Tens 0 productes a la teua cistella
Una de les imatges de l’exposició del MuVIM de 2017, la qual mostrava una selecció de les fotografies realitzades pel col·lectiu de fotoperiodistes “El Cameraman” durant el 9 d’Octubre de 1977.
La gent que escriu llibres i la que els llegeix, formem una escassa minoria, no sabem quin serà el futur la lectura, no obstant això, els llibres constituiran el testimoni que les generacions futures rebran, sobre esdeveniments, la cultura, la vida, i un llarg etcètera, doncs, la seua utilitat com a elements per analitzar i dependre resulta evident. Al cas dels d’història o de memòria, i aquest és el cas, tenen eixa rellevant missió com testimoni i també com aportació d’experiències passades.
Solem escoltar una frase que justifica la parcialitat i l’omissió de les històries, allò de “la història la fan els guanyadors”. Observem un cas de gran importància, el de la guerra civil. Durant el franquisme la versió única va ser la justificadora de la rebel·lió militar i la dictadura, aleshores, restituïda la democràcia hi ha una enorme quantitat d’estudis, cròniques, memòries, amb diferents nivells de fidelitat. Òbviament, s’ha reconegut legitimitat republicana, la decisiva intervenció dels nazis en favor dels guanyadors, i la manca de coherència de les potències europees, la brutal repressió posterior, i més realitats ignorades o silenciades.
Seguint en l’exemple esmentat, deixant de costat alguns llibres clarament neofranquistes, la memòria democràtica va fent camí, hi ha, però, molts capítols, moltes circumstàncies que la gran part dels papers que he conegut oculten, o, en tot, cas no solen ser considerats a les diferents xerrades, actes de memòria democràtica, publicacions divulgatives, documentals que han fet. Episodis com la massacre davant de Capitania de València de 1937, quan des del local del partit comunista es va metrallar una manifestació anarcosindicalista, amb conseqüències mortals, o els fets de maig del mateix anys a Barcelona, o el cas del POUM i assassinat d’Andreu Nin. Hi ha, però, dignes excepcions, com va estar el cas de la pel·lícula d’Icíar Bollaín “Terra i llibertat” (1994).
També, en relació amb el nostre país, podríem parlar de la versió oficial de la transició i el procés estatutari. Gran part dels textos més coneguts reprodueixen la mateixa versió, citant les mateixes fons, que solen ser la premsa d’aquells moments, i les opinions dels polítics “guanyadors”. Possiblement, altres lectures possibles també contindrien certes dosis de subjectivitat i parcialitat, el fet és que hi ha tot un conjunt d’elements que han restat ocults, o en algun cas tergiversat. Un exemple concretíssim: la convocatòria de la gran manifestació del 9 d’octubre de 1977, doncs, la quasi totalitat de materials que he llegit atribueixen la convocatòria al Plenari de Parlamentaris, doncs, no fou així, la convocatòria, i l’organització, es feu des d’una comissió, de la que vaig formar part, en la qual, hi havia alguns membres del Plenari, pocs, per cert, i algunes persones més d’opcions sense representació parlamentària. Per això, el cartell aparegué sense esmentar qui signava la convocatòria, també la notificació a Govern Civil la signarem persones. Dir que fou el plenari, com va fer El País, significaria incloure en la convocatòria a la Unió de Centre Democràtic, el partit del govern, cosa que no és certa, ni Attard ni el grup dirigent de la UCD estigueren presents a la manifestació, mireu a les fotos que anava a les dues primeres fileres.
En fi, de nou em distancie de la “correcció política”, estic ja habituat a fer-ho, que li anem a fer. També és veritat que noves generacions d’investigadors intenten fer història sense omissions, esperem trobar més treballs sense oblits.
