Pentecosta al mes de maig

1. El trànsit a maig

Els romans concloïen el seu mes d’abril amb les festes dedicades a la deessa Flora, les Floràlia (del 28 d’abril al 3 de maig). Però els romans, com totes les cultures agrícoles, sabien ben bé que no es tractava d’una simple diversió: se celebrava la floració del blat, de l’olivera i de la vinya, de les quals depenien les successives collites i la supervivència de la mateixa societat.

I així, en plena admiració pel potencial de la natura es transitava al temps que tan bé defineix el refranyer: «Maig florit, per les flors és beneït».

2. Mes de maig, mes de les flors

Maig és el mes de les flors, de l’exaltació floral. El mes que els antics romans dedicaven a la deessa encarregada de cuidar les flors, Maia, i en què nosaltres enaltim Maria: «Venid y vamos todos con flores a Maria», recordem els qui amb tanta il·lusió preparàvem altarets amb rams multicolors i una imatge de la Verge a les aules, tot envoltat per les aromes de les flors.

Un mes que els antics celtes iniciaven amb la festa de la deessa Beltane l’1 de maig, quaranta dies[1] després de l’equinocci de primavera. Una festa ígnia, amb fogueres al capdamunt dels tossals, alhora que floral i arbòria amb els anomenats arbres-maios.[2]

Per als cristians, el maig també té un inici arbori i floral: el dia 3 s’ornen de flors les Creus de Maig en una festa molt popular en nombroses poblacions i en particular als barris i esglésies que porten el nom de la Santa Creu: València, Alacant, Sagunt, Borriana, Alboraia, Paterna, Xàbia, Benidorm, l’Alfàs del Pi, Mutxamel, Sant Joan d’Alacant (la Vera Creu), el Campello, Bigastro, la Granja de Rocamora, Callosa de Segura, etcètera.

3. La Pentecosta

Enguany, en haver estat tan primerenca la Pasqua, són precoces moltes de les celebracions primaverals associades, com la seua cloenda o Pentecosta, que trobarem a mitjan maig, el dia 15, i no devers final de mes o principis de juny com sol ser normal. I el dia 16 se celebrarà el Dilluns de Pentecosta, una festa molt popular i laboralment no hàbil a gran part d’Europa: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, Islàndia, Noruega, els Països Baixos, Suïssa, i a algunes ciutats de Catalunya.

El nom Pentecosta prové del grec i significa ‘quinquagèsim’, ja que es compleixen 50 dies de la Resurrecció de Crist (i de la Natura). I és que eixe ha sigut el temps necessari per tal que la floració esdevinga fructificació en algunes de les espècies de més importància agrícola com l’ordi o civada (Hordeum vulgare).[3] De fet, la Pasqua (els àzims) era en origen la festa de les primícies de l’ordi, de la germinació i primers brots del cereal, mentre que la Pentecosta és la festa de la recollida de l’ordi ja granat, la Pasqua Granada; però també de les primícies de la següent collita mediterrània important, la del blat, la del gra per antonomàsia.

L’equivalent hebreu de la Pentecosta és Xavuot, les ‘setmanes’, en atenció al fet que han passat 7 setmanes de 7 dies, «set voltes set», com a símbol d’un temps infinitament repetit, d’un nou episodi en el continu renaixement del món. I Javeh va manar al poble d’Israel (Èxode 34:22): «Celebraràs la festa de les setmanes, la festa de les primícies de la sega dels cereals/blats».

Una festa, per tant, ecològica, agrícola, a la qual els cristians afegeixen un nou estrat: el de la vinguda de l’Esperit Sant després de la marxa de Jesús ressuscitat. Però, a més a més, s’hi instaura una mena de contracte social, el que ordena Javeh en parlar d’aquesta festa en concret, però que s’entén aplicable a tota collita de la terra: «Quan arribe el temps de la collita, no arreplegues fins l’últim gra del teu camp, ni rebusques fins les últimes espigues que hi hagen quedat. Deixa-les per als pobres i els estrangers» (Levític 23:22).

Sí, una antiga manifestació del sagrat dret de mantindre els pobres de la comunitat als quals s’ofereix el dret d’espigolar o espellucar, de rebuscar en els bancals allò que queda després de collir, plegar, abastar, o de la collita, la sega, la verema, i que ha sigut norma general als camps valencians: «Qui no pot segar, espigola».

La importància d’aquest dret consuetudinari, d’eixa ordre divina que va permetre sobreviure a tants pobres al llarg de la història, queda palesa en un dels llibres més admirables de la Bíblia, el Llibre de Rut, dedicat a aquella estrangera moabita que després d’enviudar sense fills va poder mantindre la seua nora jueva gràcies al dret d’espigolar;[4] i en mostrar així la seua qualitat moral va captar l’atenció de l’amo dels camps, Boaz, que es va casar amb ella. D’aquesta unió naixeria l’avi del futur rei David (Rut 4:18-22), i finalment -i com a manifestació de la «vara florida» de Josep- el mateix Jesús (Mateu 1:1-5).

Un bon tema de reflexió per al dia en què celebrem la Pentecosta. Enguany, al bell mig del mes floral, al bell mig de maig.

[1] ¿Recordem el «calendari dels quaranta dies», ja tractat en anteriors articles?

[2] Se’n parla, d’aquesta festa i de les representacions florals i arbòries que se li associen a molts països, en el llibre Herbari. Viure amb les plantes, de Ferran Zurriaga i Daniel Climent (Publicacions de la Universitat de València. 2012) o en l’article «L’arç blanc i l’oracle d’Agamèmnon» de la revista Mètode (núm. 71, tardor 2011).

[3] A moltes comarques valencianes es diu civada a allò que a la resta de l’àmbit lingüístic s’anomena ordi, tot referit al cereal Hordeum vulgare. Al seu torn, una altra gramínia cultivada, Avena sativa rep els noms de civada/avena de distribució semblant a l’anterior d’ordi/civada.

[4] L’espigolada de Rut va esdevindre després de la collita de l’ordi, les primícies de la qual vam celebrar durant la Pasqua.