Parlar de cinema és quasi tan bonic com fer-ne

Soc home que sempre busca sorpreses en el món del cinema, per això, a banda d’altres activitats cinematogràfiques, sempre m’agrada ser espectador de festivals que, com per exemple DocsValència, són una oportunitat per a veure cinema alternatiu. Així, la sorpresa va ser quan vaig veure el documental Protagonistes de Luis Calero a l’Octubre CCC.

Dins de la meua ignorància, el primer que em vaig preguntar és: qui és Luis Calero? La resposta, me la va donar ell mateix en la tertúlia que tinguérem diumenge al matí a la cafeteria del nou Hotel Centenari, al cap i casal.

Luis va nàixer a València l’any 1979, va estudiar Ciències de la Informació i, quan va acabar, se’n va anar a Madrid on va treballar i, encara hi treballa, de reporter, però això és un tema que no cal referir en aquest article. Conta Luis que va fer un seminari a Madrid amb Patricio Guzmán, director de La batalla de Xile, entre d’altres, el qual el va impulsar a eixir de la teorització i del dubte. Deia Patricio que, si ja teniu una història, eixiu al carrer a enregistrar, agafeu molècules de realitat o el que siga; la història que tingueu al voltant, captureu-la, i després comenceu a treballar-la i donar-hi forma, si pot ser amb un estil personal, però que el principal de tot és que filmeu.

Luis reconeix que Patricio el va animar i el va traure de la narrativa més televisiva. A la pregunta de si canvia de registre entre un documental per a la televisió i una pel·lícula de no-ficció, Luis contesta que la televisió és un producte de consum amb molt poc de marge per a la creativitat i l’art, encara que en els films que ha realitzat s’utilitzen eines pròpies del reportatge televisiu, per exemple, les entrevistes, la utilització de les músiques, la presentació dels personatges, tot allò de què l’autor intenta allunyant-se.

Per al nostre realitzador, sempre parlarem de cinema de no-ficció o documental, en el moment en què cal un desenvolupament d’un personatge, una mirada d’autor, una evolució, un camí, és a dir, un arc emocional on espai i temps són manipulats per a entendre el món, una filosofia de la vida sense transcendències ni dramatismes, tot amb la finalitat de trobar el to del documental i compartir aquesta experiència en un espai. Veure cinema és un viatge col·lectiu carregat d’emocions que comparteixen els espectadors. Luis s’emociona quan recorda el pare que va faltar fa dos mesos i sempre l’encoratjava a fer peliculitas, menudes, humils, però amb un missatge profund que es troba darrere dels seus treballs. El cinema que li agrada és polític, sense pamflets ni dogmatismes, però amb una intenció, i un compromís i, si hi afegim la poètica, mel de romer; el perquè de tot plegat és incomodar l’espectador conservador.

L’any 2018, Luis Calero va estrenar el seu primer llargmetratge, La siguiente ola, amb diners seus i guió propi. És una obra assossegada encara que a vegades sembla trepidant, on l’autor s’aproxima als personatges sense espectacularitzar la història ni dramatitzar-la en excés. Una pel·lícula amb plans de transició per a descomprimir la tensió i la contenció. El cinema és així, pretén captar la vida.

Tot va començar perquè Víctor, un dels personatges del documental, és amic seu, més que amic, germà, i perquè el més còmode per a un primer projecte és buscar dins del teu cercle més pròxim, sobretot perquè no tens un euro però sí bons amics, càmeres i l’acadèmia de Víctor, que és on comença la història. Va ser un treball ardu perquè van rodar un mes sencer en classe, i les classes duraven cinc hores diàries, de dilluns a divendres, i s’enregistraven quasi senceres.

Al principi gravaren fins a catorze estudiants fins a trobar i seleccionar els quatre opositors de la història. Encara recorda Luis, entre riures, que quan guanyaren un festival a Puertollano, el director del jurat li va dir que l’havia encisat, però que sobre el paper mai de la vida cap productor hauria finançat aquesta pel·lícula. Tot va quedar en un documental imprevisible, captivador i sobretot amb capacitat de fer emocionar i reflexionar l’espectador.

El dissabte 10 de maig d’enguany, Luis va presentar a València Protagonistes. Hi va vindre amb dues de les protagonistes, Delphi i Gladis, i el moment després de la projecció pot definir-se com una extensió, un bonus track, on la gent pren consciència que allò que han vist no és ficció, que les dones que han vist a la pantalla són ací i parlen i conten coses de com va anar el rodatge i de la seua vida també. Delphi, per exemple, en el rodatge conta que no es relaciona amb el pare. Res més. I això exemplifica la diferència entre cinema documental i reportatge televisiu, perquè el format televisiu incita a esbocinar la peça amb dents i ganivets. Un altre exemple pot ser la utilització de les fotografies de Delphi, quan era més menut o menuda, i tractaren de muntar la seqüència amb música; aleshores va sorgir el dilema, o música o foto, perquè no cal estrangular tant. Tot això és un exemple de com anar trobant el to, el resultat del qual és el que et fa valorar el treball d’una manera o d’una altra.

La història de Protagonistes va nàixer, com diu Patricio Guzmán, d’un dispositiu d’acció, que en aquest cas és la desfilada. Luis coneixia Enrique i Emma, els organitzadors de la passarel·la, a través d’un programa de televisió de Viajeros Cuatro, es va assabentar del projecte inclusiu i li va agradar la idea, tot i que volia fer-la més oberta. El nostre autor va anar planificant seqüències, però a mesura que coneixia més la història de totes les protagonistes, les anava adaptant.

Protagonistes té una estructura clàssica, prou tradicional. No contempla una manera de dirigir trencadora, no utilitza el flashback i és una arquitrama clàssiac tal com s’hi entén. El pressupost va ser molt discret, uns quaranta mil euros, i es va crear una productora (Jarana) amb la finalitat que tothom cobrara dignament i es poguera distribuir com més millor, tot i que l’equip de treball ha estat molt reduït: dos operadors, dos diaris de foto, Gonzal i Jesús, edició Magdalema Schinca i, fins i tot, les seues germanes, que tenen un paper imprescindible en la logística del rodatge.

Comenta Luis que quan va veure que el primer treball no anava malament, va consolidar-se el seu tarannà per fer cinema, i és ací on va buscar fórmules com la productora Jarana per poder aconseguir finançament, poder produir-la i, sobretot, dirigir-la: tota una feina esgotadora perquè la distribució també la va fer ell mateix. Muntar tota la productora i aconseguir cada logo que es veu al principi són desenes de videotelefonades i correus sense resposta… i ara, ves per on, «aquesta setmana, justament, hem enviat una còpia, el màster, a IB3, perquè ho emeta aquest estiu. És la primera vegada que algú hi posa diners, ja tens un client i ja no fas una pel·lícula solament per als amics i per a festivals; això és un pas de gegant».

El director s’identifica amb aquesta pel·lícula: veu el món així, tracta la gent així i es relaciona amb la gent així; troba que la gent fa el mateix amb ell també, i eixe és el tipus de gent que li interessa. Hi ha una ideologia darrere de tota la pel·lícula, la ideologia pot ser emocional també i, sobretot, un punt de vista compromés amb una història de mares, filles, patrons i tacons. Els dos treballs que fins ara ha realitzat Luis Calero són pel·lícules que inviten a viure, a seguir endavant…

Acabàrem l’entrevista parlant del moment embrionari del qual sorgeix el pròxim projecte, la mort de son pare. De moment, la idea gira al voltant de la figura del progenitor, del qual encara està passant el dol, per això s’ha posat a filmar d’una manera impetuosa i gens planificada. Luis voldria transmetre la manera de viure que ha conduït la seua relació; el pare va ser conseller del Llevant i es relacionaven a través del futbol. No crec que siga un documental de futbol, encara que tindrà molt de futbol; així mateix, no crec que Protagonistes siga un documental de moda. Luis necessita coproduir aquest projecte perquè no li queden forces, i voldria que fora valencià, perquè aquest futur documental parteix d’una forta identitat valenciana.

He tractat de resumir hora i mitja de conversa de cinema amb Luis, i la meua il·lusió seria que aconseguira despertar en el lector la curiositat de veure aquestes dues pel·lícules de no-ficció. Cames ajudeu-me! Podeu trobar La siguiente ola a Filmin; Protagonistes, de moment, està en festivals, IB3 l’emetrà aquest estiu i després serà en plataformes. Dues obres fetes per un valencià que de segur ens depararà noves sorpreses i, sobretot, bon cinema.

Ens acomiadàrem fins a una altra trobada amb la sensació al cap que parlar de cinema és quasi tan bonic com fer-ne. Gràcies, Luis Calero!

 

Revista Saó Núm.515, pàgs.52-54. Juliol 2025.