Per a què val estudiar llatí?

06/10/2022

Fa alguns anys, ningú s’hauria fet aquesta pregunta, però ara, i més encara tenint davant l’enèsima reforma del sistema educatiu espanyol, és una qüestió que torna a la palestra. Per a què val estudiar llatí? Per a alguns, la resposta és clara: per a res. Per a altres, la resposta també és molt clara: per a moltíssimes coses, tantes que no cal ni explicar-les.

Intentarem començar per les obvietats. Les llengües alienes s’estudien per a poder comunicar-se amb noves persones de cultures diferents. Dit d’un altra manera, una nova llengua val per a viatjar. El llatí es parla hui en algun lloc? No. Aleshores, el llatí no val per a res. Fi de la qüestió.

Ara bé. El llatí és una llengua molt especial. Va ser la llengua d’una civilització enorme, l’antiga Roma, que s’estenia des d’Escòcia fins a Aràbia i on habitava un de cada cinc habitants del nostre planeta. Una civilització de tan gran dimensió havia de deixar necessàriament un bagatge cultural immens en forma d’art, costums, dret, política, filosofia, religió i un llarguíssim etcètera. Per a conèixer bé eixe món cal comprendre la llengua que emprava (es pot conèixer bé la cultura del EUA sense saber ni papa d’anglès? Doncs això). En llatí escrivia Virgili, Horaci o Ovidi, tan imitats pels poetes posteriors –fins i tot Estellés escrigué unes Horacianes–; en llatí escrivia Vitruvi, seguit per tots els arquitectes posteriors; en llatí escrivia Galè, model dels metges; i tants altres autors insubstituïbles com Ciceró, model dels oradors; Sèneca, model dels filòsofs; Plaute, model dels comediògrafs, i un llarguíssim etcètera de més de dos mil anys.

El pes de la cultura llatina clàssica va ser tal que les llengües derivades del llatí –les llengües romàniques– estan entre les més parlades del món actual, i per a conèixer-les bé cal conèixer el llatí. Com, si no, explicar que en castellà es diga nariz i ventana al nas i a la finestra i que tinguen els derivats nasal i defenestrar? Com explicar sense coneixement de llatí que la dona, la donna dels italians, la doña o dueña del castellà venen del llatí domina –que vol dir ‛senyora’, derivada aquesta de senior, ‛més major’–, i que, per tant, estan relacionades amb el domini, el diumenge o el nom Domènec?

El llatí va ser la llengua de la Roma antiga, però també va ser la llengua literària de l’Edat Mitjana, del Renaixement –que es fonamentava en la recuperació del llatí clàssic com a model de filosofia de vida– i de gran part de l’època moderna. Per què? Es podria pensar que va ser una simple continuïtat de la llengua en què s’havien escrit eixos models literaris, però la qüestió va més enllà.  És evident que l’anglès és una llengua fonamental per a conèixer el món actual, ja que permet conèixer-lo en tota –o quasi tota– la seua extensió. Però podem estar segurs que l’anglès serà útil dins de, per exemple, cinc segles? La història ens demostra que no es pot saber. No fa tant que la principal llengua internacional era el francès, o que en àmplies zones d’Europa la llengua internacional era l’alemany o el rus. Però el cas del llatí és diferent, ja que, quan anava transformant-se en les llengües romàniques, el llatí en la seua forma antiga va quedar fossilitzat com a llengua per a sempre. Escriure en llatí al segle X volia dir escriure per tal que t’entengueren els lectors dels segles XIV i XVII. Eixa vocació d’eternitat, que també existia en la cultura grega clàssica, ja existia en la Roma antiga. Per això Horaci ens parla –sí, a nosaltres, a vostè i a mi– i ens diu credite posteri, ‛cregueu-me els del futur’, i Catul ens fa testimonis de les infidelitats de la seua amant quan diu te omnia saecla noscent, ‛totes les èpoques et coneixeran’, com efectivament ha passat. El llatí s’havia convertit en una llengua per a sempre, i així la van emprar els intel·lectuals fins al segle XIX, quan l’obsessió per la cultura popular del Romanticisme va trencar aquella fantàstica estratègia. En llatí va escriure Newton la seua física, i els matemàtics jesuïtes els seus tractats. En llatí es van redactar les primeres gramàtiques occidentals de japonès o xinés. En llatí es va descriure Amèrica, i no només la hispànica, ja que les guerres entre iroquesos i mohicans també es van descriure en llatí. Fins i tot la Guerra de Successió, tan important per a la història dels valencians, la va descriure en llatí Josep Manuel Minyana al segle XVIII. Escriure en llatí significava escriure per als lectors coetanis i futurs sense distinció.

Les biblioteques estan plenes d’obres en llatí que estan esperant que algú les traga a la llum. Un servidor ha tingut la sort de poder editar –traure un text a la llum implica editar-lo– les obres d’un dominic gallec molt viatger del segle XIV, les d’un mallorquí del mateix segle que descriu la vida de Jaume I, un apòcrif bíblic del segle XIII, la poesia d’un alacantí aventurer del segle XVI i la d’altre alacantí –aquest religiós– del segle XVII. Alumnes de la Universitat d’Alacant trauen actualment a la llum l’obra del xativí del XV Jaume Gil, qui es relacionava amb reis i papes, l’obra d’un polonès del XV que narra la vida de sant Vicent, i l’obra d’un alacantí del segle XVIII que era autor de best-sellers de l’època. Basta amb mirar un poc el fons antic d’una biblioteca històrica per a trobar obres en llatí que estan esperant els seus editors i traductors.

La gramàtica llatina té unes característiques que, a més, fan que el seu estudi acostume el cervell a pensar d’una forma diferent. Amb el pas del temps està perdent-se eixa forma de raonar, i és una llàstima. De la mateixa manera que les matemàtiques impliquen la gimnàstica mental d’aplicar les seues fórmules sobre problemes concrets, quan estudiem llatí assumim a poc a poc un sistema complex (la gramàtica llatina) per a aplicar-la sobre casos concrets (els textos). Només qui s’ha exercitat prou per a poder comprendre bé el sistema i aplicar-lo bé sap el gran plaer intel·lectual –sí, plaer, amb totes les lletres– que produeix.

En definitiva, i tornant als plantejaments inicials, si l’anglès té actualment una gran extensió geogràfica –i ningú ho dubta–, el llatí té una enorme extensió cronològica –i ningú ho hauria de dubtar. El llatí val per a alguna cosa? Doncs per a viatjar sense inquietuds culturals, no, no val. Però per a viatjar amb inquietuds culturals, conèixer una civilització fonamental de la història occidental –i ací parlem de literatura, art, filosofia, dret, etc.– amb les cultures posteriors, conèixer bé les llengües romàniques, tindre accés a les obres d’autors de més de vint segles, comprendre els tecnicismes dels llenguatges tècnics –com el científic o el judicial–, i, en resum, gaudir d’una panoràmica descomunal i única que permet comprendre per què les coses són com són i com podrien ser, per a tot això el llatí sí que val, val molt, moltíssim, i és insubstituïble.