Per l’educació pública, en valencià i de qualitat

L’educació és el recurs més potent per a canviar el món. I com que ho saben les persones que es dediquen a la gestió política, és per això que cada opció defensa el seu model d’educació.

A l’Estat espanyol, tant en primària com en secundària –i ara també en els estudis universitaris–, hi ha dos grans blocs: l’ensenyament públic i l’ensenyament concertat. L’educació privada sense suport econòmic dels governs és molt reduïda. L’educació concertada continua sent un negoci tant econòmic com ideològic. L’Església catòlica és qui té més centres concertats i, evidentment, per res del món volen deixar de tindre eixe poder educatiu, tot i que no aconsegueixen tindre més parroquians a les esglésies.

L’ensenyament públic està marcat definitivament per les opcions polítiques que governen un estat o un govern autonòmic. Cert és que mai no s’ha arribat a un pacte educatiu, a un consens polític i social perquè a la dreta sociològica mai no li ha interessat eixe pacte. Una altra cosa és que sàpien combinar molt bé la paraula llibertat, llibertat d’elecció, respecte a les famílies i altres expressions que l’únic que amaguen, o no, és la seua intensa defensa del model concertat d’ensenyament.

Cert és també que, des de la Transició i amb governs socialistes, mai no es van atrevir a reduir o eliminar l’ensenyament concertat perquè totes les excuses eren bones: que si el Concordat amb l’Església catòlica ho impedia. I, doncs, per què no el van modificar? No s’hi van atrevir, tal vegada, perquè tenien por del poder de l’Església. Van intentar algunes lleis, però mai no s’ha tocat el poder real.

Ara, però, al País Valencià ja ha passat la primera setmana d’una vaga indefinida del professorat d’educació infantil, de primària i secundària del sistema públic educatiu, vaga que ha estat la més seguida i important des de fa moltes dècades i que ha aconseguit que la convoquen tots els sindicats. L’actual consellera d’Educació, acabada d’arribar, intenta empassar-se el tràngol i ha hagut de fer més d’un paperot perquè, entre altres coses, han canviat la consellera però continua el mateix equip de l’anterior conseller Rovira, un dels més dolents i provocadors de tota l’etapa democràtica.

I ara, aquesta vaga educativa ja no la poden tapar amb les campanyes mediàtiques del districte únic, de la llibertat de tria de les famílies. No, ara ja no. El professorat ha arribat a un límit i ha vist que amb la unitat d’acció, i gastant el seu salari pels dies de vaga feta, poden canviar el món perquè la situació és insostenible.

Mentrimentres, el Molt Honorable President llança a l’exterior missatges tranquil·litzadors i de bona persona, però els professionals de l’educació ja estan més que farts. No sabem si Juanfra Pérez Llorca ha infravalorat aquesta vaga… Feijóo i Madrid, a la calle Génova, ja estan esmolant les ungles perquè després de la dana no volen i no es poden permetre més clavades de pota que poden tindre una influència a les pròximes eleccions autonòmiques i generals, que és el que preocupa Feijóo.

Si el Molt Honorable no s’enfronta al problema i continua escoltant i fent cas de les opinions del seu conseller Rovira, gran responsable de la situació on s’ha arribat, ho té complicat. I Mazón, rient-se’n des del seu racó de la platja.

 

Revista Saó Núm.524, p.7. Maig 2026.