Per la igualtat lingüística

04/01/2022

Començar un article amb el títol de Per la igualtat lingüística revela que no hi ha igualtat lingüística i que l’article 3 de l’actual Constitució espanyola, que diu que les «modalitats lingüístiques» espanyoles altres que el castellà seran objecte de «respecte» i «protecció» per part de l’Estat  és encara paper mullat.

«Respecte» i «protecció» significa una legislació que reconega i faça aplicar la igualtat lingüística de tots els ciutadans de l’Estat i la no discriminació per raons de llengua, tal com preconitza l’article 2 de la Declaració Universals dels Drets Humans, de l’ONU, i la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, assumides per l’Estat espanyol.

«Respecte» i «protecció» significa que els parlants d’aquestes llengües no es vegen discriminats, insultats o agredits per gestos, paraules o disposicions que conculquen el dret a viure i a expressar-se lliurement en elles. Uns fets constatats diàriament. Al dia de hui hi ha més de 500 disposicions estatals vigents discriminatòries de les llengües espanyoles altres que el castellà. Personalment, encara no m’he refet del mal record d’una sentència judicial que impedia a un matrimoni d’un poble de la meua Vall d’Albaida l’adopció d’un xiquet adduint que no el podria educar adequadament per ser valencianoparlant.

«Respecte» i «protecció» significa que la legislació educativa estatal hauria de preveure que tots els ciutadans espanyols, especialment els responsables monolingües de les institucions oficials i dels mitjans de comunicació, tinguen uns coneixements mínims almenys passius de la realitat plurilingüe de l’Estat (com ara uns elements bàsics de pronunciació de les tres llengües estatutàriament «cooficials» o unes notícies almenys elementals de les seues principals figures literàries). ¿Quants d’eixos responsables són capaços d’expressar-se tan correctament i dignament en alguna de les anomenades llengües cooficials com ho fa, per exemple, la princesa Leonor? Personalment, recorde que em vaig assabentar que Rosalía de Castro a Galícia, Jacint Verdaguer a Catalunya, Ramon Llull a Mallorca i Ausiàs March i Joanot Martorell a València hi eren respectivament els grans escriptors clàssics gràcies al llibre de text de sisé de batxillerat, d’Ángel Lacalle? ¿Què fa l’Estat per a donar a conéixer hui les figures literàries més importants de les llengües «espanyoles» altres que la castellana en l’ensenyament obligatori del conjunt de l’Estat? ¿Com és possible que hi hagen molts més lectorats de les llengües espanyoles dites «cooficials» a les universitats de França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, Gran Bretanya i els Estats Units que no a Espanya?

«Respecte» i «protecció» significa el compliment per part d’Espanya de les recomanacions del Consell d’Europa, que reiteradament ha advertit l’Estat de la vulneració de la Carta Europea de les Llengües Regionals, com ara obstaculitzant les mesures de política lingüística de les comunitats autònomes o no dotant de mitjans de comunicació públics per al conjunt de cada una de les comunitats lingüístiques al seu si. ¿S’ha plantejat el Ministeri d’Igualtat del govern de l’Estat una legislació que garantisca la igualtat lingüística i la no discriminació per raons de llengua de tots els ciutadans i ciutadanes, tal com ha fet en altres àmbits, com ara en el de gènere?

«Respecte» i «protecció» significa un pressupost de l’Estat assignat proporcionalment a les llengües «espanyoles» altres que el castellà. Un Estat en què, com acabem de constatar en els pressuposts generals per al 2022, l’assignació pressupostària a aquestes llengües depén de la correlació de forces parlamentàries és un estat que eludeix el mandat constitucional de respectar-les i protegir-les. El «respecte» i la «protecció» no es pot limitar a l’assignaturització de les llengües cooficials. Hauria d’implicar tota una sèrie de mesures encaminades a fer normal l’ús la llengua al carrer, als mitjans de comunicació, al món laboral i a l’oci i al negoci al si de cada comunitat lingüística i a fer visibles efectivament les llengües «cooficials» com a mínim als màxims òrgans de l’Estat, com ara la Corona, el Senat, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem. Només així tindria sentit una política educativa plurilingüe.

«Respecte» i «protecció» significa, en el cas concret valencià, aplicar el pacte polític de promoció del valencià que acompanyà la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. ¿Fins quan política i ètica continuaran renyides? ¿Fins a quan haurem de suportar la politització de la llengua a partir de la mentida i de les tergiversacions? L’absència de «respecte» i «protecció» al valencià, és a dir, als valencianoparlants, ¿té res a veure, per exemple, amb el maltractament fiscal a la nostra «comunidad autónoma» (el pitjor d’Espanya), amb els trenta anys d’obstacles al corredor mediterrani (que ha perjudicat i perjudica el nostre desenvolupament econòmic), amb la desatenció a l’agricultura (que afavoreix el buidament demogràfic de gran part del país) i amb l’anul·lació de l’ordenament jurídic propi aprovat per les Corts Valencianes (invocant, no l’Estatut d’Autonomia, sinó l’anomenat decret de Nova Planta de 1707)?

Em fa la impressió que la politització del valencià (que no és sinó una manifestació de la subordinació legal de la nostra llengua) és una cortina de fum per a amagar l’absència d’una política de defensa dels drets, dels interessos i de la personalitat pròpia dels valencians i valencianes. Està bé denunciar-ho, però també caldria exigir als actuals responsables polítics de l’Estat que haurien d’aplicar els remeis corresponents si no volen ser còmplices d’unes discriminacions més que òbvies, fruit de l’incompliment flagrant del mandat constitucional.