La revista degana en valencià

La penosa situació del valencià en la litúrgia

A finals del proppassat juny, es va presentar al monestir de Sant Miquel dels Reis del cap i casal l’Oracional valencià, que de seguida va tenir una bona acollida en parròquies i comunitats cristianes. L’han editat conjuntament l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, formada per catòlics, ortodoxos, anglicans i baptistes, i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), òrgan de la Generalitat encarregat de facilitar l’ús normal i correcte del valencià en tots els àmbits de la nostra societat, també, per tant, en el religiós. L’única nota discordant va ser l’arquebisbe de València, qui lamentava que el llibre s’haja publicat «sin las debidas autorizaciones del arzobispado» i afirmant, a més, que aquest fet «no conduce a la paz social». Quina barra! Una vegada més, l’arquebisbat ni fa ni deixa fer. Cal recordar, de nou, el vergonyós affaire del missal en valencià que encara no tenim, malgrat que el Vaticà II fa ja 50 anys demanava a totes les diòcesis del món que utilitzaren la llengua pròpia de cada lloc. Quina autorització i de qui l’hem de rebre per poder anomenar Déu «Pare nostre» i no «Padre nuestro»?

Ignore si la Real Academia de la Lengua Castellana va ser la traductora al castellà dels textos litúrgics que utilitzen ara els castellans. Ací hem tingut la sort que la mateixa AVL, única entitat reconeguda per la llei per a garantir l’ús normal i oficial del valencià i el seu coneixement, es preocupara d’enllestir la traducció del missal i ara la de l’Oracional. No hauríem d’estar-li agraïts? A què es deu, doncs, aquest repetit rebuig? A tiquismiquis protocol·laris? (Ai, l’evangeli, que malparat en resta!). Voldríem saber les raons serioses, mai explicitades en públic, perquè «Haberlas, haylas»; altrament, aquesta aversió litúrgica envers el valencià resulta absurda. Els valencianoparlants mai hem tingut cap conflicte pel que fa a la denominació de la llengua (si català o valencià); el conflicte real és si parlem valencià o castellà. I aquesta és la batalla a mort a què s’ha sotmés el valencià des de fa segles. Tanmateix, si el senyor arquebisbe o la mateixa cúria han trobat en la traducció alguna heretgia doctrinal, els agrairíem que, amb la mateixa rapidesa, ens ho comunicaren; estiguen segurs que renegarem ràpidament d’ella, perquè els cristians i cristianes que, malgrat tot, parlem i resem en valencià, també volem (com Sta. Teresa de Jesús) «morir com a fills de l’Església». De lingüística, però, alguns encara han d’anar a escola.

La tradicional Processó Cívica de la Senyera i el Te Deum s’han celebrat tal com l’alcalde i l’arquebisbe pactaren uns dies abans: cadascú en sa casa i Déu en la de tots. Molta gent dins i fora del temple, i de senyeres, a la seu, n’entraren tres. Això, pense que s’hauria de revisar; no para bé que la diòcesi haja d’emprar la senyera de ningú. Cal revitalitzar la pròpia, la que oneja al balcó de l’arquebisbat des del principi de l’autonomia. És la que millor representa la valencianitat del pastor i de tota la diòcesi. Anar a demanar-la en préstec a uns altres pot resultar problemàtic; potser ens demanarien un preu, o ens l’han demanat ja fa uns anys i per això el valencià en la litúrgia està com està i ens veiem obligats a escriure a contracor articles com aquest…

Josep A. Comes. Membre del Consell de Redacció

Article publicat al nº 409, corresponent a novembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar