Tens 0 productes a la teua cistella
El buscavidas (The Hustler,1961) és possiblement una de les millors pel·lícules de la història del cinema, dirigida per un Robert Rossen en estat de gràcia, és molt més que un film sobre billar. La trama gira al voltant d’Eddie Fast Felson, un jove jugador de billar arrogant i brillant obsessionat amb demostrar que és el millor. El seu objectiu és derrotar a Minnesota Fats (Jackie Gleason), llegenda viva del joc, però la derrota inicial davant d’aquest l’arrossega a una espiral d’autodestrucció marcada per l’alcohol, la humiliació i la solitud.
El cor de la pel·lícula és Paul Newman, on fa una de les millors interpretacions de la seua vida i que el va catapultar com estrella. Newman construeix un personatge complex i ple de matisos, amb una mirada plena de llum i ombra al mateix temps: mostrant la vitalitat d’un home convençut del seu destí o com la derrota d’algú que es perd en els seus vicis. La seua intensitat, la barreja d’arrogància i com mostra la seua vulnerabilitat, fa que Eddie Felson siga un personatge inoblidable. Al costat d’ell, Jackie Gleason aporta una presència imponent com a Minnesota Fats, l’ídol contra el qual Eddie mesura la seua pròpia existència. Pipper Laurie, en canvi, interpreta a Sarah, una jove marcada per la seua minusvàlua i pel seu alcoholisme, que s’esdevé com a companya tràgica d’Eddie. La seua relació és tendra i devastadora a la vegada, i porta la cinta cap a un terreny íntim i colpidor. I George C. Scott és Bert, el mal personificat, un gàngster sense escrúpols que veu un diamant en brut per a explotar a Eddie. Amb un somriure suau i una mirada freda, encarna el costat més dolent de l’ambició.
Rossen va filmar la pel·lícula en una fotografia en blanc i negre ple de contrastos, perquè l’espectador no es perdera en els colors cridaners de les boles de billar i centrara la seua mirada en els personatges i en la narració. L’ambientació dels salons de billar fent un ús de les llums i les ombres, on aquests estan plens de fum i silencis tensos, són escenaris de lluites interiors més que d’un simple joc. La banda sonora és un altre element fonamental i realitzada per Kenyon Hopkins, un compositor especialitzat en el jazz urbà dels cinquanta i dels seixanta. La música reforça l’ambient opressiu i alhora íntim, donant una textura i versemblança a cada escena. Aquesta atmosfera sonora, marcada pel jazz, converteix El buscavidas en una experiència més immersiva i lligada al realisme cru que proposa Rossen.
A través de la història d’Eddie Felson hi ha lloc per a l’èpica i per una exploració del fracàs, per a l’artista que busca reconeixement, però també per al revers més fosc: l’orgull, la humiliació i la caiguda. L’alcoholisme és protagonista a tota la trama i poques vegades el cinema l’ha retratat amb tanta veritat, mostrant fins on pot arrossegar-te una addicció. El buscavidas és una pel·lícula amb la qual un pot identificar-se perillosament, perquè ens parla directament a la cara i mostra les febleses més universals de les persones. Tot en ella és una tragèdia grega, i és precisament aquesta densitat tràgica la que la fa inesborrable.
La primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula va ser possiblement una de les sensacions més satisfactòries i a la vegada tristes, i que m’acompanyarà, com espectador i aficionat al cinema, tot el que resta de la meua vida. Perquè hi ha pel·lícules que et colpegen i van més enllà de l’entreteniment, i El buscavidas és una d’elles: et sacsa amb la veritat del fracàs i la dignitat perduda. Paul Newman hi deixa la seua mirada més inesborrable: la mirada de la derrota convertida en èpica.
