L’empresari, que també desenvolupa un paper important a l’Administració Trump, té un deute financer milionari amb la banca xinesa i la seua xarxa social, anomenada X, no pot operar al país d’orient per prohibició del govern de Pequín. Açò vol dir que el volum de negoci que promet el gegant asiàtic és impermeable (en el grau desitjable) a la influència de les transnacionals del neoliberalisme. Xina no és democràtica, la qual cosa no és important per a les empreses que dominen el món, però tampoc resulta un bon escenari per als interessos del capital. El socialisme, autoritari o no, és el vertader enemic dels ultraliberals.

Els meus arguments (i els fets objectius ací exposats) intenten demostrar que, malauradament, l’avenir ens mostra la proliferació de règims autoritaris, sota el paraigua de la democràcia, o sense ella. El constant procés d’erosió de la democràcia ens portarà cap a un escenari farcit de contradiccions. Ja va esmentar un conegut pensador que les societats tradicionalment democràtiques experimentarien un canvi sistemàtic cap al “feixisme amable”. Açò és, un món en què no és important la cara ni el color ideològic que mostren els governants, ni el procés electoral subjacent, sinó l’estabilitat de les polítiques sota el rigorós dictamen de les transnacionals. El mercat mana i, d’aquesta manera, canvien les cares però no les polítiques. La democràcia és una il·lusió.

La irrupció de l’extrema dreta arreu del món (satisfactòria per al poder econòmic), normalitzarà nous escenaris bèl·lics, afavorirà la privatització dels recursos naturals, aturarà les mesures contra la crisi climàtica i propiciarà el control de la pobresa i la seua localització en determinats països perifèrics. Respecte d’aquest últim punt vull aclarir que les polítiques contràries a la immigració obeeixen a criteris de reclutament i no d’entrada massiva. És a dir, que els estats rics acceptaran mà d’obra per a poder explotar mentre el nombre de persones immigrades no supose un excés per a la despesa pública.

Malgrat tot, aquest discurs que presente (i que comparteixen, de segur, uns altres) sembla allunyat de l’interés general, potser perquè no centra la mirada en context concret sinó que apunta a una escala global. El segrest del sistema democràtic, però, es fa notar per tot arreu. També al País Valencià.

He d’intentar trobar un exemple proper que il·lustre el que vull transmetre, perquè ací, com a altres indrets, ocorre que les polítiques del govern procuren el benefici de les grans empreses per sobre dels interessos comuns. Potser encerte si use l’assumpte de l’ampliació del port de València. Quan es materialitze la idea d’ampliació (una idea parida lluny de València) hi trobarem com una intervenció política afavorirà el creixement econòmic de determinades corporacions. Aquesta obra, de proporcions descomunals, ofegarà el llac de l’Albufera que, a més del seu valor mediambiental, és patrimoni natural del poble valencià. En aquest cas, el govern és coneixedor de l’impacte, però oblida el bé comú i amaga els arguments de la comunitat científica. Treballa, consegüentment, a favor dels interessos privats atemptant contra el nostre litoral, esgotant les possibilitats de supervivència del llac i d’esquena a una nova realitat que s’imposa en forma de crisi climàtica. No és la primera vegada que, per negar el canvi climàtic, els polítics ens arrosseguen a l’hecatombe.

Potser, en altra ocasió, haurem de parlar de la passivitat de la ciutadania i la mancança d’implicació en observar el deteriorament de la democràcia. I tant de bo (vull emprar una mica d’optimisme) la ciutadania reaccione i atorgue sentit a les paraules de la primera víctima del neoliberalisme: “… molt més d’hora que tard, tornaran a obrir les grans alberedes per on passe l’home lliure per construir una societat millor”.

Mentrestant, en l’espera, respectem la presumpció d’innocència de Pandora.