La revista degana en valencià

Paraules per a José Luís Aracil

Remei Baldó Asensi

Vull dedicar unes paraules a José Luís Aracil, una persona molt important per a molts dels qui hem tingut la sort de creuar-nos amb ell al llarg de la vida. Jo el vaig conèixer a Alcoleja. Venia a escola totes les setmanes i ens ensenyava la religió cristiana des d’un punt de vista molt innovador: no feia adoctrinament, sinó que plantejava problemes reals, de l’actualitat, els analitzava sempre des de la reflexió personal, tractava de donar una resposta cristiana el més autèntica possible. No hi havia opinions rotundes, sinó tot el contrari, interrogants, dubtes. Tractava de fer-nos pensar i estimular el nostre sentit crític, sempre des del respecte als altres. Ens obria la nostra visió del món perquè fórem més lliures, interpretava l’evangeli com un compromís social amb els dèbils, amb els desvalguts.

Va ser també el primer a despertar-nos l’amor a la nostra llengua a través de lectures de l’evangeli, poemes i cançons. Quan encara era prohibida a l’escola, ell la feia servir amb naturalitat, amb estima. Moltes persones que hui dia usem el valencià en les nostres classes o en el nostre treball vam aprendre d’ell que la llengua d’un s’ha de preservar com a part indispensable del nostre patrimoni, com cuidem la nostra casa o la nostra família.

D’ell hem aprés també la senzillesa com un valor essencial, perquè de res val l’orgull davant de les adversitats de la vida.

I no vull oblidar-me del seu sentit de l’humor tan fi, que va conservar fins l’últim moment. Encara este estiu es reia de si mateix explicant-nos com feia els exercicis de gimnàstica que el monitor els ensenyava.

La seua vida ha sigut un exemple d’entrega als altres, de compromís cristià i de coherència entre el seu pensament i les seues actuacions.

José Luís ha estat present en moments molt especials de la meua vida: em va casar, va soterrar a ma mare… Vull donar-li les gràcies pel seu guiatge espiritual i per la seua amistat. Estic segura que el seu record perdurarà en tots els que l’hem conegut com un exemple a seguir.

Per això vull acomiadar-lo amb els bellíssims versos del Cant dels Adéus que vam aprendre d’ell:

Trobarem a faltâ el teu somriure.

Dius que ens deies, te’n vas lluny d’ací,

Prô el record de la vall on vas viure

No l’esborra la pols del camí.”