La revista degana en valencià

Pedro Rodríguez: «Les bandes de música són el major cas d’èxit de l’associacionisme valencià»

«Les bandes de música són el major cas d’èxit de l’associacionisme valencià»

«Hem de sentir les bandes, les societats musicals, els músics, com una cosa pròpia»

«La funció del directiu és dirigir, i no fer de gestor cultural»

Havíem quedat a la seu de la Federació, en un carrer molt cèntric de València. Feia unes poques hores que havia estat reelegit en l’Assemblea de la FSMCV. Finalment ens vam asseure en un bar per fer l’entrevista perquè les urgències concentraven els compromisos del nou president. Pedro no passa desapercebut: la seua presència, el seu cabell, tampoc. En començar l’entrevista es nota que domina el món de la Federació, de les bandes. I no deixa passar l’oportunitat per a dir el que pensa, de vegades de forma contundent. Se li nota també que encara li queden ganes de continuar treballant.

–Què és la FSMCV?

–És una idea que van tindre, fa 50 anys, unes persones possiblement avançades per al seu temps, com després s’ha demostrat. Andrés en va ser el primer president, una persona que no despertava desconfiança al règim franquista. Van poder fer un treball associatiu molt bo i després ha sigut una conjunció de coses que ha fet que això siga, crec, el major cas d’èxit de l’associacionisme valencià. Estic segur que hui en dia les societats musicals no estarien si no haguera existit la Federació.

–I què representa exactament per a un territori aquesta realitat?

–Per a la societat jo pense que el que ha de representar encara no s’ha assolit. Crec que encara queda un poc.

–La FSMCV realment es nota recolzada per les societats musicals, o no molt?

–Pensem que falta molta comunicació interna. És un dels huit reptes que tenim en el programa electoral d’aquests pròxims quatre anys. La Federació és el que és a pesar de les societats musicals.

–A vosté, l’han votat menys de 200 persones de les més de 550 societats. No és una miqueta trist que no hi participen?

–Han acudit el 52 %, però d’eixe nombre se n’han anat a casa sense votar 80 perquè es feia l’hora de dinar. La mesa es va obrir per votar a les 14.30 h. Després de la intervenció, 110 persones varen votar al moment i 80 després, quan ja havien dinat. Al final, quan mires la història de tot això dius que són qüestions geogràfiques i d’horaris. L’única vegada que s’ha disparat un poc l’assistència va ser a Peníscola en el 2006, perquè hi havia dues candidatures i perquè era la primera vegada que n’hi havia dues.

–És difícil combinar la realitat de cada societat, de cada poble, amb objectius que vagen més enllà del campanar local?

–Ací està el quid de la qüestió i el factor d’èxit: hem de treballar per satisfer les necessitats actuals dels associats i també pensar en les que tindrà.

–Les societats la veuen propera a elles, li veuen el paper que està fent la FSMCV?

–Jo pense que la veuen més propera que mai en la vida.

–El fet musical al PV és més estudiat i valorat fora que a casa nostra?

–Sí, els valencians ho hem de valorar més. Hem de sentir les bandes, les societats musicals, els músics, com una cosa pròpia. La Federació sí que ho valora i sabem la importància que tenen les nostres societats musicals.

–Realment som únics com a estructura?

–Sí, no hi ha en cap lloc del món res similar.

–Com veu vosté la salut de les societats musicals en el present i d’ací a deu anys?

–És cert que quan va vindre la crisi pensava i pensàvem que un 20 o 25 % de les societats tancaven les portes, però resulta que hem pujat un 22 % des del 2009. Pense que s’ha degut a la qualitat educativa. Pense també que els ajuntaments han tingut un paper primordial. Fa 25 anys, a Potries, vam començar en un edifici que l’alcalde ens va deixar: l’antiga presó. La porta tenia un metre d’alt: entràvem a classe per davant de la porta i hui en dia cap pare portaria el seu fill allí encara que estiguera la promesa d’arreglar-ho. Ara, les aules de les escoles de música estan molt bé i les famílies porten els xiquets a uns llocs que veuen que estan bé, i no només per les instal·lacions: també per la manera de fer les classes, la instrumentació… i això dóna un ambient de modernitat.

–Vosté ha estat reelegit fa unes hores. Què li agradaria aconseguir en els quatre anys que ara comença?

–S’han fixat els huit reptes que he comentat adés, però principalment tres. Un seria el tema de l’ocupabilitat; el segon la de la comunicació interna, i el tercer intentar un avanç en el canvi de model.

–La relació amb els diferents partits polítics, és bona o…?

–En principi, molt bé amb tots; parlem amb tots. Bé, amb quasi tots. A Compromís enviem les sol·licituds d’entrevistar-nos amb ells cada any per veure els pressupostos i no ens contesten. Imagine que com està el conseller i els canals de comunicació amb el govern… La relació amb els partits l’establim amb els grups parlamentaris, i tots els anys parlem amb tots i demanem el que els hem de demanar, i aconseguim coses o no.

–Per cert, què són els gestors culturals de la Federació?

–És un projecte que vaig encetar quan ens vam adonar que les societats musicals tenien molt difícil contractar un gestor cultural, i crec que no s’ha fet mai per raons històriques, que no econòmiques. Perquè si parlem de diners, tampoc no hauríem d’haver contractat un director artístic ni professional, un grup de professors ni un gestor administratiu. El problema estava, està, en el fet que la gestió cultural la fem els directius perquè encara no ens hem adonat que la funció del directiu és dirigir i no fer de gestor cultural. Abans el directiu feia de tot, fins i tot donava classe. Les societats musicals hem de veure que la professionalitat cal pagar-la, però dóna els seus resultats. Mira un detall: els gestors culturals no demanen hui en dia feina a les societats musicals perquè encara no és una realitat. Cal avançar i ser conscients que un bon gestor cultural pot ajudar, i molt, a les societats musicals. I els directius, que facen el que els toca: dirigir. Sé que, a poc a poc, en serem conscients i les societats musicals tindran aquesta figura. De moment, la Federació ha contractat quatre persones, i si aconseguim tindre diners en aquesta legislatura volem contractar-ne quatre més. Si poguérem arribar a una plantilla de 10 o 12 gestors, tindríem un gestor per a 50 societats, un altre per a 50 més… Pense que així ja es podria conéixer a tots els presidents, saber quan una societat entra en crisi, aconsellar coses que són de caixó però que la gent no coneix…

–Vosté acabarà els quatre anys més o tindrà la temptació de passar-se a la gestió política com el seu predecessor?

–Jo tinc 58 anys. Acabaré amb 62 anys i no crec, no em veig amb 63 anys clavant-me en política. Però també et dic una cosa: quan vam començar en el 2006 Pepe Almería, Alfred i jo, l’acusació de l’altra candidatura era que el que volíem era clavar-nos en política i jo els vaig dir als dos: «Signem un paper dient que no ens passarem a la política?». L’únic que tenia clar que no ho anava a fer era jo. Jo tinc una empresa, sóc empresari, però si em pregunten si ha d’haver-hi gent de la música en la política, la resposta és rotunda: sí.

–Parlem de la propietat intel·lectual: hi ha alguna forma de posar-la en valor?

–Els autors han de tindre una retribució pel seu treball. La retribució pel seu treball és la propietat intel·lectual, i això pareix, a vegades, que la gent no ho entén o no vol entendre-ho. La propietat intel·lectual, els diners que genera, és un concepte que s’ha ideat per al món professional, i, clar, com que el món nostre és un món amateur sembla com si no hi tinguérem dret. Mira, hui el que no té sentit és que crides, des de la teua banda, un senyor per tal que grave un concert. Tu poses els músics, les obres, els faristols… i després el productor és ell i nosaltres som els qui ho hem pagat tot. S’ha d’aconseguir tindre el nostre segell discogràfic i que els drets que puguen generar-se es destinen a les despeses que puga tindre la Federació fent això i a les societats musicals. Cada vegada que es posa una obra nostra en la ràdio o en altres mitjans són diners que perdem diàriament pels nostres drets.

–Les noves tecnologies són un perill o una oportunitat per a les bandes de música?

–Les societats musicals sempre ens hem adaptat al que passa en la societat. Hui, lluitar contra les noves tecnologies, anar contra la modernitat dels temps, seria una gran bajanada: el que cal fer és incorporar-les al nostre dia a dia, com sempre hem fet. De segur que ens ajuden.

–Les festes de falles i els moros i cristians ajuden o penalitzen la música i les societats?

–Principalment hi ajuden. És un repte, i com qualsevol repte és una oportunitat de canvi i de modernitat, de fer més coses. El problema és quan t’habitues a un determinat fet i trobes la teua zona de confort i ja no vols menejar-te. Mentre hi havia 200 bandes al País Valencià totes tenien feina. Ara, amb 550 bandes, no hi ha feina per a cap perquè, a més, abans eixir a tocar un grup de vint amics al carrer era molt complicat. Hui en dia, de seguida es troba un grupet que s’ajunten i toquen. A més, els diners se’ls reparteixen els qui van a tocar i la banda no veu un euro.

Per tant, el que ha canviat és el món. Ni la culpa la tenen les falles ni els moros i cristians, tot el contrari: són més oportunitats de tocar, de creació… Amb la banda de la Federació vam estar tocant a la porta del Teatro Real de Madrid i la gent no es creia com sonava; no està acostumada a escoltar so de qualitat al carrer.

–À Punt, televisió i ràdio, és una oportunitat que podrem aprofitar o no?

–Crec que és una oportunitat, un sí total. Enguany no hem arribat, però l’any que ve de segur que tindrem un anunci del començament de les escoles de música. És una gran oportunitat per al nostre món.

–També s’han acabat les celebracions dels 50 primers anys de la Federació: què en destacaria?

–Hem fet una sèrie d’homenatges que al final és del que normalment es tracta en un cinquantenari com el que nosaltres volíem celebrar. Hem fet un repàs a tota la història i estic prou content del que hem aconseguit. S’ha fet homenatge a la societat musical que va fundar la Federació, a totes les persones que han participat en la història de la Federació, directors i directores, a les escoles de música…

–Però alguna crítica també hi ha hagut sobre l’organització dels actes…

–Sí, hi ha hagut moltes crítiques entre els músics, però puc dir que no he sentit cap crítica d’algú que no siga del nostre món. Cert és que, al final, si fas una celebració, un reconeixement a un músic, els músics mateixos són els qui més treballen, els qui més compromisos tenen pel fet de ser, precisament, músics.

–Creu vosté que els rècords Guinness serveixen per a alguna cosa en el dia a dia de les societat?

–Sí, n’estic segur.

–Si li atorguem la capacitat de triar dues o tres coses que li agradaria que es feren realitat en els propers anys…

–Ho tinc clar: la gestió del coneixement i la gestió cultural. Si aconseguim avançar en aquest dos aspectes, haurem fet un gran pas endavant.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top