La revista degana en valencià

A Silla parlem en valencià i entenem, perfectament, el castellà

Vaig conèixer i gaudir de la mare de mon pare, m’abuela Nieves, que era una dona alta, prima i amb topo al cap. Tota vestida de negre per culpa de les morts que va patir durant la seua vida. Ella caminava amb molta rapidesa. A Silla se li coneixia com a tia Nieves. Vivia al carrer del Toll. Abans de la segona República es deia Sant Francesc i posteriorment es canvià per Colom. Tant en República, en l’època franquista i en democràcia ja no es va tornar a canviar, però tothom el coneix i l’anomenen Toll.

M’abuela no sabia castellà. No l’entenia. Ella parlava en valencià. No coneixia cap d’altre idioma. Quan venia a casa i estava la televisió en marxa, no prenia atenció perquè segons ella «parlaven en una llengua estranya». No li interessava ni s’esforçava a entendre el castellà. No li feia cap falta. Quan anava a missa, s’aprenia de memòria algunes línies de les lletanies dels missals i, com que no s’havia què significava, quan intentava entonar-les, el que feia era que les anava mesclant i, llavors, les dones que seien al seu costat es perdien en les entonacions. Era tota una festa!

Els meus pares tenien uns amics que vivien a Pamplona. Venien dues vegades de visita perquè Emilio, que era amic de ma mare, era ferroviari i, com que tenia el bitllet gratuït podia permetre’s fer aquest viatge llarguíssim. Ell va viure durant alguns anys a Silla i, per tant, coneixia perfectament el valencià, però la seua dona, Matilde, no n’entenia ni mitja paraula. Ella intentava parlar amb m’abuela però al principi no van aconseguir entendre’s. Un dia em va dir: «Tu abuela no suelta ni una en castellano. Se queda mirándome, hace como que me entiende, acacha la cabeza y continua haciendo calza». Doncs sí, així era ella. Matilde, a poc a poc, va entendre que igual que a Pamplona es parlava eusquera, ací es parlava valencià, i va començar a fer esforços per entendre’l. Això es diu empatia cap als altres i cap al poble on vius. Els anys posteriors, quan venien i es quedaven una setmana a casa nostra, ens escoltaven parlar en valencià a casa meua i ella ja entenia a la perfecció tot el que dèiem i, fins i tot, si ens passàvem al castellà ens deien: «Por favor seguid hablando en valenciano».

Mon pare entén perfectament el castellà. Recorde, quan anàvem de compres a València, com es dirigia a les dependentes o dependents de les botigues en valencià i recorde com, quasi sempre, li responien molt malament igual que hui ho fan moltes persones en les xarxes socials: «Háblame en cristiano. No te entiendo». Mon pare era i és molt cabut i, quan li agradava alguna peça de roba, ell continuava preguntant en valencià obviant les recomanacions de canviar d’idioma que li feien els de la botiga; però en adonar-se del possible comprador ja ho entenien tot i sempre deien: «Mis padres hablan en valenciano pero yo no. Lo entiendo un poco pero no lo hablo».

Això és com l’acudit: u va a comprar i diu:

  • ¿Cuánto vale el pantalón?
  • Trenta-set euros.
  • No entiendo el valenciano. Me lo repite.
  • Vale cuarenta y ocho euros.
  • ¿Pero no me había dicho que eran treinta y siete?

Jo visc en valencià. Pense i parle en valencià. No tinc cap problema amb els idiomes. No tinc cap problema amb el castellà. Vaig estudiar amb professors que sols parlaven en castellà. Les televisions, les ràdios i la premsa són tots en castellà. Aquest país nostre ho fa tot en castellà. Hi encara hi ha gent que diu: «El castellano está en desventaja sobre el valenciano». Ho diuen i, el que és pitjor, s’ho creuen!

Vam tindre una televisió pública que sols feien en valencià les notícies i encara hi havia gent, molt pocs, que deien: «En castellano que así lo entiende todo el mundo». Al País Basc, a Galícia i a Catalunya tenen televisió, ràdio i premsa en els seus respectius idiomes i s’ha normalitzat sense cap problema més que el que puguen donar els de sempre.

Recordem que al principi de la democràcia, després d’eixir d’una crua i salvatge dictadura en què ens van privar dels elementals drets que deuria tenir qualsevol ciutadà del món, les ciutats, com la nostra, amb una sensibilitat empàtica cap als nostres, van iniciar, des de l’Administració local, a escriure en valencià, a escriure allò que es parlava al carrer, a les botiges i a les cases.

