Panorama polític després de les eleccions

16/07/2019

En el moment d’escriure aquestes línies, encara no estan constituïts els ajuntaments, les diputacions i la Generalitat Valenciana. És, per tant, un cert atreviment escriure sobre la configuració final del que serà el tauler de joc polític valencià dels propers quatre anys, després d’una primavera electoral com poques se’n recorden. Ara bé, fets puntuals al marge, les dades són conegudes i les previsions s’acompliran, més o menys, de segur.

El primer que cal destacar és que, en aquestes eleccions autonòmiques, cap força política aspirava a tindre una majoria absoluta i es donava per acceptat que això ja no passaria, de moment. El temps del bipartidisme monolític ja és passat, a la nostra terra almenys. El dubte era quin bloc aconseguiria sumar més diputats i diputades: o el format per la dreta –el Partit Popular, Ciudadanos i els encara més radicals, que ja és dir–, o el bloc d’esquerres, que últimament s’estimen més anomenar-se progressistes. Per un estret marge, governarà l’esquerra, però per un xicotet marge. Val a dir que això, de retop, implica assumir que l’extrema dreta, el nacional-catolicisme desacomplexat de Vox, ja és un actor polític assumit per part d’alguns com a company de viatge potencial, cosa inversemblant fa uns anys. Ara ja sabem –o hem recordat, més aïna– que pel poder es pot pactar fins i tot amb el dimoni.

Sense entrar en massa debat, podem dir que el gran guanyador ha estat el PSPV i el seu secretari general, Ximo Puig. Fins a quin punt, estratègicament, va ser una bona decisió fer coincidir les eleccions autonòmiques amb les generals? No ho sabrem mai. Es pot dir que així es van aconseguir més vots per al PSPV per allò del vot útil, però per una altra banda es posà en perill la reedició del Pacte del Botànic. L’aposta, en tot cas, li ha eixit bé als ex de Blanqueries: han retallat poder al tàndem Compromís-Podem i han consolidat el president.

Qui en són els perdedors? Clar està que tot el bloc de la dreta, perquè no han aconseguit sumar els suficients escons per fer fora els radicals i independentistes. Però, evidentment, ni en Compromís ni en Podem estan disparant coets. Sabut és que, després d’unes eleccions, totes les forces polítiques hi han triomfat, però la realitat és molt cabuda i la fotografia del poder aclareix perfectament qui seu en l’oposició i qui està en el govern. Reflexionem una miqueta sobre cadascuna de les opcions guanyadores:
Ximo Puig se la jugava, i molt, amb la decisió d’avançar les eleccions autonòmiques i li ha eixit bé, déiem. Pot revoltejar campanes, però? No, ni molt menys, perquè la seua alegria, el seu èxit, ha deixat el marge amb la dreta reduït al mínim. A més a més, ara que les aigües electorals baixen ja calmades, i conegut també el grau de caïnisme del PSPV, poden tornar a aparéixer les tensions endormiscades per les convocatòries electorals estatals, autonòmiques i locals. Es poden haver demostrat ja a l’hora de l’elecció dels diputats provincials? Doncs sí, però encara és prompte per al que pot vindre… Cert és que Puig tornarà a ser Molt Honorable, i això uneix molt i t’apuja el cachet polític, però Caïm i Abel eren germans i ja sabem com van acabar. I Ábalos no és germà de Ximo.

De fet, en tindre clar el Pacte del Botànic II o el del Montgó I, caldrà seguir molt atentament els nomenaments no dels consellers i conselleres, sinó del segon esglaó, per a veure, per a intuir, per on aniran els tirs, mai millor dit. I per a saber també si el PSPV es renovarà una miqueta o continuaran amb càrrec en plaça les mateixes persones, els mateixos cognoms, que porten fent-ho des que la seu estava al carrer d’Albacete.

Dir allò de «flor d’un dia» fora injust i fals, però Podem, amb la seua curta vida, ha passat ja per quasi totes les fases dels grans partits tradicionals, de vegades amb més intensitat i virulència encara. Sols fent-nos la pregunta d’on estan les persones que fa quatre anys, sols fa quatre anys, van ser diputats i diputades a Les Corts, podem tindre una idea clara d’alguns dels terratrèmols que han patit a la casa Podem.

Cert és també que la dinàmica del partit en l’àmbit estatal no ajuda –ni de bon tros– a asserenar les aigües i a intuir on estaran d’ací a quatre anys, però el que sí està clar és que ara volen tocar poder, volen entrar al Consell, diferència fonamental respecte de fa quatre anys. ¿Pensen ara que si no tens conselleries, si no ixes en la televisió, no pots governar directament, no pots encomanar responsabilitats a persones del teu partit? Això ho saben ells, però ara volen vendre molt car el seu suport, necessari perquè el Pacte del Botànic II arribe al Palau de la Generalitat.

La coalició Compromís té unes característiques que la fan única: la seua líder natural, Mónica Oltra, és d’un sector minoritari dintre del conglomerat de la coalició. Ningú no dubta del seu estiró –o no tant– electoral, ni d’algunes de les seues postures no massa nacionalistes, però Mónica és Mónica. I mana, mana molt. És indubtable que Compromís esperava molts millors resultats a Europa, a Madrid i al País Valencià. I com que hi ha persones per a pensar diferent, tal vegada encara queda qui afirme que governar amb el PSPV fa que aquest s’engreixe i Compromís perda vots.

També, però, és necessari que la coalició faça una important anàlisi de com han governat, de quines persones s’han rodejat per fer-ho: fills de…, amics de…, si hi ha hagut consellers o conselleres tancats en una mena de castell de vidre defensat per la cohort d’assessors i assessores més directes, sense deixar que existira un contacte directe. Pose un exemple: fa uns dies, el líder d’un dels grans sindicats d’educació afirmava que, en quatre anys, pràcticament no havia parlat amb el conseller, que no tenia ni el seu número de telèfon. Això és bo? Jo tinc els meus dubtes i tal vegada puga explicar l’èxit de Ribó i dels seus regidors i regidores a València, en contraposició amb els resultats autonòmics. Serà casualitat? Perquè Ribó també governava amb el PSPV…

I queda la dreta (i/o la ultradreta…). Per a les persones progressistes del nostre país, el millor que pot passar és que continuen perdent eleccions i discutint entre ells a qui toca el gran honor de ser el capo de l’oposició, perquè mentre estan en l’oposició, no governen. I no governar, socarra, i molt. ¿Seran els caps de cartell d’ací a quatre anys la senyora Bonig, la senyora Català, el senyor Cantó? Clar és que queden molt allunyades les eleccions vinents –esperem–, però al final l’electorat de dretes haurà de triar quina de les tres opcions vota, perquè entre fer-ho a l’original i no a la còpia estarà la diferència de vots entre PP i Ciutadans.

Tot açò, però, ho deixem per a quan passen quatre anys. De moment, veurem si el vaixell de l’esquerra pot fondejar amb una certa calma a les aigües dels ajuntaments, de les diputacions i de la Generalitat. I, més encara, veurem si continuen governant amb un programa d’esquerres.

 

Article publicat al número de juny 449