La revista degana en valencià

Paraules de saïm i de mercuri

I

Al poble (Tavernes de la Valldigna) la gent no sabia nedar. Si hom hagués vist algú lliscant damunt la superfície de l’aigua, en qualsevol de les seves modalitats, o senzillament surant sense enfonsar-se després d’esgarrinxar-se a manotades per impedir-ho, tot i provocant força escuma, hagués pensat que era un foraster, segur. Al poble, fins ben entrats els setanta i vuitanta, les persones, en general, no es van veure empeses a aprendre’n, i ho feren finalment per poder-se homologar als visitants d’estiu, i únicament de primeres aquelles quasi forçades per tenir-hi contacte, haver-hi coneixença. Els passavolants venien de l’interior i d’Irlanda, la major part. Els treballadors de l’hoteleria i serveis diversos s’espavilaven ben despresa, si la procedència llur era el camp, més lentament que si ho era de la incipient indústria manufacturera, i menys encara si la tenien adscrita als estudis superiors –eren menys golafres. Saber nedar aleshores era símptoma de cultura, com ho podia ser entre els americans de la rivière francesa els anys trenta del segle XX respecte dels autòctons. Les primeres basses del terme ja existien quan comença a arribar l’onada de delerosos de platja i sol, però servien per regar els camps, i poc més. Fins que s’enceta el deliri pel xalet i l’apartament, guaitant la mar per damunt de la cadena dunar només hi havia quatre viles de rics que ja sabien jugar a bàsquet i nedar, i que eren visitades pels xiquets del poble els dies de pasqua i mona, i prou. A la mar hom s’aventurava per treure’s de sobre la suarda en acabar alguna feina pels marenys, i encara els més intrèpids. Al poble, la gent no sabia nedar, com tampoc no sabérem tantes coses fins molt després de posar en marxa el rellotge de la corrupció.

II

            La vida de cadascú, la memòria li la conserve, que el temps sol ser un aplanador d’adjectius, una mena de dissolvent galàctic de matèria interestel·lar, un traçador de vies convergent, i la satisfacció que en resulte de l’operativa li siga llarga i extensa, que a la capsula de pi hi arribe sa i estalvi, en disposició de refer aquell camí en sentit contrari, gaudint de cada instant, sobretot dels bons, que l’una i l’altra s’acorden de no desdir-se en els buits que inevitablement travessaran, que s’emmirallen si convé i facen de la represa planura, del goig recerca, ans d’esdevenir cendra que el temps ja no identificarà com digne objecte d’alterar, i serà aleshores que haurem perdut la vida cadascú.

III

           Als altres pobles on hi he fet estada, poca o molta, al llarg del pelegrinatge en què de vegades m’ha semblat estar immers en vida, he aprés coses diverses, que de nedar ja en venia sabut d’origen, com ara a la València de finals dels setanta i primers vuitanta, de carrers foscos i bars de barri, algun restaurant xinés, i encara en ús algun ramal de camí de ferro que servia d’assaig definitiu a algun desesperat, fred i pluja a l’hivern i sons de tambors i cornetes les vespres de primavera, llanternes màgiques distintes i pròximes, llocs de tertúlia i calius de fauna estranya ben acordada a l’entorn, unes universitats famolenques de gent i les promeses d’un immediat millor a qui sabia traspassar-les i esdevenir llorer, una transformació que s’olia arribar, el vell llit del vell riu sec seria un jardí i la ciutat rebria, ara sí, a la gent del País, lentament, qui sap si massa i tot, lentament. Mentrestant, Florència em deia a cau d’orella que m’havia d’espavilar, que ja era tard per segons què i que la corrua de dèbits m’afligia fort i estrenyia més. Ja de tornada, Castelló, la de les sales d’estrena als noctàmbuls dels dies del mig i pubs minúsculs de noms prodigiosos (Ovella negra, L’Espígol, La Gua-Gua), la segona meitat dels vuitanta, em confessà que les festes de la Magdalena encara ho eren del poble, que l’Ermita de Lledó era un lloc poc transitat malgrat el fervor popular, que la platja podia estar a l’abast de tothom si t’atansaves a Benicàssim, cosa una mica més complicada de fer a la Malva-rosa del Cabanyal d’aleshores, que les llibreries, poques, podien assortir-te de gairebé tot i que les Boles de Frare seguien sent el buc senyer de la banda dolça de la Plana. Una València canviada m’esperava els primeríssims noranta, per deixar-me anar a Bari, a cloure allò que a cal Dante ja m’havien advertit. Mudat de cos i franc d’esperit les Mallorques m’indicaren durant nou anys, fins recent el XXI, que els espais convé no consumir-los tot d’una, verificant allò de la relativitat, que tanmateix acabaria sent qüestionable. I finalment el sud del sud del País, Elx, que més enllà hi ha altra cosa. Ara sóc als peus del Montdúver, de cara a la mar i olc de bell nou el salnitre de la Platja de Tavernes d’aquells anys de transició en aquell llogarret humit de llençols banyats i escolte la remor de la mar, sempre idèntica. Ara al poble la gent ja sap nedar però s’han deixat pels racons de la memòria oblidades traces d’un temps, escorrialles de sentors de brasers, sorolls que alimentaven les nits d’aprenentatge devora la bassa del passeig, actualment una planura de ciment, tomba de refugi, com aquell bosc fronterer de la Primera Guerra. Ara la gent esmorza a corre cuita els matins dels dissabtes en llocs sense gràcia, però la muntanya de Les Creus els observa i els beneeix, talment ho feia quan el pebre en salmorra adobava les amanides de queixalades de cassalla i les torrades eren bacanals inacabables. Ara la gent sap nedar, però no ho fa, les basses són punts recòndits de motors inservibles, i les irlandeses ja no hi són pels jardins dels horts inabastables de tarongers immensos. Sóc ben conscient que el meu cicle s’acaba i que ja no hi forme part del paisatge, al ramat m’he fos entre tantes anades i retirades –no fugides- d’escola quan la lliçó no m’era agradívola, que aqueixa ha estat la meua constant, tan constant com la velocitat de la llum s’ha pogut mantenir, que ha refet intensitat segons com se li presentava la matèria que hi transitava, la densitat de l’espai que l’acollia, així el meu pelegrinatge, mudat de color en funció del lloc que l’hostatjava, les andròmines que anava trobant-se, els éssers inanimats, o no, amb què s’ha hagut de torbar, de bon de veres, uns Països que m’han esculpit, unes gents que m’han manufacturat amb els seus silencis, les seves paraules colpidores, unes de saïm i altres de mercuri, als altres pobles on hi he fet estada, poca o molta, hi he aprés, que de nedar ja en venia sabut de casa.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top