La revista degana en valencià

Pau Caparrós: “Hi ha una versió espanyola de populisme que prefereix avui opcions polítiques com la de Ciutadans”

“Ara hi ha elements filo feixistes, amb la retòrica anticatalana i amb la bandera d’un suposat valencianisme ideal, que està aprofitant la conjuntura del procés sobiranista que es viu a Catalunya”

Pau Caparrós és professor associat del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València. Arran del 25 aniversari de l’assassinat de Guillem Agulló i amb la manifestació del 25 d’Abril organitzada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l’Ajuntament de València va inaugurar el passat dissabte 21 d’abril el passeig “Guillem Agulló” ubicat al Jardí de Vivers. El rètol del passeig va despertar-se el diumenge 22 d’abril arrencat i pintat de sang, encara que l’ajuntament el va recol·locar poc després, demostrant una vegada més la seua efectivitat i el compromís amb els ciutadans. Aquesta entrevista vol explicar la situació del feixisme al segle XXI des del punt de vista de la sociologia gràcies a Pau Caparrós que a més de sociòleg, va conéixer al jove de Burjassot, Guillem Agulló.

-És Espanya un país amb creences feixistes?

Sociològicament parlant, hi ha una permanència de valors molt tradicionals. Espanya és un territori tradicionalment i profundament conservador en molts aspectes. I quan parle d’Espanya també m’estic referint a València, amb el mateix sentit.

Hi ha la idea o el mite que les societats del sud d’Europa són més obertes, més avocades a la cosa pública o al carrer… jo trobe que això és un fals mite. Crec que les societats del sud d’Europa han estat més donades a la presència d’elements dictatorials i d’elements menys cooperatius, de més estratègies individualitzades, condicionades per la necessitat d’acontentar al poder. I en això, la nostra història està farcida d’institucions socials uniformitzadores, directores de la cosa pública com per exemple l’Església, que durant segles i segles ha tingut un paper molt important en la història espanyola i valenciana.

Totes les revolucions liberals, culturals, la il·lustració,… es varen produir abans a Europa. Considere que això ha condicionat la velocitat i la forma amb la que la societat valenciana ha pogut avançar. I el franquisme encara constituirà un fre molt important en aquest sentit: 40 anys de dictadura a sang i fetge, una transició per a res modèlica, sense un procés real de reconeixement cap a les víctimes, com el dut a terme a l’Argentina, per exemple. Les lleis d’amnistia del 1977 van deixar sense tancar els fets; el dolor causat per la dictadura; quaranta anys dedicats a la repressió i al càstig de les opinions contràries al règim.

La col·laboració de l’Església amb el del poder establert – també amb la dictadura franquista- durant tants segles ha contribuït a fabricar una societat poregosa, temorosa del poder, sense ferramentes per qüestionar-lo.

La modernitat encetada al País Valencià, als anys 60, estigué molt condicionada pel que hem comentat. El baby-boom i la industrialització convisqueren sota la dictadura franquista. És aquest un model molt específic que condicionarà l’evolució de la societat futura, l’actual. El franquisme, i el postfranquisme fins ben entrat els anys vuitanta, mantingué el control sobre l’educació i sobre bona part de l’opinió pública. Tot això en una societat en vies de desenvolupament. On les persones hagueren de desenvolupar estratègies per buscar-se la vida; per trobar una feina, per emigrar a l’estranger, a les ciutats, a les zones del litoral, que és on es desenvolupava més l’economia.

Aquesta transició, històrica i sociològica, és la que ens situa a les portes dels anys 90 i del canvi de segle. Una motxilla molt gran que, al meu entendre, explica que una part molt important de la població no dispose dels elements necessaris per a l’anàlisi de la realitat, de suficient informació sobre el que vol dir la història d’Espanya, sobre el que volen dir les nacionalitats històriques, sobre què vol dir la convivència entre pobles… És una condició ideal per a la permissivitat davant de les injustícies i davant de les accions de perfil feixista.

 

-Aleshores, creus que han sigut els governs nacionals qui han donat continuïtat al feixisme?

Hi ha la tendència de posar el dit sobre un govern, un partit, determinat. Però no s’ha d’oblidar que algú els ha votat. Fins al darrer canvi de govern (2015) ens preguntàvem per què, en el cas del País Valencià, des del 1996 havia governat un únic partit, que a més estava en mil històries judicials. La resposta era evident: perquè l’havien votat, i l’havien votat milers de valencians i valencianes. Per tant el que hem d’analitzar en primer lloc és per què la gent vota opcions que tu creus que són clarament, judicialment, condemnables. Jo crec que cal buscar el perquè en raons més sociològiques; en com ha funcionat el model de transició al País Valencià i al conjunt de l’estat espanyol, i de com encara ací no s’ha debatut absolutament res, i la gent encara pensa que la història d’Espanya és la unió dels reis catòlics, i que la fi de la dictadura es va produir perquè tot el món estava d’acord.

