Pensar no els convé

Per les pistes que s’han donat fins ara i des que ocupen el palau de la Generalitat i les conselleries, arribem a la conclusió que tenen tota la intenció de desmuntar el que s’havia construït durant els darrers huit anys en el terreny de l’ensenyament, la cultura, el benestar social, la sanitat i altres àrees de la política valenciana.

Des dels sectors més progressistes del món educatiu, sempre s’ha dit que convenia fer canvis importants en la concepció que teníem fins ara de l’educació, perquè s’havia de contagiar l’alumnat de les ganes d’aprendre i de progressar, de les ànsies per adquirir coneixements i destreses.

Tothom, llevat de les elits que ara ens governen, saben que l’educació és una competència i això vol dir que ha d’empoderar l’alumnat perquè siguen capaces d’activar els aprenentatges conceptuals, procedimentals i actitudinals per interactuar i afrontar situacions noves de manera eficaç i (el que és més important encara) de manera conscient i critica.

Mares, pares, alumnat, professorat i membres dels sindicats i organitzacions professionals progressistes saben que, educar implica pensar i caminar més enllà del que es transmet a les aules. Segurament per això, aquells que ara ens (mal)governen, han pres una decisió molt clara: més matemàtiques i més anglés i, el que és pitjor encara, ho han contraposat amb el temps d’esbarjo i de relació social.

No és la primera vegada que vivim aquesta realitat en què, els que porten els regnes de la conselleria d’educació, s’entesten a desprestigiar el sector, tot dient que l’educació competencial implica no haver d’aprendre gran cosa, fer-ho tot més fàcil, quan en realitat és just el contrari.

L’aprenentatge competencial comporta una complexitat bastant més alta que aquell que es fa per matèries, per compartiments estancs, per horari tancat. Implica anar un pas més enllà del que se sol aprendre a les aules en què l’alumnat mira tot en la mateixa direcció i es passa cinc o set hores assegut a la cadira escoltant el que li explica un professorat que es proclama posseïdor de la veritat.

Ells saben que molts dels grans pedagogs i pedagoges de finals del segle XIX i principis del XX, com Francesc Ferrer i Guàrdia, Rosa Sensat, Maria Montessori, Celestine Freinet, Reimer, Olga Quiñones, Gonçal Anaya, Ferran Zurriaga…, apostaven per aquest tipus d’educació molt més contextualitzat que ara estan fent recular prenent com a excusa una sentència judicial: més matemàtica i més anglés.

Fa dècades que s’està demostrant empíricament que els bons aprenentatges són els que es fan amb estímul i sense pressa, per poder-los valorar i discutir i, com ells també ho saben, ja que no han trigat ni 100 dies a tirar pel seu camí: més matemàtica i més anglés. D’aquesta manera, consoliden l’escola tradicional, la que reprodueix més horari, més matèries i més pes per a les motxilles; perquè ells pensen que la cultura ha d’ocupar lloc i han de saber-se boçar continguts a temps, per poder guanyar oposicions i perpetuar el sistema.