La revista degana en valencià

Pep Almenar: «La línia recta d’un poble no és la línia recta; és la línia més bella. És a dir, quan tu intervens en un poble, l’objectiu és que quan acabes siga més bonic del que era abans»

«La línia recta d’un poble no és la línia recta; és la línia més bella. És a dir, quan tu intervens en un poble, l’objectiu és que quan acabes siga més bonic del que era abans»

«Jo sóc federalista. No em considere cap expert, però em veig reflectit molt en models com el del Canadà»

«La manera de triar les persones en els partits no és la més adequada perquè els partits són ens molt tancats. No sempre són les més adequades»

Pep Almenar és l’alcalde de Picanya, i tal vegada siga la màxima autoritat d’un poble amb més anys en el càrrec, més de 35 , amb més triennis. Ens rep a l’ajuntament, i quan parles amb ell sorprén la il·lusió i les ganes que continua tenint per treballar pel seu poble. Notes també que la seua mirada és directa i clara. La barba blanca li atorga un plus de bondat, però les seues paraules són directes i de vegades contundents. En acabar l’entrevista pense que encara hi ha voluntat i projectes per a molts més anys.

 –Com definiries el teu poble, Picanya?

–Quan un grup de persones començàrem a pensar en el poble que ens agradaria, ja en l’etapa de Ciprià Ciscar, parlàvem d’un poble per a viure. Ara ja és més una qüestió d’un poble per a les persones, entenent un poble que vol ser, amb suficients i bons serveis, on hi haja des d’una educació de qualitat, serveis on les persones puguen desenvolupar les seues inquietuds, tranquil·lament, amb carrers i espais amables, que hi haja més arbres que persones. A més, el que passa és que el poble està permanentment en evolució i pots estar permanentment millorant-lo i renovant-lo. Llavors, el més important és tindre una idea utòpica del poble que vols i poder anar sempre en eixa línia de millora.

–Parlem dels teus inicis.

–La meua trajectòria és d’haver treballat en dues cooperatives de taronges, i més tard vaig arriba a Caixa Popular en el moment en què varen nàixer Consum, La Florida, l’Escola Comarcal… Tot eixe moviment que jo he viscut a través del treball en Caixa Popular em va ajudar molt. Va ser una època molt interessant. Després ja vaig arribar a l’Ajuntament.

–Portes en l’Alcaldia més de 35 anys. Un llarg recorregut…

–La meua inquietud política comença quan jo sóc un estudiant majoret. Estava treballant i estudiava per lliure: vaig fer Comerç. Per l’any 1977, de vegades li deia a Víctor Fuentes alguna cosa de política. Ell callava i a la tercera o quarta vegada que li vaig dir alguna cosa ja em va dir ell on estava i li vaig comentar que jo també volia, i em vaig posar en el PSPV. De seguida em posen de secretari general de Picanya, i quan vénen les primeres eleccions ací estava d’alcalde Ciprià Ciscar; fem la llista socialista, i quan ja la teníem aprovada diem: per què no parlem amb l’alcalde i li demanem a veure si vol vindre amb nosaltres? Li oferírem ser el cap de llista i va dir que sí: Ciprià primer, segon jo i tercer Víctor Fuentes.

Vam traure 12 regidors d’un total de 13. Va ser impressionant. Em va tocar ser regidor. Jo no tenia temps, venia als plenaris i no arribava a més, però el que deia Ciprià m’interessava. Ens reuníem, enraonàvem fins a tard de coses que podíem fer (poliesportiu, col·legis…), coses que anàvem pensant que necessitava el poble. I jo em trobava així bé, fins que arriba l’any 83, el nomenen conseller i ha de dimitir d’alcalde per anar a les Corts. Finalment, n’assumisc l’Alcaldia al març del 83, tres mesos abans de les eleccions, i després d’aquestes ja vaig continuar.

–Després d’aquesta dilatada experiència, com has vist l’evolució de la gestió municipal?

