Para bellum

Imatge promocional d’Elbit System.

És vosté un capitalista de la indústria de l’armament? Si la resposta és “no”, paga la pena que continue llegint.

L’art. 1 del Reial decret de 23 de setembre de 2025 prohibeix la importació de material fabricat per empreses d’Israel, el que determina la rescissió del contracte de 6,6 milions d’euros de bales a l’empresa IMI (Indústries Militars Israelianes) Systems. Podem suposar que bona part de l’opinió pública acceptarà de bon gust pagar les compensacions que exigirà l’empresa a fi que la política de Defensa mantinga uns certs principis ètics (si dir això no representa ja un oxímoron). En definitiva, és allò que s’anomena consum responsable.

Bé, la cosa no és tan senzilla, perquè IMI Systems forma part de Elbit Systems i Espanya, a soles o en companyia d’altres consorcis europeus, compra material, el suport tecnològic del qual és Elbit. Fa poc, aquesta empresa signà un contracte de 1.635 milions d’euros amb un país europeu “no identificat”. De fet, segons les seues memòries, el 26% dels seus beneficis dels últims dotze mesos provenen de països europeus. Així Espanya acordà amb Elbit el Sistema Conjunt de Ràdio Tàctica (SCRT). Després del Reial decret, es busquen alternatives per al SCRT, com ara en una aliança d’Indra (ja en parlaré) i la finlandesa Bittium. Tanmateix, Elbit també participa d’altres empreses o projectes, com l’estatunidenca Esparton. Amb el neoproteccionisme aranzelari de Trump, moltes corporacions volen posar seu als EUA. Aleshores, estem segurs de poder mantindre, amb les metamorfosis del gran capital, el nostre “consum responsable”?

Consum?! Resulta que l’Estat espanyol no només “consumeix”, sinó que també “produeix” armament. I com que l’Estat som totes i tots, vosté, lectora o lector, també en té una participació en la gran indústria de la guerra. No li ho han preguntat, però li han posat un dècim de la loteria armamentística en la butxaca. En realitat, la cosa no és tan clara com comprar un bitllet per a la grossa de Nadal, perquè els camins del capital, com ja va explicar Marx, són inescrutables i els déus ministerials escriuen recte però amb renglons torts.

Un rengló parteix del ministeri d’Hisenda que, via pressuposts o “injeccions”, posa diners en la Sociedad Estatal de Participacions Industrials (SEPI). Aquest “holding” va moure 6.355 milions d’euros en 2024. Potser ningú qüestione la participació en Correus o Tragsa, però si continuem en la llista trobem, per exemple, ENUSA, l’empresa que proporciona l’urani a les centrals nuclears (el que representa, ben mirat, una externalització de costos de les grans elèctriques, aquelles que marquen rècords en beneficis; clar!). I si rasquem un poc més trobem l’esmentada Indra, també participada per la SEPI, que vol fer-se amb l’empresa armamentística Santa Bárbara (ara part de la nord-americana General Dynamics). Mentre ho aconsegueix o no, les dues ja han fet una UTE, Tess Defence, per a produir vehicles de combat. De la UTE també forma part una empresa de mobilitat i una altra de blindatges, fundada pel president d’Indra. Però també Navantia, participada per la SEPI, desenvolupa iniciatives d’armament, com la fragata F-110, al mateix temps que estableix aliances amb altres països i obri filials, per exemple a l’Aràbia Saudí, lloc on hi ha detencions arbitràries, tortures, judicis injustos i, l’últim any, un increment sense precedents de la pena de mort (Informe Amnistia Internacional 2024). Els principis ètics d’aquell decret inicial es dilueixen…

Però també Hisenda, via SEPI i aquesta per mitjà de SEPIDES, Societat Estatal de Promoció Industrial i Desenvolupament Empresarial, es disposa a gestionar fons d’inversió armamentístics amb els pressuposts de diversos ministeris. Amb diners del ministeri de Defensa es nodrirà el fons que respon, per ara, a l’acrònim FORES, i amb els del ministeri d’Indústria, el fons PEM, dedicat a la “modernització” de les forces armades. Diners que acabaran en inversions bèl·liques per rendibilitzar els fons: val a dir, capital que s’incrementa a ell mateix, i que ja serà difícil, per no dir impossible, controlar si, al remat, la procedència dels associats o la producció és compatible amb principis ètics.

Però n’hi ha més amb aquest joc de triler pel qual milions d’euros de diners públics, escrupolosament controlats, passen a societats, hòldings, projectes, contractes amb països no identificats, utes, participacions, fons d’inversió… i acaben no se sap on. Un altre rengló parteix del ministeri d’Economia, Comerç i Empresa que, mitjançant l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), finança des del 2019 projectes de la indústria militar; ara per mitjà del fons anomenat Fond-ICO. I si no vols caldo… El 6 de juny de 2025 es va fer públic un acord amb altres entitats europees per a “reforçar la indústria europea de seguretat i defensa” mitjançant “productes financers conjunts” (a qui patí la crisi del 2008 potser li entren sudors freds quan escolte l’expressió “productes financers”). Però no n’és l’únic eufemisme. També s’hi parla de centrar-se “en àmbits d’inversió”. Val a dir, els diners públics passen a l’ICO, de l’ICO a fons d’inversió o “productes financers”, d’ací a altres àmbits d’inversions, val a dir agregats de capital, i finalment a empreses: qui les forme o com operen ja és cosa d’elles. Vosté veu la boleta… doncs ja no la veu.

I un altre rengló, igual de tort, parteix del ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, que, via el seu Centre per al Desenvolupament Tecnològic i la Innovació, aporta diners directament a fons d’inversió que s’especialitzen en defensa, com Nazca o Hyperion. La mateixa història. Per exemple: Nazca compra Teltronic, que té filials i projectes per tot el món, etc., etc. Els diners de Ciència, Innovació i Universitats serviran per a… ni se sap, amb l’única condició que, com deia aquell individu del concurs de la forja, “aquest producte… mata!”. El capital és insaciable; dels principis morals ja ni parlem.

La socialdemocràcia hauria d’haver aprés per l’experiència històrica de la República de Weimar, molt tràgica per a ella, que la combinació de capital i armament, convenientment engreixada per l’Estat amb els diners de totes i tos, aboca econòmicament a la formació de megafortunes i socialment, el que és més immoral encara, a un feixisme bel·licós, més o menys desembridat, que és sempre i precisament la pèrdua de tot principi ètic. Ja estàvem avisats.