El nostre sistema de mitjans de comunicació és molt eficient en eixe sentit, i representa molt bé com ha anat aquesta falta d’opinió crítica amb la realitat. Al País Valencià hem viscut episodis molt recents de prohibició de canals públics, com la TV3. És una cosa que sembla que no es puga dir; s’ha prohibit un canal, d’una manera claríssima, s’ha executat una sentència judicial dirigida, una més de les tantes que es dirigeixen políticament, perquè es tancara un canal que véiem milers de valencians per a evitar que unes idees diferents de les del govern foren escoltades.

Després inclús s’ha tancat la mateixa televisió pública, passant olímpicament dels drets dels valencians i les valencianes a tenir uns mitjans de comunicació públics i en la llengua pròpia.

 

– Podem parlar d’un feixisme d’arrel “valenciana”?

El feixisme, amb la versió anticatalanista, és un fenomen que es crea durant els anys 70 i troba la seua màxima expressió a principis dels anys 80, amb la famosa batalla de València. Però es tracta de la “reacció” organitzada i pagada pels elements contraris a la democràcia per a aturar o rebaixar les pretensions de l’esquerra durant els darrers anys de la dictadura. D’una forma exageradament semblant al rebrot que hi ha ara d’elements filo feixistes, amb la retòrica anticatalana i amb la bandera d’un suposat valencianisme ideal, i que està aprofitant la conjuntura del procés sobiranista que es viu a Catalunya. Per cert, un altre tema sobre el qual no hi ha manera de poder informar-se d’una manera objectiva en els grans mitjans públics, ni privats.

 

“La impunitat és absoluta, com la impotència”

-Creus que existeix un rebrot del feixisme?
Jo ni tan sols crec que es puga parlar del fet que existeix un moviment social com el que sí que està havent-hi a Itàlia. En aquest país sí hi ha un rebrot del moviment feixista. Es tracta del moviment, Casa Pound, que recorda a l’època de Mussolini, i que està aprofitant la problemàtica relacionada amb els fluxos migratoris, “l’assalt de la immigració”, com ells la qualifiquen. Itàlia té un problema de desigualtat social que està sent aprofitat per aquestes organitzacions de rel feixista.

Però no crec que a Espanya s’estiga vivint el mateix procés. El que hi ha és una instrumentalització per part del poder sobre certs aspectes de la realitat en benefici propi. Jo crec que el feixisme sociològic en Espanya es manifesta en un populisme situat al voltant de l’opció política de Ciutadans. No dic que siga un partit feixista, sinó que hi ha una versió espanyola de populisme que prefereix avui opcions polítiques com la de Ciutadans. Tampoc crec que es puga qualificar als votants de ciutadans com a feixistes, això seria irresponsable i fals. El votant de ciutadans és tan respectuós com el de Podemos, Compromís o qualsevol altre partit. El que dic és que Ciutadans, que és el fenomen en ascensió en aquests moments, està concentrant eixe sector de població que tradicionalment estava en el PP, i inclús en el PSOE. Són votants que s’han vist afectats per la crisi econòmica. Espanya ha desenvolupat una estratègia anticrisi basada en devaluació dels salaris i això ha decebut a gran part les classes mitjanes, que han vist com disminuïa el seu poder adquisitiu. Tot això s’uneix al reguer de casos de corrupció que han afectat al Partit Popular i a la instrumentalització política del conflicte territorial. L’argumentari muntat pel mateix poder que utilitza el procés sobiranista de Catalunya per treure’n rèdit. El poder es presenta ja no com a salvaguarador de l’economia, sinó com a salvaguarador de “l’essència espanyola”. Un model que es repeteix des del segle XIX i en el que encara hi som.

 

-El dissabte 21 d’abril es va inaugurar el passeig Guillem Agulló a Vivers i diumenge pel matí ja havia aparegut la placa pintada i arrencada. És un bon exemple de que en 25 anys no ha canviat la situació?

No ha canviat notablement. Jo recorde perfectament l’època en la qual jo tenia l’edat de Guillem, uns 18 anys. La impunitat dels membres de les penyes ultra del futbol (o altres grupuscles com el grup d’acció valencianista) per a actuar contra els moviments socials i el nacionalisme. Els noms s’han anat succeint. Des de finals de la transició trobem les mateixes persones, les mateixes seus, les mateixes organitzacions amb canvis circumstancials de noms. No és un moviment popular, amb incidència sociològica. El que hi ha són elements pseudoparamilitars amb connexions amb el poder. I després està la por, la por que tenen les institucions valencianes quan estan governades per l’esquerra, perquè saben que eixe conflicte és com una mena de trampa. La impunitat és absoluta, com la impotència. És necessari actuar amb molta pedagogia i mesurant els efectes que tindran les decisions sobre la societat valenciana. En qualsevol cas, i sociològicament, considere que encara tenim molt per fer. Som una societat massa tradicional i massa permissiva.

 

-A mitjà-llarg termini com creus que evolucionarà l’odi de l’extrema dreta?

Doncs tot és possible, perquè vivim en la corda fluixa. L’economia valenciana no acaba d’eixir de la crisi, i electoralment no es pot parlar de grans majories. Motius per provocar tensions socials o polítiques induïdes hi ha de sobra. És un cercle viciós del qual caldria eixir, jo no sé ben bé com. És molt complicat, i arriscat, donar receptes.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top