La revista degana en valencià

Paüra

05/09/2022

Aquest mot de la nostra llengua, que expressa gran por, sentiment d’inquietud, de torbament de l’ànima o pel fet que ens esdevinga algun mal, està pres de la llengua italiana, amb idèntic significat i fonètica. És també una paraula que sentim diverses vegades en boca dels personatges de la pel·lícula Tres pisos (Tre piani, 2021) del director, autor i guionista Nanni Moretti, un dels directors més brillants del cinema italià actual, autor de les meritòries L’habitació del fill (Palma d’Or, Cannes, 2001), Habemus Papam (2011) i de l’excel·lent Caro diario (Palma a la millor direcció, Cannes, 1994). Com a actor el recordem en Padre padrone dels germans Taviani, en moltes pel·lícules seues i en la recent estrena.

Tres pisos és la primera adaptació de Moretti d’una obra d’un altre escriptor, l’israelià Eshkol Nevo, però ací els protagonistes viuen a Roma i no al Tel Aviv original. La major part de la narració s’esdevé en un habitatge de classe mitjana. L’accident al davant de la casa que veiem en la primera seqüència, l’atropellament amb mort d’una vianant, és el detonant per a presentar-nos tot seguit les tres famílies que habiten la vivenda de tres pisos, tots ells assistents atònits. Coneixerem aviat el primer nucli familiar, el matrimoni format per la parella de magistrats Vittorio (Nanni Moretti) i Dora, pares d’Andrea, el jove borratxo que conduïa el cotxe. El segon nucli, el formen la xiqueta Beatrice i els seus pares Lucio i Sara. Per últim, Mònica, una jove mare de dos fills, casada amb un home que per qüestions laborals està sempre absent. La pel·lícula transita, en un ric muntatge, d’unes famílies a altres, totes elles relacionades, encreuades en la rutina, en la quotidianitat diària.

Moretti ens va mostrant la paüra que consumeix i obsessiona alguns dels personatges de l’habitatge, que els impossibilita de viure amb normalitat i els impedeix de fruir de les alegries i els plaers que a bocins ens regala la vida, d’estimar-nos com cal. Mònica té por que la malaltia mental de la seua mare siga hereditària i acabe trastornant-la també a ella. Lucio sospita que la seua filla Beatrice haja patit els abusos del vell Renato, amb símptomes d’alzhèimer, cuidador en ocasions de Beatrice i a qui ella respecta i estima. És una creença que Lucio viu amb amargor i por, malgrat les convincents reflexions de la seua esposa Sara. I, encara, el conflicte que viu el magistrat Vittorio contra el seu fill Andrea, a qui no perdona l’accident del cotxe. Acaben tots dos, pare i fill, trencant la relació per sempre. Aspecte que la mare, Dora, viu de forma diferent. No vol perdre el fill. De nou, el torbament de l’ànima que paralitza la relació amb el fill, per por de la reacció del marit Vittorio.

Fins i tot, Moretti ens mostra la paüra d’una part de la societat italiana farcida de prejudicis contra els diferents i els nouvinguts, mitjançant una seqüència en què veiem un grup d’extrema dreta insultant i atacant els emigrants d’una casa d’acollida. No n’estem lliures, ens ve a dir Moretti, malgrat viure en una societat avançada i culta, que en qualsevol moment una paüra irracional i incontrolada trastoque la nostra ―aparent― vida plàcida. Tanmateix, Moretti afirma: «La meua pel·lícula és dolorosa, però conté un himne a la vida, un pont cap al futur».

Inscriu-te al nostre butlletí

Top