Parlar, raonar

Foto: Anna Xevtxuk de Pexels.

Llegia un assaig del filòsof Emilio Lledó, reivindicant el diàleg, en tant que intercanvi de opinions diferents com base de la convivència, tot partint dels clàssics, aleshores he pensat: estem a temps de recuperar espais de diàleg? Sobre que coses podem o deguem raonar? Temes o problemes no hi falten. Al meu entendre, estaria el diàleg entre la gent que compartim el desig de ser un país vertebrat i normal, o que a més a més, ens situem en l’àmbit d’allò que s’ entén com esquerra, tanmateix, estaria un altre estadi, el del diàleg amb la gent que pensa tot el contrari, o siga que esta per una societat conservadora, basada en el benefici i les desigualtats, i tres províncies al mapa.

Un primera constatació, seria que el clima existent en la vida pública no juga a favor d’això de raonar i intercanviar opinions. Per altra banda, fora de les instàncies polítiques representatives, no trobem espais d’encontres directes, els mòbils, ordinadors i altres mecanismes, son les eines que habitualment usem  per comunicar-nos. La veritat és que  aquestos instruments electrònics tenen moltes possibilitats, puix, de forma ràpida a instantània transmeten missatges, sentiments, imatges, informacions no sempre vertaderes, però, tenen limitacions.

I de què deuríem parlar? No vaig a fer un llistat, fins i tot, el mateix llistat seria un tema a considerar. Em limitaré a esmentar algunes de les problemàtiques, aquelles que al meu parer deurien ser objecte de debats, o simplement de conversa,en àmbits del valencianisme progressista, o en altres paraules entre la ciutadania que reivindica ser un país.

Doncs, encetaria la cosa, posant damunt la taula com després de més de mig segle d’activitat, i tot un conjunt diguem-ne de lluites, la majoria social es manifesta, com constaten enquestes i resultats electorals, amb una consciència que podrien qualificar com a màxim regional o provincial. HI tenim molt recent el cas de la Dana que ens colpit durament, la singularitat valenciana, de forma espontània, s’ha vist representada pel l’ “Himne” de “ofrenar noves flories”, i la senyera amb blau.

Seguint amb el tema de la Dana, resulta  obvi que la gent afectada prou feina té en resoldre el dia a dia, no obstant, la resta, tot essent solidaris, i exigir responsabilitats, podem ocupar-nos de les causes mediambientals i de desenvolupament urbanístic, que han agreujat els efectes d’un desastre natural.

Per acabar, hi ha valencians/nes situats en l’altra vorera, la de la dreta, doncs, la pregunta a fer-se estaria: és possible o desitjable alguna mena de diàleg? Tot diàleg entre diferents implica un punt de partida clar: que estem en la mateixa societat política, i que la convivència necessita uns nivells d’entesa. Sobre quines àrees o temes podien establir un intercanvi d’opinions. Evidentment, tal hipòtesis pressuposa voluntat o disponibilitat.

Fa uns anys, quan hi era membre del Consell Valencia de Cultura, vaig anar a un sopar amb els titulars del Govern de la Generalitat, el mateix dia en el que González Lizondo va patir un infart, doncs, durant tres hores vaig seure al costat de Fraga Iribarne, llavors President de la Junta de Galicia que ens visitava, aquest senyor que durant la dictadura fou Ministre, en proposa: mire si vol no parlem de la gran política, això li ho deixem als altres, podem parlar de literatura i cultura, Així ho férem, i en prou coses coincidirem.