La revista degana en valencià

Pau dʼAlacant i la pesta del 1648

02/07/2020

El dominic Francesc Gavaldà va publicar, el 1651, la seua Memoria sobre la pesta valenciana del 1647-48, i ja feia un parell dʼanys que lʼepidèmia es donava per tancada a la ciutat. Sʼhavien fet informes sobre la malaltia –amb dades aportades per metges tan prestigiosos com Melcior de Villena i dʼaltres que treballaren per a la corporació municipal– i, en definitiva, si bé la ciutat plorava els seus morts, el camí que tenia per davant era el de la recuperació. Ara però, vull comentar un altre text de característiques diferents, i molt més desconegut, que també narra aquella epidèmia des dʼun altre punt de vista: una Breve carta (…) de lo sucedido en la peste de Valencia…, publicat el mateix any 1648, i obra del caputxí Pau dʼAlacant, nom de religiós sota el qual sʼoculta lʼalacantí Jaume Fornals –que apareix en algun lloc com Fornales– i Colomina (1612-1664), i que sovint només és recordat per un seu treball publicat pòstum: El buen amigo de la muerte (1670). De fet, el text de Fornals –frare sermonador dʼèxit de qui es coneix ben poc– no pretenia ser publicat: sʼadreçava al general del seu orde i va se ser la indiscreció –no dubte que pactada– de lʼescriptor i el dramaturg conceptista Jacint Alonso Maluenda, qui va donar a lʼestampa la carta. En aquell paper del caputxí, a més dʼuna lloança de València que prové de Beuter –potser a través dʼalgun altre cronista–, el frare alacantí sʼencarrega de donar-nos una breu descripció de la malaltia –com es comportà en aquell any dʼepidèmia– i, sobretot, ens fa una llista de vint-i-set microbiografies dels caputxins que donaren la vida per auxiliar els malalts i dels qui morien en aquell temps. Òbviament, són tractats com a màrtirs i es buscava la seua beatificació, de manera que les biografies són clarament hagiogràfiques. Però, amb tot, ens permeten veure quins eren els ideals de lʼèpoca: un menyspreu absolut del món, una recerca obsessiva de la mort i el martiri per arribar directes al cel, una exaltació dels valors de la societat del barroc, amb pinzellades macabres i efectistes impagables. També, amb dades sobre Massamagrell, on hi havia un convent de lʼorde i on els caputxins auxiliaren el poble.

Fornals va fer de cronista amb una relativa elegància, i era conegut pel seu abrandament a lʼhora de sermonar –que li va comportar una queixa dʼuns feligresos de Sevilla. Possiblement, aquella mateixa fogositat li va portar un plet amb la Inquisició. Va morir a Xèrica, predicant la Quaresma, i mig segle després el seu cos encara es mantenia incorrupte, segons els cronistes caputxins.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top