Paqui Méndez: «Mentre hi haja una societat en silenci, no canviarem les coses

Entrevistar Paqui Méndez resulta molt fàcil, o molt difícil. Ella, com a dona, té clar en quina situació es troba eixa part que supera el 50 % de la població i tot el que ha hagut de suportar i encara suporta de desigualtat, de vegades molt consentida per les mateixes dones. Ella està treballant en els «Curts per la Igualtat», però, des de sempre, i això ho entens de seguida que la veus i parles amb ella, ha estat lluitant per la igualtat de les dones. De mirada serena però exploradora de la persona que té al davant, no s’ha de pensar ni un segon les respostes perquè les té clares, molt clares.

 

–Què és «Curts per la Igualtat»?

–És un projecte que va nàixer sota el paraigua de l’Obra Social de la CAM, quan va començar l’Observatori de la Dona. Jo tenia un cicle de conferències sobre violència de gènere i m’adonava que les xarrades a vegades resultaven avorrides. I com que vinc del món audiovisual, vaig pensar de projectar pel·lícules i després fer un debat, però això era molt llarg. Per tant, vam decidir fer curts i després encetar un debat.

–Ara estem en la IX edició i enguany la violència masclista n’és la matèria central. Malauradament, és un tema de màxima actualitat…

–Sí. La violència de gènere és un tema molt complex. Parlem d’una actitud que porta milers d’anys i que està molt arrelada a la societat. Passa un poc com el fenomen del terrorisme: hi ha una base social i un silenci social. Tenim l’exemple en el cas de Vicente Sanz en Canal 9: un fet molt gros del qual la gent no s’adonava (o no volia adonar-se’n) i no s’ha fet ressò. De la mateixa manera passa en la resta de societat: algú conta un acudit masclista i tots se’n riuen. Mentre hi haja una societat en silenci, no canviarem les coses.

 

–Per tant, els curts, a banda de visualitzar el problema, poden ser una eina didàctica per a moltes dones i per a la societat en general?

–Sí, va nàixer precisament com una contribució per a conscienciar la societat, i van a parar a les escoles, a les associacions de dones, als ajuntaments… S’utilitzen com a suport. A més, els curts cauen molt bé, perquè duren cinc o sis minuts i donen peu a un debat posterior.

–Una imatge és més eficient que mil paraules?

–En aquest cas, sí. Una imatge o una xicoteta història, tant se val, sobre qualsevol tema que tinga que veure amb la discriminació de la dona. El que passa és que en aquest cas no és una història contada per un expert; no parlem de curtmetratges de gènere per a parlar d’eixe tema; parlem dels curts que es fan per anar als Goya, de la gent que fa ficció i que treballa en l’audiovisual, que casualment ha triat el tema de la discriminació de la dona.

–Silencios posa l’accent en la dificultat de trencar el silenci per part dels familiars que són testimonis de la violència de gènere. Quin missatge podem extraure d’eixe curt?

–Eixe curt em sembla impactant perquè eixes situacions familiars es viuen. En aquest curt, Marisa Paredes és la sogra d’un matrimoni que viu tal situació i la dependència econòmica i emocional de la seua filla li impedeix parlar.

–Diana en la Red es centra en la problemàtica de moltes adolescents en les xarxes socials. Com és possible que les xiques accepten eixe control per banda del seu company?

–No l’accepten. És que no ho saben, no tenen ni idea! El problema de les adolescents és que els han ensenyat que els senyals de l’enamorament són absolutament igual que els del control de la violència de gènere. Quan a mi, el meu amic, m’està enviant vint whatsapps, jo damunt presumisc de quant que m’estima i que pensa en mi. La xica no és conscient que l’està controlant. Eixe senyal, l’interpreta d’una altra manera perquè està enamorada. Quan penses que això és el millor que et pot passar perquè t’han ensenyat que estimar molt una persona és posseir-la i controlar-la i tindre-la per a tu a soles, passa el que passa.

 

–I això, com ho solucionem?

–Amb una gran tasca de sensibilització i de desapegament d’eixes idees, donant els recursos per a saber què fer davant d’això. Una persona que t’està assetjant tot el dia no t’estima. Una persona que t’insulta i et diu quina roba t’has de posar, on has d’anar i si has de tindre cites o no amb les amigues, no t’estima. Millor dit: t’estima, però t’estima malament. I això cal descobrir-ho i desmuntar-ho, però és prou difícil. Per això és molt important que als centres escolars els ensenyen, i ara mateix no tenen res que contrareste la campanya general que diu que voler una persona és això. Quan la televisió, la literatura, el cinema, els còmics i fins i tot els videojocs et diuen això, com ho contrarestes?

–Clar, si a la televisió tens «Adán y Eva» i «Gran Hermano», al final creus que eixos models són els habituals…

-Eixe és el mandat social, i està a tot arreu, no en la televisió a soles. També està reforçat per la família, en els mitjans de comunicació i a l’escola. Si tu estàs llegint un llibre de text on no hi ha referències a les dones… Per què no ixen les dones científiques, per exemple?

–Le petit fille parla de la igualtat de gènere. Encara ens queda molt per assolir-la?

–Crec que és un miratge. Ara mateix no és una realitat. És un altre problema que tenen les xiques, perquè creuen que tenen la mateixa igualtat que els homes, però no és així. Quan arriben al mercat laboral comencen a adonar-se de les desigualtats.

–Per tant, podem dir que el sistema patriarcal està molt interioritzat?

–Completament. Està potenciat des de l’Estat, des de totes les institucions i des de la cultura, d’una forma global i vasta.

–I el llenguatge no sexista també és un element fonamental per a desmuntar tots aquests tòpics?

–Sí. Enguany en tenim un exemple: hi ha un curtmetratge que es diu Héroes i la protagonista n’és una dona; l’heroïna és una dona, i ens va semblar molt estrany. Quan li vam preguntar al director el perquè de titular-lo Héroes, en masculí plural, ens va dir que no se n’havia adonat. I en el fons m’agrada, perquè és el reflex del que ens trobem cada dia. Evidentment, el llenguatge és una forma d’invisibilitzar-nos.

–En la IX edició dels «Curts per la Igualtat» hi ha més directors que directores. A què es deu això?

–Efectivament, i la raó està claríssima: les dones, en l’audiovisual, no estan en les mateixes condicions de partida que els homes. En qualsevol jurat, en els organismes on s’aconsegueixen les ajudes per al guió, producció o direcció, les dones no tenen les mateixes condicions. Si donen deu ajudes, una és per a una dona. I, clar, una dona que no té ni subvenció per al guió com ha de dur endavant un projecte! Per això va nàixer CIMA (l’Associació de les Dones Cineastes), perquè cada cent pel·lícules que es fan a l’Estat, un 11 % estan fetes per dones, i normalment documental, i sovint no finançat amb ajudes públiques.

–I podem canviar eixa situació?

–Sí, i a més necessitem canviar-la. Per això hem creat CIMA, i en això estem treballant.

–El canvi de govern al País Valencià pot implicar una millora en la situació anterior?

–Sense cap dubte. Si a partir d’ara en les escoles es tornen a parlar aquests temes, si es fan campanyes de sensibilització, si es fa formació als professionals que treballen a les institucions, les coses poden canviar.

 

 

Entrevista publicada al nº 408, corresponent a octubre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar