Parlar de política

22/06/2020

Quan la immensa majoria de ciutadans parlen de política, o fins i tot discuteixen, més aviat parlen “dels polítics, homes o dones”en temes com: ¿has vist o escoltat allò que ha dit aquell o aquella? , en altres casos et demanen opinió sobre les persones que tenen càrrecs o formen part d’alguns tipus de govern (local, provincial, autonòmic, estatal), es xafardeja dels insults o de les anècdotes més variades, i sobre tot de qui la diu més grossa.

Quan faig aquesta mena d’ observacions, intentant portar els termes de la conversa cap a les propostes, o la gestió dels assumptes públics, llavors els meus interlocutors es sorprenen, i generalment, acabem sense aclarir-nos. Cada vegada resulta més evident  com, tant els ciutadans com els informadors, estan fent ús d’un concepte de la política molt limitat, centrant-la com he dit al joc i l’espectacle de les persones que ixen als papers o als telediaris.

La pròpia ciutadania anònima quan parla, discuteix i xafardeja, o quan vota, fa política. La gent veu la política com quelcom aliè, ja que aquesta activitat és la que protagonitzen “els polítics”, als qual sols situar dins del concepte d’allò que eren els”sofistes”, sobre tot en funció de que t’agraden o no.

D’exemples tenim a l’abat tot els dies. Ara amb ocasió del Covi 19 tenim el cas del Doctor Simón, el qual ha entrat a la nòmina de la classe política, i la veritat és que estic convençut que ha entrat molt a pesar d’ ell mateix. Les veus de la dreta s’ han dedicat a situar-lo en el centre de les crítiques, en tant que l’esquerra a entrar en el joc al fer una campanya al seu favor. No vull entendrem més en aquest detall, però pensem, observem quin son els termes dels debats: Que si Pedro, Pablo,Casado, Ayuso, , l’ inefable Álvarez de Toledo, Monica, Puig, Puigdemont, Torra, Abascal, Rufian etc…

És cert, que alguns temes no de persones estan sobre la taula, i que unes poques opcions els han plantejat, obrint alguns espais de reflexió, tal seria el cas de com durant aquest temps d’ angoixes i urgències sanitàries, així, l’estat, i el seu govern, no han tingut en compte suficientment que tenim unes autonomies, i que aquestes no estan solament per a ser escoltades i informades. Han existit, certament, les conferencies amb els presidents autonòmics, practica que deuria continuar en altres qüestions. Tindrem doncs que anar a les estratègies, considerant que es pot extreure en tant que lliçons, i això ho deguem també fer la ciutadania i no sols els polítics, al marge de les picabaralles, i de les actuacions o judicis sobre persones.