–Bé, els ajuntaments, quan arribàrem nosaltres, eren una cosa molt menuda: hi havia 7 o 8 policies i 5 o 6 funcionaris; no n’hi havia més. Veritat és que a la gent no se li ocorria entrar als ajuntaments per vergonya, per por, o… Jo venia amb algunes idees que les havia treballades a les cooperatives: el pla de gestió –pense que em puc definir com una persona de gestió més que de política– i la direcció participativa per objectius. Jo crec que una de les primeres coses que vaig fer va ser fer una visualització del poble, diguem-ne que a 20 anys. Jo era una persona molt difícil de connectar amb la gent. La idea eixa d’escoltar a la gent, entre altres, eren i són coses que he aprés ací, d’alcalde. Vaig fer planificacions, a llarg termini, a curt, de com volia el poble. Gràcies a aquesta planificació s’explica per exemple la ubicació dels col·legis, la idea de dignificar les perifèries, idees que estaven en els programes socialistes, idees que venien a significar treballar per als qui menys tenen. Recorde que entrar a Picanya era la cosa més lletja del món; com a alcalde ho reconeixia, i així començàrem a planificar, a comprar terrenys, a fer zones verdes… coses que obeeixen a una idea prèvia de planificació.

–Podríem dir que són dues realitats completament diferents, aquella del 83 i la d’ara.

–Jo crec que hi ha una realitat en el municipalisme que va dels 80 als 90 que és de total creixement de serveis, tecnologies… de tot. Després dels 90 va haver-hi una crisi. Però jo pense que en els primers programes municipals socialistes ja estava plasmat l’objectiu d’aconseguir un millor poble. I el problema és que després de 30 anys continuaven faltant la meitat de les idees que tenies per tal d’aconseguir-ho. Una cosa és la idea política, i una altra és qui l’ha de realitzar. Has de tindre gent que t’ajude a fer-ho i recursos. Fins a l’any 90 els ajuntaments varen tindre molts recursos, però després va vindre la crisi.

–Què és el que més t’ha agradat fer realitat en aquests anys?

–Tot. Jo no crec que hi haja cap cosa, per xicoteta que siga, que no tinga valor. Un dia vaig sentir a un xilé: «la línia recta d’un poble no és la línia recta; és la línia més bella». És a dir, quan tu intervens en un poble, l’objectiu és que quan acabes siga més bonic del que era abans. De fet, jo recorde molt bé eixa primera idea de les taques verdes perimetrals, i després quan mirava déiem: que verd és tot açò, però els carrers no tenen arbres! Aleshores pensàrem: hem de posar arbres als carrers.

–I què és el que més difícil t’ha resultat viure?

–La veritat és que açò és molt complicat de viure, però jo no ho he viscut gens malament.

–Dues preguntes que van juntes: què hi falta a Picanya? Estàs content amb el que s’ha aconseguit?

–A Picanya, hi falten moltes coses. Si tenim 30 mil arbres, jo crec que hem de tindre’n el doble; si tenim una educació X, millorar-la… En els serveis passa igual: el nivell que tens no s’ha de perdre, i això et porta a la idea de créixer tranquil·lament per no perdre mai una mitjana de serveis.

Una cosa que, per exemple, volíem i no ha sigut possible és el soterrament de les vies del metro. Estava ja pràcticament clar, i després no ho ha estat. Hauria estat bé, però en la pràctica ens hem adonat que han passat 10 anys des que s’haguera fet i realment no ha ocorregut res. El que sí que és important és saber cap a on volem conduir el creixement.

–Aprofitant la teua experiència, quin paper juga la ideologia d’un alcalde, d’un equip?

–En el meu cas molt, però conec casos totalment distints.

–Què és més important per tal d’aconseguir coses: tindre recursos o una ideologia?

–Si no hi ha ideologia, per molts recursos que tingues no sabràs prioritzar. La ideologia és la que marca el camí a seguir. Ara crec que estem patint un problema d’excés de recursos, i als ajuntaments, vistes les lleis de contractació que han aprovat, estem veient que no serem capaços de poder-ho contractar tot. Estem patint molt tots els alcaldes: nosaltres, abans d’anar-se’n de vacances, havíem de contractar tot el tema del programa Edificant. Ara ja, afortunadament, som dels poquets pobles que estan fent les obres de l’Edificant, però és que tenim dos o tres milions per a invertir i hem de fer-ho abans de final d’any. Has de saber què és més necessari i urgent.

–Abans de passar a altres temes, 35 anys no són molts anys de gestió, de responsabilitat?

–Però és que el poble no s’acaba, ni s’acaba ni s’acabarà. Ni 35 ni 300. Per tant, el problema no és si són molts o pocs, el problema és si hi ha voluntat, capacitat, motivació, ideologia, compromís, una idea que tira cap avant, una idea motor.

–Alguns també diuen que les canes estan de moda

–No, jo crec que l’experiència es valora poc. Ja m’agradaria que moltes persones que tenen experiència, encara que estiguen jubilades, pogueren aportar coses per al poble. Que algunes ho fan, però no hem d’oblidar allò que deien els africans: «Un vell que mor és una biblioteca que es crema».

–Una cosa: hi ha candidat o candidata per a substituir-te?

–Quina cosa més complicada! Jo crec que la millor solució és la que va fer Ciprià: havia de dimitir i calia fer un pas endavant. Recorde el que jo vaig haver de fer per aprendre-ho quasi tot. Quan u arriba a un lloc, ha d’aprendre de nou. Jo estic confiat que el dia que toque, nosaltres haurem d’intentar veure que tinga uns fonaments, però la persona haurà d’aprendre.

–Sembla que Picanya en aquest període està molt de moda, amb molt de poder autonòmic. És per l’aigua?

–Jo, com a alcalde, el que diria és que m’agradaria que això tinguera un reflex en el poble.

–Com veus el model territorial?

–Jo sóc federalista, sempre, i el Partit Socialista ha sigut federalista. No em considere cap expert, però em veig reflectit molt en, per exemple, models com el del Canadà. Per a mi, un esquema ideal seria el del Canadà.

–La manipulació està sent molt gran per part dels partits i mitjans de comunicació?

–Sí, jo crec que s’han perdut en moltes ocasions i pense que això els ha passat a tots els partits que han governat. La qüestió és si les persones tenen capacitat de seure’s a una taula i traure conclusions que vagen en una línia de defensar els interessos de tots, en conjunt. No sé on estem en aquest moment, però jo seria partidari d’aprofundir. Crec que s’han perdut moltes ocasions, potser des del primer moment de la Transició.

–Parlem del PSPV: com el veus, i més encara després d’aquests tres anys de Govern del Botànic?

–Jo el veig bé. Crec que nosaltres hem patit 20 anys del govern de la dreta que ens han deixat com ens han deixat, i pense que, amb totes les dificultats, amb els endeutaments de més de 50 mil milions, l’actual govern autonòmic ha fet coses interessants, però a mi m’agradaria que es revalidara eixe govern.

–I com a president del PSPV de la província de València, tens esperances de cara a les eleccions vinents?

–Jo, en eixe sentit, pense més en els pobles. I jo crec que sí. Crec que el Partit Socialista ha de tindre un programa per a la gent, i si té un programa ha de tindre persones que siguen capaces per portar endavant eixos programes; jo veig que és en el camp municipal on hem de centrar-nos més. Si ho aconseguim, guanyarem.

–Els que tenim més anys recordem una expressió: «els ciscaristes». Què era, què és això, una llegenda urbana?

–Pense que no ha sigut mai cap cosa massa efectiva. Que algunes persones hem estat pròximes a Ciprià és una cosa, però jo no he sabut mai el que volia dir, perquè si repasse crec que el ciscarisme m’ha dut més problemes, més feina, que cap altra cosa. A veure, jo en el que crec és en les hores que passe ací a l’Ajuntament del poble: crec que són les més efectives per a mi, i espere que també per als veïns i les veïnes.

–Ximo Puig és el secretari general per a la dècada dels 20?

–Ximo Puig té una trajectòria encara per a les eleccions vinents, i després ja entrarà en una fase que anirà pensant-se si es jubila o no, perquè ja té una certa edat, però sí que és veritat que amb eixe grau de responsabilitat els mandats han de ser no massa llargs.

–Una altra pregunta sense maldat: has pensat alguna vegada que dins del teu partit no sempre s’han tingut en compte les millors persones, amb més experiència?

–És una qüestió complicada. La manera de triar les persones en els partits no és la més adequada, perquè els partits són ens molt tancats on hi ha una sèrie de persones que tenen el domini i després són els qui determinen quines han de ser les persones. No sempre són les més adequades.

–Acabem amb un desig: tria el que vulgues.

–Crec que aquest poble és millorable i, per tant, m’agradaria que continuara la seua evolució positiva cap al model en el qual portem treballant molts anys.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top