París en octubre

A París la tardor no sol mostrar-se, com ací darrerament, esquiva. Els castanyers, els arbres parisencs per excel·lència, s’esllangueixen recorrent tota la gamma dels grocs, i comencen a desprendre’s amb peresa de les fulles, que ja formen un tapís humit i flonjo. Un cel plomís i un vent fresquet que campa lliure pels grans bulevards, pels immensos espais oberts de la ciutat, pel corredor aquàtic, color burell, del Sena, fan de la gorra, l’abric i la bufanda accessoris imprescindibles per a la passejada. Regalls continus d’aigua ran de les voreres –original sistema municipal de neteja inventat fa més de dos segles i que als qui venim del sud eixut ens sembla un malbaratament escandalós– i una pluja finíssima i passatgera que no demana paraigua contribueixen a arrodonir el quadre autumnal.

És cert que la ciutat la inventa el caminant a cada pas. L’única perspectiva completa d’una ciutat només és possible en els plànols, però els plànols no en són més que una metàfora aproximada, una brúixola, un espill orientador. (Qualsevol cosa que digues sobre París podrà ser utilitzat en la teua contra –frase alternativa a la tan coneguda de les pel·lícules americanes–, perquè el fantasma del tòpic assetja en cada cantonada, disposat a dissoldre les teues paraules en la boira, com aquella que s’ha posat a estones aquests dies sobre les cúpules merengues de Sacré Coeur.) Ciutat passejada i inabastable, París sempre em deixa el regust del que no he vist, del que no puc veure. L’avidesa dels ulls que es transporten des dels peus que no tenen por al quilometratge troba en aquesta ciutat satisfacció, sí, però també el desassossec per tot allò que no poden escrutar i que un, en la seua petitesa, intueix que és tant. És ací on té més sentit la idea que, efectivament, la ciutat no existeix sinó feta de fragments, que en la seua conjunció infinita és pura il·lusió, somni que s’esvaeix. Sobre la ciutat que passegem se superposen unes altres fetes de memòria, de paraules, de temps i música, que en determinats moments es redueixen a una olor, una multitud, un somriure, al tràfec metropolità, una onada vagarosa. Llavors val més tancar els ulls i deixar que les metàfores canviants ens electritzen en qualsevol cantonada.

Els parisencs estimen la seua ciutat d’una manera apassionada i alegre, d’això no hi ha dubte. Saben que formen part indestriable d’un paisatge únic. Les dones, sobretot. Passegen lleugeres, amb una elegància que no es redueix als vestits ni els perfums i tot això, i somriuen, somriuen sempre. Es deuen pensar que no fer-ho seria una indelicadesa imperdonable, i no volen pecar de desagraïdes.

El visitant pot vagarejar sense massa propòsits per aquesta ciutat oberta, per aquesta harmonia de perspectives, segur que en qualsevol moment, potser lluny dels monuments que les guies recomanen, es produirà la meravella que sincronitza home i destí, fusió del dins i el fora, abolició de les distàncies, i que la ciutat inabastable es bressarà com un somni fugaç però cert als seus braços.