La revista degana en valencià

Papiroflèxia unamuniana

26/11/2019

Mientras dure la guerra –pres del document de nomenament de Franco com a cap dels colpistes– és també el títol de la darrera pel·lícula d’Alejandro Amenábar, rodada en castellà després de Mar adentro, ara fa quinze anys. Pel·lícula envoltada d’una forta polèmica pel tractament de la figura d’Unamuno, amb incidents aliens a la producció com ara el boicot d’un grup d’extrema dreta en la projecció en una sala del Cinema Lys de València, amb crits («¡Viva España!») i desplegament d’una pancarta i bandera.

Els marcs referencials de la pel·lícula estan molt definits. El temporal abraça els darrers dies d’Unamuno, del 19 de juliol de 1936 (ocupació militar de Salamanca pels rebels) al 31 de desembre del mateix any, dia de la mort del famós pensador. Salamanca és l’espai del relat. Dues trames paral·leles recorren el metratge. La més llarga i intensa està centrada en la personalitat de Miguel de Unamuno. L’il·lustre basc se’ns mostra com una persona envellida, contradictòria, polemista i malcontent. Això sí, lleial als amics i protector amatent de la nombrosa família. Un intel·lectual i escriptor d’enorme prestigi que, malgrat el passat socialista i republicà, s’adhereix al colp militar, fins al punt d’acceptar l’acta de regidor del nou ajuntament nomenat pel poder militar, així com el càrrec de rector vitalici de la universitat, després d’haver estat cessat pel govern republicà. Tampoc s’oposarà a la depuració del sistema educatiu i a la censura dels llibres. En definitiva, es converteix en una espècie de botí de guerra dels colpistes, moment en què la República el considera un traïdor a la causa. Farcit d’amor patriòtic, a la unitat d’Espanya, al castellà i a la defensa de la civilització occidental i cristiana, ja havia expressat en els anys anteriors un anhel d’equidistància entre els que considerava els dos bàndols, les dues Espanyes, allunyant-se de la República. En els seus escrits es definia per la postura de l’«alterutralidad», és a dir, el qui està enmig de dos extrems, aspectes que generaren una gran controvèrsia en l’opinió republicana.

L’altra trama de Mientras dure la guerra, curta i sorollosa, està relacionada amb els militars rebels, sobretot amb Franco i Millán Astray. Aquesta part cau en tòpics, en una alta tensió dramàtica, música i actes altisonants. Histriònica en el cas de Millán Astray i desmesurada pel que fa al seu protagonisme en l’elecció del comandament únic de Franco. Assoleix el clímax en la seqüència del Dia de la Raça, al Paranimf de la Universitat. Rodada com un duel entre Unamuno i Millán Astray, i que ha quedat com una denúncia del règim militar –«Vencer no es convencer»– i de rectificació moral d’Unamuno, molt afectat per la desaparició dels seus amics Salvador Vila i Atilano Coco.

Amenábar ha signat una pel·lícula amb omissions històriques, ambigua i obsessiva en l’equidistància entre les dues Espanyes. Algunes escenes grinyolen, com els innecessaris flashbacks, la discussió goyesca entre Unamuno i Vila, la conversa en el cotxe del filòsof amb Carmen Polo o la substitució de la bandera republicana per la monàrquica a càrrec de Franco, aquestes dues últimes mancades de rigor històric. Romanen, això sí, unes bones interpretacions com les de Karra Elejalde en el paper d’Unamuno i Eduard Fernández fent de Millán Astray. I resten per al record les figuretes de paper de l’art de la papiroflèxia, en què Unamuno era un expert.

 

Article publicat al número d’octubre 452

Inscriu-te al nostre butlletí

Top