On? Doncs van començar a Silla als llibrets de les Festes d’Agost o del Santíssim Crist. Han passat quasi 40 anys i la població ha anat canviant i augmentant. Ara en som prop de 20.000 habitants i la gran majoria entén perfectament el valencià i, evidentment, el castellà. Tot i això sempre hi ha gent frustrada i amb un nivell d’empatia sota les espardenyes que encara fan comentaris en les xarxes socials del tipus: «El castellano está totalmente en desventaja. Si habláis en castellano lo entiende todo el mundo. El valenciano no sirve para nada. Mirad cuantos libros de fiestas hay sin coger. Como esta en valenciano nadie los recoge». Encara que el pitjor de tot és escoltar polítics que s’allunyen de la seua història progressista i agafen, com a ideari, aquests comentaris que parteixen sempre de les mateixes veus: dos gats i mig fora de la realitat, perquè els veïns i les veïnes del nostre poble esperen amb molt de desig els prop de 9.000 llibrets per poder llegir les cròniques tant de les associacions del poble com els articles d’opinió i estudi de Josep Antich així com del programa festiu. De 9.000 llibrets repartits sols dos o tres persones alcen la veu en les xarxes socials fent de messies del no-res. Els comentaris sempre són: «Vivimos en España» i jo crec que és millor recordar que vivim al món, a Europa, a Espanya, a València… a Silla i a Silla sempre s’ha parlat en valencià i sempre es parlarà en valencià. És encoratjador escoltar molts nouvinguts que porten els seus fills a les escoles en línia en valencià. La gran majoria accepten la normalitat d’un segon idioma i no tenen més problemes que el d’aprendre. I aprendre NO és un problema. Aprendre és el millor que a una persona li pot passar.

Jo si estiguera vivint a Euskadi o Galícia faria tot el possible, per respecte, per aprendre els seus idiomes autòctons. Fa dos anys, en unes vacances a Galícia, vaig estar amb la meua família en un càmping on hi havia famílies basques. Els xiquets i les xiquetes sols parlaven en basc i jugaven amb el meu fill que els parlava en valencià. Durant quatre dies que vam coincidir es van entendre a la perfecció. De vegades limitem els nostres fills perquè oblidem que són unes finestres obertes al món i fem de les nostres frustracions les d’ells. Tot un error! És trist llegir alguna mare per les xarxes socials dient que «Muy bonito los cuentacuentos, pero si hubiera sido en castellano lo hubieran entendido todos los niños». Ho sent senyora, però si els seus fills van estar escoltant els contacontes, els van entendre a la perfecció i, per tant, no es preocupe per ells perquè els més menuts haurien d’estudiar el màxim de llengües possibles: castellà, valencià, anglès, francès, alemany, xinès… fonamentalment perquè això és obrir-se al món.

En l’Administració local quasi tot es fa en valencià. Portem molts anys fent-ho. I el millor que podem fer per un idioma és utilitzar-lo. Si algun ciutadà ens demana «en castellano, que no lo entiendo» doncs se li tradueix i no passa absolutament res de res. Durant tots aquests anys hem rebut molt poques queixes i si n’hem rebuda alguna sempre és de la mateixa persona. Són gent que odien el valencià com a mitjà d’expressió natural entre les persones i que, en algunes en les xarxes socials, han trobat una eina per fer-se sentir. Però al final les xarxes socials són el que són: un no-res amb una durada d’unes hores limitades.

Gràcies al nou govern de la Generalitat Valenciana, el conseller Marzà ha tirat endavant un decret necessari, modern i que deixa molt clara la nova política: el decret de plurilingüisme en l’ensenyament no universitari on posem al mateix nivell el castellà, l’anglès i, com no, el valencià. Per tant, a partir d’aquest any tots els col·legis de Silla tenen línia en valencià.

En definitiva, dir que cadascú parle, llegisca o escriga com vulga, però que ens deixen tranquils a tots aquells que parlem, llegim, escrivim, vivim, estimem o comprem en un altre idioma com, per exemple, el valencià.

M’abuela Nieves va patir un accident. Eixia de casa de la tia Eliseta on anava totes les vesprades a fer calça, peücs i fer-se un got de llet amb galetes Maria. En eixir de la casa d’Eliseta, un cotxe li va pegar un colp i va caure a terra. Es feu un trau al cap. Va vindre a casa i plorava. A la matinada ma mare em va despertar dient-me que l’abuela no responia. Vaig anar i, en veure-la, li parlava i li deia que es despertara. Ella, en escoltar-me, es movia però no obria els ulls: «Per favor abuela òbriga els ulls, òbriga els ulls…»

Els idiomes són per a comunicar-se. Els idiomes diuen molt de nosaltres i del nostre poble. Ens defineix, ens enamorem, ens excitem, plorem, fem rialles i ens cabregem, fem demandes i denúncies, retolem, eduquem i cantem, fem whatsapps, facebooks o twitters, amb els idiomes aprenem de la nostra cultura i de la dels altres i gaudim de les nostres amistats i dels nostres familiars.

Sols demane respecte cap al meu poble, la meua gent i la memòria de m’abuela. Em vaig comunicar amb ella, fins al darrer moment, amb el seu valencià, que era l’únic que coneixia i és el que jo ensenye al meu fill.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top