Pasqua: la renovació de la natura

Diguem-ho clarament: la Pasqua és una celebració en gran part ecològica: després de mil·lennis d’història, la Pasqua recapitula, sintetitza, ritualitza tot un seguit d’esplèndides adaptacions funcionals a l’inici del bon temps: la primavera.

Per això tractem el tema ara, a l’abril, tot i que enguany els dies tradicionals de Pasqua s’hauran esdevingut al març, i perquè en realitat el nucli de la celebració no es refereix tant a aquests mesos solars sinó a un mes lunar (el Nissan hebreu), el dia cabdal del qual, el pleniluni, ha de ser primaveral, posterior a l’equinocci vernal (20-21 de març).

Tot això pot resultar un tant estrany perquè oficialment la Pasqua jueva, la Péssah, celebra l’alliberament dels israelians de l’esclavitud d’Egipte. De fet, les explicacions canòniques ens diuen que es menjava corder perquè amb la seua sang s’havien marcat les cases per assenyalar a l’Àngel Exterminador que passara de llarg, i que es menjava pa sense fermentar (àzim) per la fretura en fugir i dirigir-se cap a la Terra Promesa.

El terme Péssaḥ, d’etimologia controvertida, [i] s’interpreta com que Déu (com a Àngel Exterminador) ha passat de llarg, ha saltat les cases dels jueus. Però, si es tractava d’un episodi històric, ¿per què no celebrar-lo en una data fixa?

És clar que el poble d’Israel entenia que eixos ritus a més d’històrics eren ecològics, adaptatius; i fruit d’una doble adaptació, d’una síntesi entre els dos tipus poblacionals que havien conformat el poble escollit, l’agrari i el ramader. I és que en la Pasqua jueva s’acoblaren dues festes més antigues i molt vinculades a pautes de caràcter biològic: la ramadera Péssaḥ i l’agrícola Massot o «dels àzims».

La primera és clarament una festa de pastors: acabat l’hivern, els ramats s’havien de posar en marxa devers els pasturatges d’estiu; els preparatius eren nocturns i res millor que fer-los en nit de lluna plena. I com que havien nascut els corders (¿què, si no, representa el signe zodiacal d’Àries?) se sacrifiquen els primers perquè la seua sang marque les tendes per protegir-les dels perills de la transhumància cap als exuberants pasturatges estivals.

Al seu torn, la festa «del àzims», dels pans sense rent o llevat, era una festa agrària dedicada a les primícies de la terra, que a la Mediterrània són les espigues del cereal més primerenc: l’ordi o civada (Hordeum vulgare). De fet, en la Bíblia s’anomenava aquest mes (lunar) Abib,[ii] que en hebreu significava ‘espiga’ o, millor dit, ‘espiga tendra’, un nom que posteriorment fou substituït pel terme babilònic de Nissan. I eixes noves espigues són les que s’ofereixen, com la sang dels corders, per propiciar a la divinitat regidora de la natura.

Festes de sang i de sacrificis cruents alhora que de joia per la renaixença de la natura, amb similituds per tot l’àmbit mediterrani: a Roma, per exemple, al mes d’abril se succeïen les festes, des de les sagnants Fordicidia en què cada cúria sacrificava una vaca prenyada, fins a les alegres celebracions dels primers cereals o per invocar la protecció contra les plagues agrícoles.

I el fet que la ignominiosa mort de Jesús tinga lloc entorn de la Péssah permetrà als cristians comprendre el sentit, aparentment contradictori, que la celebració joiosa de la primavera vaja associada a eixe dolorós, incomprensible vessament de sang i als cruents sacrificis propiciatoris dels corders («corder de Déu», ¿ens sona?), tot lligat ineludiblement a l’(antic) inici de l’any, a la vida nova… de la resurrecció.

Però, atenció: res de l’any anterior no pot contaminar les perspectives del nou esclat de la natura, i per això no s’havia d’usar el llevat antic per fer el pa nou: durant uns dies, els pans eren àzims perquè encara no hi havia rent, ja que el vell s’havia tirat. I és curiós que en els pobles valencians el Dia de Glòria era tradicionalment el de la neteja general de la casa, de la renovació dràstica de l’hàbitat.

El poble valencià, hereu de totes estes tradicions, remarca sobretot la joia de la resurrecció de la natura. Es llança al camp durant els tres dies de mona: famílies, colles de xicons i xicones, nòvios, ixen al camp a jugar, a cantar, a saltar la corda…[iii] I ho prolonga en Sant Vicent, el primer dilluns després de Pasqua; i a Alacant amb la Santa Faç, el dijous següent, també en contacte amb la natura; i quaranta dies després de Pasqua, l’Ascensió, de tanta tradició a Elx, es gaudirà eixint de nou al camp a recollir herbes medicinals.

Festa, tradició, sentit religiós i ecologia, tot lligat al voltant de la Pasqua.

[i] El terme Péssaḥ va passar al grec (πάσχα) i al llatí (Pascha) per mitjà de l’arameu pasha. El nostre Pasqua (amb eixa u estranya) sembla una contaminació popular per influència del mot llatí Pascuus, ‘pasturar’, en haver-se entés que la festa era en gran part una celebració de caràcter ramader.

[ii] Ja ho deia Jahvé (Èxode 12:2): «Aquest mes [Abib] serà per a vosaltres el primer dels mesos de l’any». En l’actualitat, Abib ha passat a significar ‘primavera’ o ‘renaixement’, i d’ací el nom de la capital Tel Aviv, que significa ‘Lloma de la Primavera’ o ‘del Renaixement’ atés que els colons jueus que la van fundar la van considerar «la primavera o renaixement» del nou Estat d’Israel.

[iii] Alguns especialistes consideren que Péssah al·ludiria als salts de les danses rituals davant l’altar sacrificial. Si fóra cert, el trivial saltar la corda en un ambient de joia primaveral estaria relacionat en el fons amb tot l’immens misteri de la Pasqua.

Article publicat al nº 414, corresponent a abril de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar