La revista degana en valencià

Pep Mirambell d’Els Jóvens: «El més important que ens emportem d’aquesta experiència és que la gent ens haja rebut amb tant d’entusiasme»

 

13/11/2019

Foto: Maria López

«Estem molt contents del resultat que hem aconseguit, però ara mateix no ens veiem capaços de continuar-ho; el que considerem més honest és tancar la persiana»

«Tots els reconeixements que hem rebut han representat una espenta molt important per a nosaltres»

«Els Jóvens, en principi, volia ser el títol d’un disc dins del projecte que teníem en solitari Pep i René»

«Al Tall, per a nosaltres, és el més important que ha passat en la música valenciana»

 

Diuen que s’acomiaden dels escenaris enguany. La seua trajectòria musical ha sigut curta, però intensa. Ens enamoraren amb el seu «Anís Tenis»; mai pensàvem que la famosa marca de cassalla triomfaria tant en una cançó, amb els guardons aconseguits en els Premis Ovidi Montllor i els Premis Carles Santos de la Música Valenciana.

I no és per a menys; amb la referència que sempre han tingut d’Al Tall, el seu estil és diferent i captivador: ens encisen amb eixa mescla del folklore amb un toc de pop i el resultat ha enganxat des del primer moment. Amb aquest cúmul d’adrenalina que ens regalen en cada concert, en cada cançó, és el moment de fer balanç amb ells d’aquests quasi dos anys com a Els Jóvens. I, amb açò, parlem una estona amb una de les seues veus principals, Pep Mirambell.

 

–El pròxim 2 de novembre, al Teatre Calderón d’Alcoi, és el dia en què ens direu adeu amb un concert de comiat que ens regalareu. Com espereu aquest dia?

–Doncs serà un dia molt important. Estem preparant un concert que siga especial per a tota la gent que ens ha seguit aquests mesos que vulga acompanyar-nos, i també serà molt intens personalment, clar.

–Va ser a finals d’aquest estiu quan, a les xarxes socials, ens vau anunciar el vostre comiat. Per què heu decidit posar el punt final?

–Per la manera que tenim d’entendre la música i la vida dels projectes. En aquest disc vam invertir molt de temps i també molt d’esforç, però sobretot vam invertir moltes idees que ens pareixien bones. Estem molt contents del resultat que hem aconseguit, però ara mateix no ens veiem capaços de continuar-ho i considerem més honest tancar la persiana i quedar-nos amb la satisfacció d’haver fet una cosa de la qual estem orgullosos.

–Heu sigut el grup revelació de l’any 2018. Vau ser els grans triomfadors en els Premis Ovidi Montllor i també en la primera edició dels Premis Carles Santos de la Música Valenciana, entre ells el guardó al millor artista revelació o millor cançó per «Anís Tenis». Un any farcit de moments inoblidables. Què han significat per a vosaltres aquests reconeixements?

–Tots els reconeixements que hem rebut han representat una espenta molt important per a nosaltres. Està clar que ens han ajudat moltíssim a donar-nos a conéixer, i el fet que gent del món de la música reconega i valore el teu treball t’ompli de seguretat, cosa que va molt bé quan fas una música minoritària com nosaltres.

–Heu actuat en festivals com el Feslloc, als Concerts de Vivers, i heu tingut un estiu plenet. Com ha sigut l’experiència?

–La veritat és que abans de fer els dos concerts que has anomenat, érem bastant escèptics sobre si encaixaria bé la nostra proposta, però l’experiència ens ha demostrat que sí. A banda que eren dos llocs grans amb molta gent, ho vam disfrutar moltíssim i el públic va estar meravellós.

–«Anís Tenis», la cançó que ha revolucionat tot el País Valencià. Què voleu transmetre amb ella?

–«Els jóvens», en principi, volia ser el títol d’un disc dins del projecte que teníem en solitari Pep i René, perquè volíem que totes les cançons tingueren el fil conductor de la joventut i els anys viscuts al nostre poble, Sant Vicent del Raspeig. «Anís Tenis» va ser dels primers temes que vam fer, que resumeix molt bé aquesta mirada romàntica als enyors, la rebel·lia i l’esperit de la joventut que volíem desenvolupar en el disc. En eixe sentit, és el nostre himne.

–Un primer disc en què ens sorpreneu amb la imatge que ens regaleu, les famoses Tortugues Ninja. Per què aquest Valencian Folkies Ninja?

–Perquè som millenials!

–D’aquest primer disc, quina diríeu que és la cançó que més vos representa?

–Potser cadascú tinga la seua, però la meua (Pep) és clarament «Anís Tenis». Per una part, la lletra és una declaració d’intencions del que és la nostra filosofia, i per altra, la música té molts elements de la tradició valenciana i també una energia pop molt clara. Per tot això, jo crec que és una molt bona representant de la nostra proposta.

–Des de l’inici porteu marcada la referència del grup Al Tall, i una prova d’això la veiem en les vostres cançons, amb la música d’arrel que us caracteritza. Per què aposteu per aquest estil?

–Al Tall, per a nosaltres, és el més important que ha passat en la música valenciana, perquè agafaven una cosa universal i la feien pròpia, i al contrari. I ens feia la sensació que, encara que han influït en multitud de propostes posteriors, ningú havia continuat en essència el que ells van començar.

–Quant a Vicent Torrent, com és la vostra relació amb ell?

–Sembla que li agrada molt el que fem, i et pots imaginar el que significa això per a nosaltres. L’hem pillat alguna vegada fent referència a nosaltres, com exemple de continuïtat de la proposta d’Al Tall, que és una de les nostres intencions principals. En l’esfera personal, ell és un amor.

–Repassant de nou els vostres inicis, Els Jóvens és un grup que naix a Sant Vicent del Raspeig, però pel que veig també hi ha integrants de Bocairent i Alcoi. Com inicieu aquest projecte musical?

–René i jo vam conéixer Blai gravant un disc anterior meu, uns anys arrere, així que quan estàvem acabant les cançons per a Els Jóvens va ser el primer a qui vam avisar. Li vam explicar la idea, s’hi va sumar i va contactar amb Raül, guitarroner, i Cristian, bateria. I a partir d’ací van anar arribant Tóbal a la bandúrria i el llaüt i Pablo a les percussions. Entre tots vam acabar de donar forma al projecte durant els quasi dos anys que va durar el procés de gravació. I quan vam traure el disc, va entrar Jordi per completar la secció després amb Tóbal.

–Pel que veig, sou prou integrants del grup. Com és el vostre dia a dia d’assajos, concerts…?

–Som huit integrants que vivim molt desperdigats. René viu a Madrid, jo a Barcelona, Tóbal a Elx, Raül i Cristian a Alcoi i la resta per la zona de València. Conciliar la vida personal, professional i el grup hi ha vegades que és una autèntica odissea. No som molt de local. Ens mirem les coses a casa i aprofitem molt els caps de setmana que tenim concert per revisar que tot estiga eixint bé. Això sí, tenim el whatsapp que tira fum.

–Veig que també molts de vosaltres esteu en altres grups com Tito Pontet, Joe Pask… Ha sigut compatible estar en dos grups durant aquests 18 mesos d’Els Jóvens?

–No ha sigut fàcil, i eixe és un factor més afegit al de ser tantes persones o viure tots tan lluny, però ací estem i hem fet molts concerts, el que significa que sí, que ho hem pogut conciliar.

–I, ara, quin serà ara el vostre futur? Podria ser un comiat temporal?

–La música ocupa un lloc importantíssim en la vida de tots els components d’Els Jóvens; ja l’ocupava, de fet, abans de muntar el grup. Així que el nostre futur de segur que estarà lligat a la música, però mirant en altres direccions.

–Sempre ens quedarà «Anís Tenis», «Les xiquetes de hui en dia», «T’ailoviu més que l’hòstia» o el record del primer gol de Paco Alcácer…, records que ens heu regalat en aquest disc i en la vostra memòria. Heu deixat una empremta molt gran ací; com heu rebut el caliu de la gent?

–Això ha sigut, sense dubte, el millor de tot. Jugar-te-la amb una proposta estranya com la nostra i que la gent responga amb tant d’entusiasme, sabent que els ha arribat, és el més important que ens emportem d’aquesta experiència.

Foto: Maria López

 

Entrevista publicada al número d’octubre 452.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top